El passat dia 13 d’octubre de 2020 el Palau de la Música s’obrí de nou per a rebre la commemoració del centenari del primer concert de l’Orquestra Pau Casals, i per a fer-ho, comptà amb la Orquestra Camera Musicae, el violoncel·lista Pau Codina i el director Salvador Mas. El programa, comptà amb tres compositors canònics: Bach, Schumann i Mozart.

Les persones que vam poder assistir a la vetllada organitzada per  la Fundació Pau Casals i la mateixa fundació del Palau, vam seure en una platea mig buida, protagonitzada per les mascaretes i un públic amb les mans buides, a falta de programes de mà. 

Es feia palesa la voluntat d’establir un lligam conceptual entre l’Orquestra de Pau Casals i l’OCM

El programa del dia s’inicià amb els parlaments de Mariona Carulla, presidenta de la Fundació del Palau de la Música, i de Jordi Pardo, president de la Fundació Pau Casals i anà seguit d’un batibull musical que despertà més d’un badall a la platea. Llegint el programa virtual, es feia palesa la voluntat d’establir un lligam conceptual entre l’Orquestra de Pau Casals i l’OCM, basant-se en el fet que ambdues quedaven excloses dels fons públics.

El vespre fou pensat com un homenatge a la figura de Pau Casals i l’orquestra que fundà i dirigí ell mateix, és per aquest motiu que la conjunció de les tres obres escollides va resultar, si més no, un trio curiós. La primera obra a sonar fou la Suite nº 3 en Re major de Johann Sebastian Bach, una obra que sonà en el concert que s’homenatjava, fa cent anys. Cal dir que l’obra, interpretada per una orquestra simfònica, instruments moderns i una batuta poc entusiasta, convertí la primera part del concert en quelcom ensopit.

Acabada la suite barroca, fou el torn de rebre el violoncel·lista Pau Codina, que féu brillar la sala, una mica abatuda per la primera part del concert. Un cop col·locat, féu sonar les primeres notes del Concert per a violoncel en La menor, op. 129 de Robert Schumann, un dels concerts preferits del violoncel·lista homenatjat. La interpretació de Codina fou com una alenada d’aire fresc, i l’orquestra semblà renovar forces. Les tres parts del concerto foren interpretades de manera orgànica i romàntica i deixaren la sala plena de mirades satisfetes. Els aplaudiments per al solista no es feren esperar, i després de sortir a saludar més d’un parell de vegades, delectà l’auditori amb la seva pròpia versió d’El cant dels ocells, fent un homenatge personal al mestre Casals.

Finalment fou el torn de la Simfonia núm. 40 de Wolfgang Amadeus Mozart, per acabar d’adobar l’estranyesa del programa. La raó de tal tria: l’estima que Casals tenia a aquest repertori en concret. L’orquestra i la batuta de Salvador Mas encararen l’última peça del programa amb energia, i deixaren al públic amb un bon regust de boca. 

Tot i l’òbvia sensació apocalíptica que ens envolta últimament quan ens trobem immerses en activitats culturals, és d’agrair que algunes de les propostes puguin sobreviure al cataclisme cíclic que ens assetja, i encara més que puguin comptar amb personatges com Pau Codina. 

---

---