La música de cambra, per la seva pròpia naturalesa, va lligada a la intimitat d’un espai recollit, proper i càlid. És precisament en un espai com aquest on hem passat la majoria dels darrers dies de confinament, entre quatre parets que se’ns fan petites a mesura que passen les hores. Posar-hi música ens renova i transporta a través del temps, ens convida a creuar les parets per asseure’ns a escoltar la proximitat de la música dels quartets de corda que sonen dins les cambres reials de l’Europa del segle XVIII, la descarada originalitat introspectiva d’Ethel Smyth o les emblemàtiques dinàmiques que Debussy plasmà en la seva única obra per aquest format.

1. Luigi Boccherini. Sis Quartets de corda, Op. 26.

El classicisme musical és el bressol dels quartets de corda, nascuts del pentagrames dels divertimentos i serenates de Joseph Haydn. A partir d’aquí, la història d’aquesta formació musical passa directament de les 67 obres que el compositor austríac dedicà a perfeccionar-ne la forma als quartets de Mozart, considerats la culminació del quartet de corda clàssic. Una mica més desapercebudes han passat obres d’altres compositors com Luigi Boccherini, qui perfeccionà la seva forma, donant força i originalitat a un format encara lluny de popularitzar-se.

Enfosquits per un error de nomenclatura, els sis Quartets de corda Op. 26 no gaudeixen del reconeixement que correspon a la seva bellesa i elegància. El mateix Boccherini els numerà dintre de les seves opera piccola – obres petites –, tot i que no pretenia que els seus quartets fossin presos menys seriosament que altres obres de forma més llarga. “Tot és tela de la mateixa peça”, comentà el seu editor, referint-se a l’extensa paleta de sons que Boccherini utilitzà per les melodies més dolces i cantabiles, dibuixades en un llenç que també inclou introduccions abruptes i les conclusions més sobtades. En definitiva, els Op. 26 són una caixa plena de sorpreses, de vegades fent ús de material folklòric espanyol que traeix el propi origen elegant i exclusiu de la composició, escrita per a la cort de l’infant Don Luís, germà de Carles III. L’elegància i subtilesa, així com l’ús de la forma del quartet de corda de forma tan primerenca, clamen una mirada més atenta per part dels qui l’escoltem.

2. Ethel Smyth. Quartet de corda en Mi menor.

Molt havia evolucionat quan Ethel Smyth composà el seu únic quartet de corda l’any 1912. Durant els trenta anys que separen aquesta obra del seu Quintet de corda Op. 1 – la més propera pel que fa a la forma –, les tendències musicals europees havien canviat a una velocitat mai vista. Tal i com descriu la crítica musical britànica Katherine Eggar, el Quartet de corda en Mi menor és un clar exemple de la barreja entre l’estil personal de Smyth i la seva capacitat d’adaptar-se: “L’obertura de l’Allegro lirico és un moviment fresc i introspectiu, que fa ús del recurs de l’escriptura parcial i del ritme amb un alt nivell musical. En contrast, el segon moviment, Allegro molto leggiero, manca deliberadament de la qualitat lírica creant un efecte d’original i agradable ofensivitat que es contraposa a la noble emoció de l’Andante. El final, Allegro energico, inclou una fuga rítmicament inusual però tan encisadora i potent com ella mateixa”.

I és que, tal i com aquesta obra suposa en certa manera una ruptura, la seva compositora trencà les limitacions del seu origen anglès de classe mitjana en una rebel·lió oberta que canalitzà a través de la música. Ignorada persistentment pel cànon musical, va ser – i és – una veu significant i vital pel panorama britànic de la seva època. Aclamada per la seva obra, aquesta reflecteix la llarga lluita en defensa del reconeixement de les dones músics, un afany que dona peu, encara més, a redescobrir una obra transparent, rítmica i vital que també demana una mirada més atenta.

3. Claude Debussy. Quartet de corda en Sol menor, Op. 10.

Fou, potser, l’estrena del Quartet de corda en Re menor de César Franck el que va animar a Debussy a entrar en el món de la música de cambra. Tot i no haver compost mai per aquest tipus de formació, el compositor francès creà un quartet de corda ultramodern amb efectes de sorprenent bellesa i originalitat que conservaren intacte el seu estil tan particular i que tantes vegades s’ha titllat d’impressionista – adjectiu que ell mateix rebutjava.

Estructurat en quatre moviments, la sensualitat dels canvis tonals i l’estructura cíclica de cada un dels temes fan que l’obra es constitueixi com la separació final amb la rigidesa de l’harmonia clàssica, obrint la porta a un nou món de possibilitats. Amb una més que probable influència russa marcada pel testimoni de compositors com Txaikovski o Borodin, l’obra fou rebuda per opinions contradictòries per part del públic. Els temes poètics, les sonoritats estranyes i les dinàmiques i articulacions contraposades porten a l’obra cap a una particularitat simbòlica; detalls que fan justícia a l’atemporalitat i originalitat del seu compositor.

4. Fanny Mendelssohn. Quartet en Mi bemoll major.

Escrit l’any 1834, Fanny Mendelssohn basà el Quartet en Mi bemoll major en una sonata per a piano inacabada que ella mateixa va escriure cinc anys abans. Repassar la seva obra donà com a resultat un quartet de corda madur on plasmà una part de la seva personalitat que ella mateixa no reconeixia, un estil “extremadament commovedor i emocional” amb el qual li costava identificar-se, lluny de ser una “persona excèntrica o excessivament sentimental”. Així descrivia la compositora alemanya una obra que explorava noves dimensions d’una sonoritat més apassionada i crua que es diferencia de l’elegància de cara al públic que expressen les obres del seu germà.

Real i brillant, el quartet s’obre amb un extens Adagio ma non troppo que contrasta amb el to juganer de l’Allegretto, ambdós inclinant-se cap a tonalitats menor. El punt culminant n’és la Romanza, el moviment més extens i passional en el qual evoca el món del romanticisme alemany en una increïble originalitat harmònica. Finalment, a l’Allegro molto vivace, Fanny Mendelssohn deixa córrer tota l’energia dels músics en un moviment ràpid i dinàmic que culmina l’obra entre melodies i registres aguts.  

5. Dmitri Xostakóvitx. Quartet en Do menor No. 8, Op. 110.

Fins avui, la relació de Xostakóvitx amb la política és encara objecte de debat, i és que s’ha discutit molt fins a quin punt hauria sigut un dissident clandestí i, conseqüentment, què hi tenen a dir les seves obres. El compositor rus escriví el Quartet en Do menor No. 8 poc després de la seva reticent unió al Partit Comunista. Dedicada a “les víctimes del feixisme i de la guerra”, és sovint interpretada com una referència a les víctimes de qualsevol expressió del totalitarisme; així i tot, moltes altres opinions consideren aquest quartet com una obra personal, fins i tot un epitafi per anunciar el seu suïcidi.

No hi ha dubte que l’obra porta una càrrega emocional immensa que s’expressa entre els pentagrames d’una obra extremadament compacta, de cinc moviments interconnectats. Inclou repeticions de motius i temes de diferents concerts i simfonies posteriors, adaptades a la intimitat del quartet. Per exemple, el primer moviment inclou motius de la Primera i la Quinta simfonies, mentre que el tercer moviment fonamenta la seva lenta melodia en els temes del famós Concert per a violoncel No. 1 del mateix compositor. En general, el seu malestar es fa latent en una obra grisa però que compta amb la puresa i originalitat de les formes més expressives de Xostakóvitx. 

---

---