El catàleg de l’editorial Dínsic Publicacions s’ha ampliat amb els quatre volums de la breu col·lecció d’aproximacions divulgatives sobre les òperes de maduresa de Mozart, elaborades pel músic i professor d’anàlisi musical i piano Pere-Albert Balcells  (Barcelona, 1957). Publicats fa una dècada en català pel segell Duxelm, han estat reeditats simultàniament en català i en llengua espanyola, en traducció del propi autor. Tot i que el seu nom no sigui molt conegut, Balcells és un dels gran estudiosos espanyols de la figura i obra del compositor salzburgués, com ja va demostrar en l’anterior Autorretrat de Mozart publicat el 1997 per Edicions La Campana i tres anys més tard en un dels primers encerts musicals de la colossal col·lecció d’Acantilado. 

Amb un to divulgatiu, amè i sense abusar de tecnicismes, demostra una infreqüent capacitat de precisió lèxica en les descripcions i les imatges musicals en treballs com aquest. El seu estil és directe, concís i usa amb freqüència temps verbals en present en unes explicacions agudes. Fruit d’un caràcter metòdic reflectit en l’ordre i exactitud amb què desgrana les múltiples inflexions musicals, desvetlla la lògica interna de la dramatúrgia de les obres: des de la concepció rítmica i els incisos orquestrals fins les didascàlies, la vocalitat i els aspectes històrico-estètics. Aquest estan reunits majoritàriament en el capítol que segueix al comentari dels llibrets de les òperes, que apareixen en l’idioma original i la seva traducció espanyola i catalana segons correspongui. Són introduïts i seqüenciats per explicacions adients i pragmàtiques per a una audició sense partitura i assequibles pel neòfit. Alguns dels possibles dubtes terminològics que poden aparèixer trobaran la solució al glossari que precedeix un índex i un esquema complets de l’acció, els números i les dades musicals amb què es clou aquesta estructura senzilla i pràctica .

Entre les particularitats, com a Don Giovanni i el seu llistat de variants per a l’estrena vienesa de 1788, a Così fan tutte inclou els números suprimits en altres èpoques: el duettino “Al fatto dàn legge” (núm.7 de la partitura), entre Fernando i Guglielmo, i l’ària “Ah, lo veggio” de Fernando (nº 24 de la partitura), que va ser desestimada per Mozart. No obstant, aquesta última no apareix musicalment resseguida. A l’epíleg, l’ambigüitat de Così fan tutte és abordada a partir de la correspondència del compositor i la seva circumstància específica, enfortint els seus arguments amb algunes claus morals extretes del missatge de tolerància, de la paràbola argumental i del conflicte entre l’amor-desig i l’amor-matrimoni que són tractats en aquesta òpera. A través de la música, les referències a les Eumènides mitològiques i el rerefons comú de l’ambient marí, Balcells relaciona l’ària de Dorabella “Smanie implacable” amb la d’Elettra al final d’ Idomeneo, re di Creta. També desmenteix la idea tradicional de que Mozart no va completar el cànon nupcial  del segon acte per un mal càlcul de les dissonàncies i de l’extensió de la tessitura en l’escriptura del baríton. El musicòleg català explica que en els manuscrits on el compositor va esbossar aquest quartet apareix la veu de Guglielmo clarament diferenciada i, per tant, la divergència musical no va sorgir sobtadament durant el procés creatiu. A més, cita una versió alternativa d’aquest número on el baríton tampoc canta la mateixa melodia que els altres protagonistes, emfasitzant d’aquesta manera la disconformitat amb el canvi de parelles i les núpcies del personatge. 

A través de la música, les referències a les Eumènides mitològiques i el rerefons comú de l’ambient marí, Balcells relaciona l’ària de Dorabella “Smanie implacable” amb la d’Elettra al final d’ Idomeneo, re di Creta. També desmenteix la idea tradicional de que Mozart no va completar el cànon nupcial  del segon acte per un mal càlcul de les dissonàncies i de l’extensió de la tessitura en l’escriptura del baríton. El musicòleg català explica que en els manuscrits on el compositor va esbossar aquest quartet apareix la veu de Guglielmo clarament diferenciada i, per tant, la divergència musical no va sorgir sobtadament durant el procés creatiu. A més, cita una versió alternativa d’aquest número on el baríton tampoc canta la mateixa melodia que els altres protagonistes, emfasitzant d’aquesta manera la disconformitat amb el canvi de parelles i les núpcies del personatge.

En relació a La flauta màgica, el musicòleg català desfà elucubracions i hipòtesis falses i enfronta un profund estudi que ens recorda que la maçoneria implicava una adscripció, un fons i unes formes. El fons era el de la màxima exigència personal; les formes, dictades per una militància que imposava uns rituals i una etiqueta. Al marge de les seves pròpies i encertades conclusions, recomana alguns títols bibliogràfics de referència amb tesis semblants. Per exemple, la introducció és un capítol indispensable per a la comprensió de l’assaig La flûte enchantée, ópera maçònnique (1968, revisió 1991) de Jacques Chailley, especialment en allò vinculat a les lògies femenines, a les proves masculines i a la misogínia atribuïda al llibret. Altres atractius d’aquest volum rauen en el desglossament iconogràfic del gravat de la primera edició de l’obra i en l’epíleg. Aquest se centra en aspectes hagiogràfics, en algunes claus morals de l’obra i en els arquetips i la psicologia de personatges com Papageno. 

Eines d’aquesta mena necessiten d’una lectura pausada i aparellada amb l’audició dels números musicals. És important recrear-se en els detalls i assimilar-ne l’amplitud creativa. Com l’autor reconeix, ha evitat oferir una relació de discografia i dvdgrafia per no condicionar al lector, ja que en el cas dels audiovisuals les indicacions escèniques i les solucions escenogràfiques poden diferir del fonament dramatúrgic mozartià. En qualsevol cas, suggereix una interpretació per a cada títol que són de les més apreciades pel discòfil i la crítica internacional. Per a Les noces de Fígaro, la de Sir Georg Solti (Decca, 1982). Per a Don Giovanni, la versió de Carlo Maria Giulini (EMI, 1959) que destaca per l’equilibri aconseguit entre l’idiomatisme, profunditat psicològica i qualitat musical entre l’orquestra i el repartiment vocal. Per a Così fan tutte, la versió de Karl Böhm (EMI, 1962), tot i que pel sotasignant no sigui una recreació substancialment viscuda pel que fa a la teatralitat i expressivitat. I, per últim, per a La flauta màgica suggereix la de Sir Georg Solti (Decca, 1969). En resum: el melòman i el professional de la música tenen una bona eina instructiva tant pel que fa al rigor i la accessibilitat dels continguts, com per poder fer-ho en llengua espanyola. Dissortadament, la sèrie no s’ampliarà amb els altres tres títols operístics de la maduresa de Mozart: Idomeno, re di Creta; El rapto en el serrallo i La clemenza di Tito.

La col·lecció

Podeu adquirir els llibres a la pàgina web de l’editorial.

---

---