La pandèmia ens ha canviat la vida. No només condiciona la nostra salut o afecta la nostra economia, sinó que ha canviat els nostres hàbits de consum de cultura i de relacionar-nos amb els altres i amb el món. Fins fa uns mesos, ni tan sols ens havíem plantejat la necessitat de gaudir de la música a través d’una pantalla de forma gairebé exclusiva. Durant un temps, aquesta opció ha estat l’única possible. Ara que hem tornat a la música en viu, l’energia del directe ens captiva, potser, amb més força que abans, uns temps que recordem amb melangia.

En les darreres setmanes hem experimentat més que mai els al·licients del directe. Com diria el tenor David Alegret, es tracta d’una màgia que no es pot aconseguir de cap altra manera. Hi ha una misteriosa connexió entre butaques i escenari que no es pot reproduir, en cap cas, en la música enllaunada o a través d’una pantalla. Aquest model està pensat per a una escolta essencialment individual, mentre que anar a una sala de concerts o al teatre es converteix en un acte social. Viure el directe ens obliga a sortir del nostre espai de confort i desplaçar-nos a les sales o els teatres, fet que ens obre la ment i fa que desconnectem de la monotonia, especialment si fem l’activitat amb amics o forma part de la nostra feina, fet que invita a que ens relacionem i engreixem la màquina de la nostra xarxa de contactes.

Tanmateix, el directe també té aspectes negatius com, precisament, la incomoditat que ens pot generar el fet de moure’ns. Vivim en un món tan còmode que ens pot fer mandra desplaçar-nos, ara que ho tenim tot a l’abast en un clic. A més, hem de tenir en compte que si no se segueixen les mesures sanitàries i d’higiene tenim la possibilitat de contagiar-nos. Tanmateix, la cultura ha demostrat molta sensatesa i responsabilitat i aquesta opció s’ha reduït dràsticament.

Tal i com ens comentava la flautista Elisabet Franch, un dels principals motius pels quals tants músics es van abocar -alguns, sigui dit, de forma indiscriminada i inconscient- a les xarxes durant el confinament és pel fet de compartir la seva música amb el públic, sabent que hi havia algú a l’altre costat. A banda de tot això, hi ha un altre element bàsic que ens fa decantar a quedar-nos a casa a veure un concert enlloc d’agafar el cotxe o el transport públic: la comoditat. A més, sovint els concerts en streaming són gratuïts o, si més no, molt assequibles, com ara el cas d’Apròpera i, en temps de dificultats, aquest és un element clau a tenir en compte, sense oblidar que, potser, allò més positiu que ens ha dut la comunicació a través d’internet és el fet de poder estar a llocs que en condicions normals ens seria molt difícil d’accedir, per agenda o una qüestió econòmica, de manera que se’ns obren milions de possibilitats de gaudir de la música a nivell internacional. Sense anar més lluny, el curs de composició del Festival Mixtur que tindrà lloc al setembre aposta per aquesta modalitat per tal d’arribar a un públic molt més ampli i poder incorporar alumnes dels diversos racons del planeta. I, avui dia, la internacionalització no és pas un element a menysprear.

Ara bé, quins requisits tècnics necessitem acomplir per arribar a un concert online? Els que el rebem potser només necessitem internet i una pantalla, però, com cal enregistrar el concert? Ens calen bons micròfons i enregistrament de vídeo i una bona realització, sabent que, de tota manera, hi haurà una manca de qualitat del so i perdem la interacció en viu, a banda d’un element bàsic: com podem fer rentable l’activitat concertística a través d’internet? Calen programes i aplicacions que permetin fàcilment el pagament online per accedir de manera directa al concert de manera que assegurem uns ingressos al mateix temps que fem que el procés sigui àgil. Perquè hem de defensar que la cultura té un valor, també econòmic, i fer-la gratis significa menystenir-la.

Adaptar-nos o morir, aquesta és, potser, la màxima que ens regeix en el món que vivim ara, en un moment en què ja no hi ha veritats apodíctiques i no ens podem aferrar al que sempre havia estat. Viure, ara com ara, -o, parlant des d’una postura existencialista, ser-en-el-món- és modelar els nostres costums segons les necessitats imperants. Sinó, ens pot passar com al pont sobre el riu Choluteca, d’Hondures: l’estructura més consistent i indestructible del món, ara ha perdut la seva funció. En una regió amb tempestes i huracans es va decidir construir, sobre el riu Choluteca, el pont més resistent possible, la construcció més sòlida del món per combatre les forces de la natura. El problema ha estat que, inesperadament, en els darrers anys, el riu ha canviat el seu curs. De manera que ara, aquesta construcció ha perdut el seu sentit. Aquest exemple ens parla de la necessitat de plantejar-nos quin serà el futur dels espectacles musicals i aprendre del que hem viscut: viure la música a través de pantalles i auriculars o altaveus. El model híbrid és el futur?

I tu, què en penses? Deixa’ns el teu comentari a les xarxes socials (Facebook, Twitter, Instagram) o escriu-nos a info@barcelonaclasica.info i recollirem les teves impressions.

---

---