El Quartet Gerhard està de celebració: deu anys d’una trajectòria prou destacada ressonaran dins la Sala de Concerts del Palau de la Música el proper 5 d’agost. Nascut l’any 2010, la formació integrada per Lluís Castán i Judit Bardolet (violí), Miquel Jordà (viola) i Jesús Miralles (violoncel) és avui considerada com un dels grups amb més projecció de Catalunya. Guanyadors del premi “El Primer Palau”, el quartet ha actuat en diversos festivals nacionals i internacionals com ara la Schubertíada de Vilabertran o el MozartFest de Würzburg, a més d’enregistrar també una extensa discografia. Conversem amb ells sobre la celebració tan especial que tindrà lloc en el seu proper concert al Palau.

Com esteu? Com heu viscut aquest confinament?

Lluís: Doncs estem bé, la veritat. Està clar que tot plegat ha sigut una experiència diferent; només el fet d’haver-nos d’acostumar a tot això ja ho és, tot i que ho hem aprofitat força per guanyar noves perspectives i per descansar una mica, que ja portàvem deu anys que ens costava trobar moments com aquests per parar i reflexionar. En tot ha estat una experiència que hem intentat aprofitar sempre mirant de treure conclusions bones d’una situació prou difícil.

Ja vau tocar a principis d’any al Palau. Com us sentiu, tornant-hi i amb condicions tan especials?

Judit: Per nosaltres tocar al Palau sempre és un moment esperadíssim, una barreja entre l’alegria de sentir-nos com a casa però també d’admiració perquè la sala és espectacular, especialment la Sala de Concerts on tocarem el proper 5 d’agost. Ens va entristir haver de cancel·lar el concert que teníem programat el passat 17 de juny, però de cara a la temporada següent podem dir que tocarem dos o tres cops més, així que una vegada portem una trajectòria com aquesta ja podem dir que al Palau ens hi sentim com a casa. I és precisament el proper concert el que ens fa més il·lusió, ja que després de tants mesos de confinament, poder tornar a tocar aquí en un moment de celebració com aquest, fa que sigui encara més especial del que ja ho era, així que estem molt il·lusionats i esperem que la gent que ens vingui a escoltar també hi estigui.

Es un moment de retrobament amb el públic i tot i en l’ambient recollit d’un quartet, l’escalfor de l’audiència és sempre essencial. Com creieu que us afectaran les mesures adoptades per la Covid-19?

Miquel: Hem tingut sort que ho hem pogut organitzar a la sala gran del Palau, per tant la distància social no hauria de ser un problema tan difícil de resoldre com ho hauria estat en una sala més petita. Així i tot, s’ha de veure el punt positiu, ja que esperem que la gent que vingui pugui gaudir d’una experiència bonica, i fins i tot m’atreviria a dir que, també pel fet que el públic estigui separat per un metre i mig, aquesta mateixa experiència podrà ser molt més vívida i íntima, individual però alhora col·lectiva; una experiència que, al cap i a la fi, ens farà reflexionar com tots estem en el mateix punt, com tots hem sentit els efectes d’una situació tan incerta. Creiem que serà positiu, a part que la gent tindrà moltes ganes d’escoltar música en viu. Jo crec que si pensem en la música, les limitacions d’aforament o altres restriccions es queden en un segon pla, no tenen per què influenciar en la vivència musical o en l’experiència de tocar, tot i que cal ser conscients de la situació.

“Si pensem en la música, les limitacions d’aforament o altres restriccions es queden en un segon pla, no tenen per què influenciar en la vivència musical.”

Com us sentiu després de mesos sense poder tocar junts?

Jesús: Ha sigut un retrobament molt especial perquè després d’aquest descans individual ja teníem moltes ganes de tornar a trobar-nos, de tornar a treballar junts, ja que aquesta és la nostra raó de ser com a grup. És una forma de vida, com aquell qui diu, i el fet de compartir tantes hores assajant i treballant junts per tal de descobrir la música és molt especial per nosaltres. Ja fa uns dies que hem començat a treballar, i la veritat és que a sigut un retrobament màgic i amb moltes ganes, sobretot per tocar al concert i tornar a trepitjar un escenari amb públic. Estem molt il·lusionats.

La feina de quartet és de llarg recorregut i deu anys són la mostra d’una trajectòria prou destacada. Quin és el balanç que en feu?

Lluís: Moltes emocions. Pot ser no ens acabem d’adonar que ja portem deu anys de buscar, d’explorar i de descobrir la música, de créixer, de madurar… Amb aquest procés persegueixes un objectiu musical i al final t’adones que acabes perseguint també allò que t’ensenya i descobreix la vida. Deu anys ens permeten començar a mirar les coses amb més perspectiva per treure les conclusions de la nostra història treballant junts.

Judit: Fa deu anys sí que teníem molt clar que dedicar-nos al quartet era la nostra vocació, però en cap moment podríem preveure com estaríem al cap de tant de temps. Realment és un punt per aturar i mirar enrere per dir-nos a nosaltres mateixos “estem aquí i això encara va més enllà”. És un moment bonic, un més en aquest recorregut que encara continua. És una sensació molt maca la de créixer, i ho és encara més si no ho fem sols i hi ha un recolzament per part del públic, que esperem que gaudeixi de la nostra evolució com a músics.

La vostra tasca ajuda a apropar aquest tipus de formació a Europa, on la tradició de quartets està molt arrelada. Què us va moure a tocar junts?

Miquel: El nostre referent sempre han estat les ganes de cadascú de nosaltres de fer música de cambra. És una primera espurna que engega tot un projecte, que sense això mateix seria molt difícil ja que no sabríem fins a on ens podria portar. D’altra banda, durant aquests anys de recorregut hem tingut també referents molt importants com ara quan ens formàvem a Basilea amb el professor Rainer Schmidt, del Hagen Quartet, el qual ja coneixíem abans de fer quartet. Ens va marcar molt la seva filosofia de com escoltar-nos i com escoltar el nostre so per buscar-lo. Més que respostes ens va donar preguntes que encara estem contestant, i crec que el motor de la nostra carrera és aquesta cerca constant de preguntes, el fet de qüestionar-se tot el temps. Fer-se-les i intentar resoldre-les en cada nova peça a la qual ens enfrontem, fins i tot en les que ja dominem o hem tocat moltes vegades, és part d’aquesta actitud que fa que un quartet soni com el nostre.

Després de tants anys junts, quins són els secrets per mantenir l’equilibri entre la professionalitat del vostre treball en conjunt i les vostres perspectives personals? Com conflueixen aquests dos aspectes en l’àmbit del Quartet?

Jesús: Aquesta és probablement una de les parts més importants d’un quartet: que les quatre perspectives personals tinguin un objectiu comú. Tots teníem molt clar el què buscàvem a la vida, i el quartet és la nostra eina per descobrir-ho, la forma en què ens sentim més còmodes per trobar aquestes respostes. En aquest aspecte, nosaltres no tenim dubtes.

Juntament amb grans noms, sou un altre exemple de formacions catalanes ja projecten el seu prestigi a nivell internacional. Quin és un valor únic pel que destaca el Quartet Gerhard?

Miquel: Si, exacte. Un dels nostres millors valors és que a part de ser quatre músics som quatre amics, i per tant la nostra relació amb la música i la relació entre nosaltres va molt lligada, tant musicalment com professionalment. No crec que puguem fer massa distinció entre una cosa i l’altra. Estem cada dia allí, i així com intentem cuidar la música també ens intentem cuidar a nosaltres mateixos i a la relació de grup que tenim. Jo crec que és molt important, perquè d’aquí s’esdevé tot. Si som capaços d’escoltar-nos quan assagem, serem capaços d’entendre i comprendre’ns millor dalt un escenari, que crec que és bàsic. Aquell mite dels quartets que van allí, toquen i parteixen cada un per la seva banda no s’aplica al nostre, no hi creiem massa en aquest model. També és cert que el millor model per a nosaltres som precisament nosaltres mateixos, el Quartet Gerhard.

Judit: Des del principi sempre hi ha hagut només una veu, una veu comuna; és el que hem sentit tots nosaltres. Des del primer moment que vam tocar junts vam sentir que hi havia alguna cosa que ens unia en una sola melodia que, de fet, encara està evolucionant, ja que seguim buscant maneres de perfeccionar-la i fer-la brillar més. En realitat, és un procés que no s’acaba mai, sempre hi ha marge per créixer, però aquestes ganes per part dels quatre de fondre’ns en un sol instrument, el Quartet, per a nosaltres surt natural, se’ns és molt fàcil trobar-nos i parlar com una única veu.

“Des del primer moment que vam tocar junts vam sentir que hi havia alguna cosa que ens unia en una sola melodia que, de fet, encara està evolucionant.”

El programa del proper concert al Palau inclou un repertori madur. Podríeu donar algunes pinzellades del per què d’aquesta elecció?

Lluís: És un repertori important, ens l’estimem molt. Després de mesos tocant cada un per separat, poder retrobar-nos sobre un escenari per interpretar aquestes obres és emocionant. En primer lloc, el Quartet de corda núm. 2 de Robert Gerhard ens ha acompanyat ja des del principi. El Quartet núm. 15 D887 en Sol Major de Schubert és definitivament també una obra molt especial que ens ha ajudat a formar-nos com a grup, a més de ser d’una bellesa increïble. És una obra difícil, això sí, però té la capacitat de remoure per dins de qui l’escolta; és una música molt potent. En tot, crec que el programa és molt bonic, però sobretot és un programa molt nostre, ens representa molt.

Què és el que fa tan complexes aquestes obres?

Judit: Són obres que sí que és cert que requereixen un cert punt de maduresa, sobretot el quartet de Schubert, ja que és una obra que teníem al cap just vam començar a tocar junts però en realitat no ens vam atrevir a tocar-la fins que vam estar segurs de tenir els recursos tant tècnics com emocionals per estar sobre un escenari durant cinquanta minuts explicant aquesta peça. Ara és un bon moment per fer-ho.

El pes de l’obra es sosté sobre tots quatre, però la sala és enorme. Com us sentiu davant d’aquesta responsabilitat?

Jesús: Ens recorda al premi Primer Palau, quan la sala estava plena. La sensació és magnífica, però sí que és cert que ens quedem una mica petitets davant de tot un públic tan gran. És com la sensació de ser uns futbolistes en un estadi grandiós. És fantàstic.

Judit: Sí, jo recordo especialment els aplaudiments del final. Va ser una experiència increïble sentir que estàvem els quatre a l’escenari davant de tanta gent. Va ser tot molt impactant, i ens encantaria tornar a sentir aquesta sensació, tot i que l’aforament serà una mica més reduït. Estem molt il·lusionats per tornar a tocar sobre aquest mateix escenari, són concerts que et portes al cor.

Miquel: La veritat és que sí. Esperem que el públic tingui ganes de venir al concert, de venir al Palau i de trobar molta música i moltes ganes de compartir-la. Serà molt bonic.

---

---