La  situació d’inestabilitat permanent dels col·laboradors d’orquestra és un problema afegit a la crisi de la COVID-19. Sense una plaça fixa, pocs drets els pertoquen. Es tracta d’un problema crònic que ja fa temps que castiga la cultura espanyola i que, sense ajudes clares, no aguantarà l’estocada.

Les proves d’orquestra acostumen a ser l’opció més fàcil o, si més no, la més lògica segons les institucions acadèmiques actuals perquè un instrumentista clàssic trobi feina després dels seus estudis. L’educació es basa en la fal·làcia de que tothom tindrà feina dins d’una orquestra en acabar la carrera. La realitat, però, acostuma a ser ben diferent. Les places són extremadament limitades i pocs són els que gaudeixen d’una estabilitat real en una d’aquestes formacions. El resultat és que la majoria opten per treballar a l’estranger. Tot i tenir un planter de músics autòctons més que preparat, la poca feina els obliga a buscar-se la vida fora del país.

Els que opten per quedar-se aquí, en tot cas, són majoritàriament freelance que salten temporalment d’una borsa orquestral a l’altra, patint trucades d’última hora que requereixen preparar repertori en temps rècord i que, moltes vegades, originen lesions derivades de l’estrès i els nervis. Són molts els que passen llargues hores a la carretera anant d’una banda a l’altra, sopant entrepans a hores intempestives i parant en àrees de servei a la matinada. Si bé és cert que les formacions passen per moments difícils, també ho és que moltes d’elles viuen de col·laboradors. Es podria dir que són aquests els grans perjudicats de la greu crisi sanitària i cultural, ja que, sense plaça fixa, pocs drets els pertoquen.

Els col·laboradors són realment molt nombrosos a les orquestres espanyoles. N’hi ha que porten més de deu anys en alguna i gairebé és com si tinguessin la plaça fixa. No poden dir que no a un projecte per la por que no se’ls torni a cridar. La demanda de feina és alta, per la qual cosa ningú en vol rebutjar. Par altra banda, tampoc saben si allò durarà per sempre, de manera que viuen amb una incertesa absoluta, sense estabilitat econòmica clara ni plans de futur segurs. 

La majoria d’aquests músics viuen amb una incertesa absoluta, sense estabilitat econòmica clara ni plans de futur segurs.

Com més anys passen, pitjor. Després de tant de temps d’incertesa permanent i quan ja gairebé molts creuen que tenen la plaça, es convoquen proves i pot ser que en quedin fora. Ningú està 100% preparat per a una audició en la qual es presenten dos-cents aspirants per a una plaça. Sempre es pot tenir un mal dia, per no dir que, en tants anys de feina, sempre es creen tant amics com “enemics” dins l’orquestra, els quals pot ser que formin part del tribunal. No és, però, injust que una persona que ha funcionat bé durant tants anys se l’exclogui de l’orquestra on ha treballat durant tant de temps?

Potser el problema és que en aquest país no s’aposta suficientment per la cultura ni la societat en consumeix prou. Les orquestres no tenen diners i prefereixen contractar col·laboradors, els quals treballen falsament com a places fixes. Es tracta d’un gran paral·lelisme amb els becaris de les grans i no tan grans empreses. El peix gros no està obligat a pagar vacances ni cotització social però, en canvi, rep treballadors amb deures més que exigents.

Guanyar una plaça és difícil i pot arribar a ser un llarg camí. La mitjana d’audicions que s’han de fer per aconseguir-ne una és alta i comporta grans derrotes, a més de gran quantitat d’hores d’estudi. El sacrifici és inherent al músic, tot i que sembla que les crisis econòmiques permanents ens han portat al gairebé menyspreu per part del capital a una professió que, tot i ser molt dura, no és prou respectada. La precarització del músic és més que latent, essent carn de canó i l’últim peó del tauler. Si no volem més titelles a les nostres orquestres, potser hauríem d’exigir més drets pels seus treballadors.

---

---