El 1994 un jove Matthias Goerne debutava a la Schubertíada de Vilabertran en què va ser la seva primera incursió a l’estranger, pocs anys després de la caiguda de la seva Alemanya de l’Est natal. I és que el creixement del baríton i del festival empordanès sempre han anat de la mà. Goerne, figura habitual a la canònica de Vilabertran, ha esdevingut un dels artistes més estimats del fundador del festival, el Dr. Jordi Roch. 

Una Schubertíada sense Goerne és una Schubertíada incompleta. I el baríton ho té ben present. En un doble recital d’aquest passat dijous 27 que comptava amb el seu fidel acompanyant al piano Alexander Schmalcz, l’emoció de la seva visita es feia present a la nau romànica de Vilabertran. En aquesta ocasió, com és de suposar, venir va significar un esforç extraordinari que va aportar una imatge de normalitat al festival i l’essència pròpia de la Schubertíada en uns temps tan atípics. El primer concert va tenir lloc a les 19.30 i el segon a les 22.00, cosa que va significar que l’artista s’hagués de reservar la veu per poder oferir tots dos passis.

Sota la mirada del president Jordi Roch, de 88 anys, que en les darreres edicions ha confiat la coordinació del cicle a Victor Medem, es donava el tret d’inici del concert sense massa preàmbuls. Els Sechs Lieder nach Gedichten von Gellert, op. 48 (Sis cançons sobre poemes de Gellert) de l’aquest any celebrat Beethoven van ser els primers en sonar. El lied d’obertura va ser Bitten (Pregària), una peça premonitòria que va servir a Goerne per a desitjar-se una actuació exitosa. 

El domini de l’espai per part de l’artista es va notar des del principi. Gerne dirigia la mirada a tots els cantons del públic, fins i tot a les naus laterals de l’escenari, ocupades per cadires degudament separades i que estaven pràcticament totes ocupades. En els moments més íntims, però, la tendència del cantant era de fixar la vista a la partitura.

El fet que el cicle d’aquests Lieder de Beethoven contingui la cançó Vom Tode (de la mort) pot semblar una elecció un pèl macabra pels temps que corren, però amb el domini sobre la seva treballada veu que va poder omplir ràpidament l’església, amb la seguretat que transmetia de tants d’anys dalt dels escenaris, s’hi respirava una solemnitat litúrgica en un ambient encara fred. Part d’aquesta calidesa sonora venia d’un domini del joc amb la ressonància de les característiques de l’església, molt útil a l’hora de donar cos i duració als aguts d’una veu de baríton. La seva mirada intensa, amb els seus ulls blaus costaven que passessin desaparcebuts. Malgrat l’experiència del baríton, la mirada seguia viva i ajudava a fer la impressió que allò que Goerne explicava als Lieder fossin uns missatges que amagava dins seu i que ens feia el favor d’exposar-los.

Tot i que la teatralitat de Goerne a l’hora d’explicar les històries no és massa fluida, la comunicació entre pianista i cantant era sorprenent. L’essència del lied és explicar una història, un relat breu en format de cançó, d’unitat melòdica, i en format de conte.  Cada intèrpret aporta un significat propi i ho expressa en la forma com li surt de dins. Una modalitat musical que forma part inherent de la nostra expressió artística com a éssers humans. Una de les expressions més primitives d’aquesta forma de fer art es remunta a aquells dies de Nadal en què els més petits de la família frisen per pujar al tamboret i recitar un vers festiu o cantar una nadala. És aquest esperit familiar i de compartir un missatge el què mantenen, en part, les Schubertíades d’arreu i, en especial, la d’enguany a Vilabertran. Tot i mantenir el mateix espai, la reducció de places dóna més importància a cada membre del públic. L’església romànica, de planta basilical, que en un passat havia servit per atemorir la població i enfosquir ments, ara serveix per apropar l’art arquitectònic i musical a l’espectador i recollir-lo en un entorn únic.

“La comunicació entre pianista i cantant era sorprenent”

Una proximitat, que en el cas de Goerne, començava per la del seu company Schalcz al piano que, de tenir tan interioritzades les obres, cantava la lletra de cada cançó amb els llavis. Una química artística que passava per sobre de si es produïa alguna imprecisió tècnica. Més enllà del dramatisme expressiu, els seus orígens germànics li permet interpretar Lieder en alemany amb una fonètica precisa i donar musicalitat a cada fonema que es verbalitza, especialment les “Ü”. El costum de repetir versos a l’hora de musicar un text pot tenir el perill de generar reiteració. Goerne, però, aconsegueix modificar bé la seva intenció per cada vers repetit i aporta una diferència expressiva molt interessant. Una modulació dramàtica necessària en obres de compositors com Beethoven en què hi proliferen els contrastos, en aquesta ocasió no només dins de cada lied sinó en la composició global i relació de cada cançó entre si.

Uns orígens alemanys que fan que el baríton estigui poc habituat a la calor i xafogor típica de l’empordà en aquestes altures d’agost i el fet de fregar-se els ulls entre pràcticament cada peça ho corroborava. Una calor que es va fer evident ja abans del final del primer tram del recital, que acaba amb la Bußlied (cançó de penediment) de Beethoven, una obra brillant i encoratjadora.

“Goerne aconsegueix modificar la seva intenció a l’hora de repetir versos”

Les peces de Brahms van iniciar-se amb el lied Sonntag, op. 47/3 (Diumenge), una obra molt encertada que apela a aquest record de les trobades pre COVID i de les quals en tenim una pinzellada en actes com aquest. El desig d’arribar a la persona estimada d’aquesta primera cançó és perfectament extrapolable al desig d’un artista d’aconseguir arribar al públic.

A mesura que anava avançant aquest conjunt de Lieder plens d’introspecció i originalitat compositiva, el piano prenia cada cop més protagonisme i es convertia en un eco i en una veu secundària a la del baríton. La caixa de ressonància de l’instrument va esdevenir un subjecte més a transmetre les històries musicades sobre la qual Goerne s’hi abraonava en diverses ocasions. El cantant és ben conscient que les respiracions són part de la música i les utilitza per expressar la transformació emotiva de la veu del baríton que es va desplaçant entre les peces.

Sommerfäden, Op. 72/2 (Angelets d’estiu) va tancar el seguit de cançons de Brahms i va despertar els primers aplaudiments de la nit. Tots dos músics agafen una tovallola i s’eixuguen, Goerne fa un gest reverencial cap al seu respectat Doctor Roch, que va ser dels primers assistents en aplaudir.

La frescor compositiva de Beethoven amb An die ferne Geliebte, op. 98 (A l’amada llunyana) és l’obra que va servir per tancar el recital. Considerat com el primer cicle de Lieder escrits per un compositor de renom, data de 1816 i es basa en poemes d’Aloys Jeitteles, creats quan l’escriptor només tenia 21 anys. Després d’una primera entrega d’obres de Beethoven dedicats a l’amor a Déu, aquest cicle també és d’amor, però no a una divinitat, sinó a una estimada. 

Els interludis de piano van fer que, si l’espectador quedava abstret per la música, els canvis de peça passéssin desaparcebuts, especialment els que tenen una intenció expressiva similar. El darrer Lied programat de la nit, Nimm sie hin denn, diese Lieder (Accepta, doncs, aquestes cançons) va servir com a recopilatori de tot el que s’havia anat expressant al cicle. Entre d’altres idees, fa referència a la música com un element que cura el dolor del cor trencat. Les darreres línies que va entonar el baríton li van servir per acabar de demostrar la seva força vocal malgrat la seva fatiga per la suor que es feia palesa a través de la seva americana. L’alemany tira el cap enrere lleugerament i mira cap amunt, tot reflexiu. Després d’uns segons de silenci catàrtic, el públic s’entrega a una pluja d’aplaudiments a què tots dos artistes responen amb diverses salutacions i un somriure honest al Dr. Roch.

Després d’un vis, els músics es van retirar definitivament de l’escenari i es van posar la mascareta per marxar entre el públic. Una escena força estranya però que en els mesos vinents serà l’habitual a la programació musical dels diversos espais del país. El públic, a poc a poc, es va anar aixecant de les seves cadires, tot desprenent un sentiment de comunió entre els presents, que van rebre un missatge positiu i de companyia que ens recorda que, malgrat tot, és possible trobar el temps per gaudir d’un art alliberador de les preocupacions quotidianes. En pocs minuts l’església va tornar a quedar buida i es va imposar el silenci que ha dominat l’espai durant tants mesos de confinament.

---

---