Després de més de sis mesos de silenci operístic, l’edifici del Liceu es reobria finalment al seu públic aquest passat diumenge 27 de setembre. Les participacions d’orquestra i cor en alguns dels pocs festivals estiuencs que s’han celebrat aquest any, així com una inclassificable performance per a plantes (Concert del biocè) o una pretesa inauguració de temporada a la sacra Montserrat (Rèquiem de Mozart) amb un aforament anecdòtic, han fet que durant tots aquests mesos tothom esperés amb impaciència la tornada a la sala del vellut vermell i les filigranes daurades.

Les severes restriccions imposades per aquesta estranya nova normalitat han donat com a resultat, de moment, un teatre reduït a la meitat del seu aforament, amb el respecte escrupolós de les distàncies de seguretat (seients precintats i accessos esglaonats), neteja de mans (dispensadors de gels hidroalcohòlics per tot el teatre), vigilància de la temperatura (càmeres tèrmiques) i l’ús de mascareta en tots els assistents. Un breu tràiler recordà totes aquestes novetats abans de l’inici del concert.

Per a aquesta tornada, la direcció artística del teatre oferí amb molt bon criteri un recital amb dues de les veus més estimades al Liceu, la soprano nord-americana Sondra Radvanovsky i el tenor polonès Piotr Beczala, ambdós amb repetits èxits en la seva ja dilatada carrera en el mateix teatre i uns dels noms més desitjats per tots els coliseus operístics internacionals. El programa alternà fragments verdians amb d’altres veristes d’algunes dels més grans creacions dels dos cantants, vàries d’elles ja conegudes al Liceu.

Beczala obrí el concert amb l’ària “Quando le sere al placido” de la Luisa Miller, òpera que interpretà precisament amb Radvanovsky ara fa dues temporades al Liceu. En aquesta primera pàgina ja ens va seduir la seva veu de tenor líric pur, de tonalitats claríssimes, fluides, amb una excel·lent matisació. Malgrat la fredor de l’inici,  costa imaginar un millor Rodolfo en l’actualitat.

Però a mesura que avançà el concert, el tenor s’endinsà en repertoris més pesants, de lirico spinto, com les àries d’Andrea Chénier (“Come un bel dì di maggio”, a més a més del duo final amb Radvanovsky), Cavalleria rusticana (“Mama, quel vino è generoso”) o la famosíssima “E lucevan le stelle” de Tosca. En cap moment la veu es mostrà sobrepassada pel repte (el tenor gaudeix d’una robustíssima tècnica), però a la seva expressió li mancà una major generositat en pes vocal, més enllà d’un control escrupolós de les sonoritats.

El contrapunt perfecte el trobàrem en Sondra Radvanovsky. La seva generosa veu, de tonalitats aspres al principi que poc a poc la soprano va modulant i llimant, suposa una veu ideal per a les parts de spinto. El seu inici en el concert va ser amb la tempestuosa “Pace, pace mio Dio!” de La forza del destino, on escoltarem una capacitat excel.lent de fiato que li permeté sorprendre’ns amb l’art dels reguladors, a més a més d’un agut final que semblava no tenir fi. 

Després de la seva sentida encarnació de la Maddalena di Coigny amb “La mamma morta” (ària bisada la temporada 2017/18, quan debutà el paper al mateix Liceu) o una tràgica Manon Lescaut amb “Sola, perduta, abbandonata”, la perla de la nit arribà amb el virtuosisme canor mostrat a “Vissi d’arte” de Tosca. És complicat ser original i commoure amb una ària tan magrejada com aquesta, i Radvanovsky ho va aconseguir tornant a posar sobre la taula les seves millors cartes, davant d’un públic aclaparat per una veu de mil i un matisos que la soprano gestionava amb una facilitat totalment sorprenent.

El programa acabà amb el duo de ressonàncies meyerbeerianes “Teco io sto” d’Un ballo in maschera. En aquest moment potser es va fer més evident un dels handicaps de la vetllada: el preciosista  però en excés discret acompanyament pianístic de Camillo Radicke, massa en un segon terme durant tot el concert, com mirant-se de lluny la festa vocal que tenia al davant.

Les propines foren generoses. Radvanovsky ens regalà la conegudíssima “Cançó a la lluna” de Rusalka, però especialment es mostrà colpidora amb “Io son l’umile ancella” d’Adriana Lecouvreur, premiada amb una sonora ovació.

Beczala, per la seva part, ens descobrí un interessant fragment de l’òpera polonesa Halka de Stanislaw Moniuszko, obra desconeguda que ell mateix revindicà la temporada passada al vienès Theater an der Wien. Però el seu gran èxit de la nit arribà amb l’ària de Werther, que el públic liceista encara tenia present de les representacions de 2017 i que el tenor ens recordà amb els seus característics aguts lluminosos i lirisme intens.

La vetllada finalitzà amb uns grams de sucre extrets de La vídua alegre de Lehár, pensant segurament en una millor digestió d’una tarda plena d’emocions i retrobaments, potser magnificada per un públic àvid d’òpera i grans veus després de tants mesos de silenci.

---

---