El festival Espurnes Barroques ha suposat per aquests directors, responsables de dos dels cors més prestigiosos del país, l’oportunitat de reprendre l’activitat amb les seves agrupacions i dur a terme el primer concert després del confinament. Ens reunim amb tots dos el dia després de l’actuació del Francesc Valls a la Seu de Manresa (podeu llegir-ne la ressenya aquí) i aprofitem per plantejar-los alguns temes sobre el panorama musical català en temps de pandèmia, quin és el paper de la música en aquests moments difícils i quins passos ha de donar el sector en un futur proper.

Després de constatar amb Pere Lluís Biosca que el concert de la Seu va ser especialment emocionant pels cantants per ser el primer després de sis mesos sense actuar junts, pel repertori triat i pel fet d’estar dedicat al personal sanitari, li demanem com s’enfoca tècnicament el requisit indispensable de l’Espurnes Barroques (la música s’ha de contextualitzar i integrar en l’espai on es duu a terme) en un moment en què els cantants han d’estar separats uns dels altres per motius de seguretat. Biosca ens confirma que una obra tan delicada i difícil es complica tant per la distància com per l’ús esporàdic de la mascareta, que cal “tirar d’imaginació” i que, tot i ser un mal menor després de no cantar en mig any, es fa necessari dedicar molt més temps a les proves de so. Això sí, el tamany i la ressonància de la Seu els va ajudar i que alguns membres del cor van fins i tot comentar que es trobàven còmodes. Probablement, afegeix, “cantar en un auditori sec amb aquesta distància seria difícil”. Xavier Pastrana se suma a la conversa per confirmar que el seu grup ha hagut de canviar el programa del concert i interpretar Telemann a la llum de les directrius sanitàries i que per a la proposta actual tenir les parets a prop els resultarà positiu. Haurem d’acceptar que algunes obres no es podran fer a partir d’ara, comenta, i potser ens haurem de limitar per un temps a peces de molt petit format. Per posar un exemple, Pastrana lamenta que sigui impossible presentar a l’Espurnes Barroques obres com La foguera de les vanitatsamb part escenificada que havien previst. Traient ferro a l’assumpte, per això, conclou que “cada sala és un món” i que ara simplement hi ha més limitacions. En les seves paraules, “cada concert serà un experiment”.

Malgrat la professionalització creixent del sector i que les coses es van normalitzant, segons afirma Pastrana, encara prima la visió del cantant de cor com a un amateur

Vam voler saber també com van viure el confinament dues persones acostumades a fer música en grup. Biosca confessa que és ara quan ha entès que durant aquell període va estar en una mena de llimb i s’ha retrobat amb si mateix des que pot tornar-se a posar al davant del Francesc Valls. La conversa va derivar cap al reconeixement i la importància social de la seva feina. “La cultura és molt fràgil”, comenta Biosca, “però vull creure que la societat la necessita”. De la seva banda, Pastrana veuria un punt positiu de l’aturada de la música en viu si servís per adonar-nos de la necessitat que en tenim com a comunitat però és més partidari de deixar la reflexió sobre la cultura quan s’hagin cobert les urgències més bàsiques. Sembla una exageració però els dos directors coincideixen que el reconeixement a la gent del seu ram tot sovint no va acompanyat d’una percepció mínima sobre les necessitats dels cantants. Pel que sembla, no es discuteixen els costos de les orquestres però els cachés dels cors acostumen a percebre’s com a desproporcionats. Malgrat la professionalització creixent del sector i que les coses es van normalitzant, segons afirma Pastrana, encara prima la visió del cantant de cor com a un amateur i costa entendre que la seva formació i les seves prestacions valen diners. 

El fil de la conversa —i en especial aquest darrer punt— ens porta de manera natural a interessar-nos per l’opinió d’aquests dos destacats directors sobre l’escena amateur, de gran tradició a Catalunya, i la convivència amb els cors professionals. Xavier Pastrana és un fervent defensor de la professionalització dels cantants de cor i, de la seva banda, el parer de Pere Lluís Biosca és especialment rellevant per estar al capdavant del Francesc Valls però també d’un dels més importants cors no professionals del país, el Cor Madrigal. Pel responsable de l’O Vos Omnes, l’existència de més de 400 cors afeccionats a Catalunya no hauria de suposar un problema si no fos que no hi ha una mínima formació acadèmica al darrera. Tots dos coincideixen que aquest moviment tan arrelat socialment hauria de servir per fer cantera i que caldria aprofitar aquesta dinàmica tan potent per garantir la professionalització d’alguns cantants, sempre considerant, com apunta Biosca, que “la frontera no és clara” i que les corals de nivell juguen un paper important de cara a la formació de futurs professionals del cant coral. Dos punts evidents: cantar és el primer instrument i es pot cantar sense educació formal però, d’altra banda, ser un bon cantant no és sinònim d’èxit a l’hora d’integrar-se en un cor. Les corals no professionals podrien contribuir a salvar aquest escull. Pere Lluís Biosca acaba amb una nota alegre comentant que la gran diferència no és el resultat sinó el “procés”, atès que els temps d’assaig es dilaten amb un cor amateur, però que ell en veu la proliferació de manera positiva.

Com la majoria de nosaltres, tots dos directors admeten haver sortit del confinament amb alguns aprenentatges i cert optimisme. Són conscients que el sector està tocat, que hi ha molts artistes passant-ho malament i que caldrà que les institucions públiques col·laborin per tirar endavant la seva activitat. Tota iniciativa que vagi reactivant les coses és benvinguda i, de moment, cal celebrar aquest Espurnes Barroques i començar a caminar. Nosaltres podem fer la nostra part com a públic assistint a les seves propostes (podeu consultar la programació del cap de setmana vinent aquí).

---

---