Iván Martín i l’OCM interpreten les dues obres més cèlebres dels compositors el 25 d’octubre al Palau de la Música Catalana
En una carta de 1829, Goethe titllava als romàntics de «malalts» mentre que ell, considerant-se a si mateix epígon del classicisme literari-filosòfic, formava part d’aquell cercle intel·lectual «sa». Amb tot, en la seva figura es remunten tant les primeres idees romàntiques del moviment Sturm und Drang com s’encarna tota la tradició clàssica i idealista consolidada. La seva figura és clau, per tant, per refer aquests dos pols i aproximar així l’aparent abisme que sembla separar aquestes dues maneres de pensar i entendre el món del 1800. En aquesta mateixa línia, s’entén millor el llaç sovint invisible però evident entre Johannes Brahms i Serguei Rakhmàninov. El primer, «un clàssic entre els romàntics» i el segon, «el més romàntic entre els clàssics russos» i ambdós, els convidats de luxe pel concert del 25 d’octubre de 2020 a les 17.30h al Palau de la Música Catalana, amb Iván Martín i l’OCM, dirigida per Tomàs Grau.
Les confluències entre aquestes dues figures, però, no cessen aquí: tot i ser noms notablement coneguts dins els cànons de la Història de la música, tots dos oculten un passat traumàtic fruit de la seva primera producció simfònica. Brahms se sentia eclipsat pel seu antecessor. El mateix Debussy sentenciaria anys més endavant que el gènere havia quedat obsolet després de Beethoven. «Em sembla que la prova de la futilitat de la simfonia es va establir des de Beethoven», declarava en un article de la primera dècada del segle XX. I afegia: «Hem de concloure que la simfonia, malgrat tantes transformacions, pertany al passat». Similarment es devia sentir Brahms, que fins l’edat de 43 anys no s’atreví a escriure una simfonia per l’ombra omnipresent del fantasma d’aquell ja cèlebre i inqüestionable geni de Bonn. El seu talent era innegable i immillorable, i per això exclamava, sobre un manuscrit pòstum del primer, que «fins i tot si no hi hagués títol al document, no podria ser cap altre: Beethoven és sempre i per sempre!»
Brahms i Rakhmàninov són els convidats de luxe pel concert del 25 d’octubre de 2020 al Palau de la Música Catalana.
També Rakhmàninov tenia la impressió d’estar rodejat d’una aureola fantasmagòrica, però en aquest cas essent ell mateix el qui prenia les dimensions no-corpòries característiques d’aquests éssers: es considerava «un fantasma errant en un món alienígena», un món d’autors clàssics russos on no encaixaven del tot ni les seves composicions i creacions, ni la seva visió pròpia del fet musical. El seu trauma derivava, també, de l’actio compositiva. O, millor dit, del resultat de la primera temptativa. Amb només 24 anys, el jove músic s’envalentonà a presentar una simfonia en re menor, que va resultar ser un fracàs absolut. La crítica va condemnar-lo i ell es veié fins i tot forçat a destruir el paper amb què l’havia escrita. Quaranta-vuit anys més endavant, el director d’orquestra Aleksandr Gauk la tornaria als escenaris, donant-li una segona vida i catapultant-la, ara sí, a un èxit absolut. Això no obstant, el maltràngol provocà una depressió i un bloqueig creatiu en Rakhmàninov, durant més de tres anys.
El tercer element en comú que mantenen aquests dos compositors és merament circumstancial, però permet al públic català fer revifar les dues figures a través del diàleg que mantenen, malgrat la distància geogràfica que els separava i la distància temporal que ara ens allunya d’ells. De la mà d’Iván Martín i l’Orquestra Simfònica Camera Musicae,i sota la batuta de Tomàs Grau, el Palau de la Música Catalana serà l’escenari on tindrà lloc el retrobament musical entre dos personatges reconeguts però encara massa vegades en segon pla. A causa de la crisi sanitària de la Covid-19, Ivo Pogolerich no podrà ser el solista de capçalera encarregat de conduir-nos per aquest viatge en el temps i en l’espai, però el pianista de Las Palmas de Gran Canaria és també un candidat excel·lent per a la interpretació de les dues obres que culminaren el «fer-se un nom», dins el panorama musical del segle XIX, de Rakhmàninov, amb el Concert per a piano i orquestra núm. 2, op 18, i Brahms, amb la seva Simfonia núm. 4, op. 98. Dues obres que no només els van permetre treure’s la capa blanca i fantasmagòrica que se’ls havia arrapat a la pell, sinó que també contribueixen a eixamplar el diàleg artístic amb d’altres autors, obres i moments històrics, com amb la Cantata 150 de Johann Sebastian Bach,cantata en la qual està inspirat el darrer moviment de la simfonia de Brahms; o bé les cançons popularment conegudes I Think of Youi Full Moon and Empty Arma de Frank Sinatra, les quals manllevaren fragments de la melodia de l’obra de Rakhmàninov per a recrear-ne la vivesa i majestuositat en un nou medi i en un context radicalment diferent.
