El vent solar estén partícules i plasma per l’espai fent que el camp magnètic d’aquest astre rei, el Sol, arribi fins als confins de la Terra. S’entrellacen així durant un breu període de temps, d’entre una a sis hores, partícules dels dos camps magnètics: les partícules solars vaguen per la ionosfera terrestre xocant amb les partícules d’aquesta, transferint-se energia d’unes a altres. L’explicació pot ser simplificada i enormement esquemàtica, però així és una mica com arriben els colors vermellosos, blaus i verds als nostres ulls quan té lloc una aurora boreal a les regions més properes als pols de la Terra. I és també la teorització científica que fascinà a la compositora Kaija Saariaho, considerada un dels compositors contemporanis més reeixits dels últims cinquanta anys, per a la creació de Solar (1993), l’obra que interpretarà l’Ensemble contemporani de l’ESMUC, amb Ernest Martínez Izquierdo com a director, a l’acte inaugural del curs acadèmic 2020-21. Aquest se celebrarà a les 12:30 del proper 30 d’octubre a la Sala 4 Alicia Larrocha de L’Auditori, on, a més de l’obra de Saariaho, es podrà assistir prèviament a una lliçó en línia a càrrec de la mateixa compositora finlandesa.

Saariaho és la coordinadora de l’Institut de Recerca i Coordinació d’Acústica i Música (IRCAM) de París, fundat pel director d’orquestra francès i pedagog Pierre Boulez el 1969, i ha consagrat els quaranta darrers anys de la seva vida a la música, però la seva formació acadèmica es remunta a les arts plàstiques, fet que ha portat a denominar la seva obra com a «l’inspiration des images», entenent aquest «images» no només com a artefactes visuals sinó també metafòrics. Com ella mateixa afirmaria en una entrevista a la revista Revue des deux Mondes, «el [s]eu interès va cap a la poesia.» En aquest sentit, l’obra de l’artista finlandesa abraça tots els camps de les arts, del vers al traç, però sempre amb el denominador comú de la Naturalesa. La seva infància a Hèlsinki la féu mantenir al llarg de la seva vida un lligam molt més estret amb el medi natural, que no només retrobava en les seves recerques intel·lectuals, sinó també en les seves composicions artístiques. Així, molts dels títols amb què batejarà les seves obres seran noms relacionats amb el cosmos i els fenòmens de la natura.

El poemari Oiseaux (1963) de Saint-John Perse i la prosa de Balzac, juntament amb l’antiga concepció del cosmos com a quelcom dual, format per una capa terrestre i una altra de celestial, és el substrat sobre el qual s’edifica Solar. En primer lloc, per la textura pròpia de l’obra amb dues capes oposades quant al seu timbre. Talment com les partícules solars amb les terrestres, aquestes dues capes musicals s’interrelacionen en el transcurs dels gairebé vint minuts de composició. Els dos nivells, a més, s’assimilen a la teorització sobre el so de la mateixa creadora, qui ens parla en termes de «so pur» versus «soroll». Com ella mateixa establiria, «en un sentit abstracte i atonal, l’eix so-soroll substituirà la noció de consonància-dissonància. Per tant, una textura rugosa i sorollosa seria paral·lela a la dissonància, mentre que una textura llisa i clara correspondria a una consonància.»

Com els seus mots deixen entendre, aquesta «textura rugosa» no s’ha de tractar com a un element complementari al so pur; ni tampoc d’un terme pejoratiu o d’una categorització per a efectes sorpresa o especials. És l’altre rostre de la composició tradicional i un tret distintiu inesborrable de l’obra de Saariaho, però que també podem resseguir en molts d’altres compositors de nova creació actuals. De fet, un element comú en la major part de la creació contemporània musical és la utilització de dispositius electrònics, que són els més adients per aproximar-nos a les nocions estètiques de Gaston Bachelard, absolutament aplicables a Saariaho, d’una música de la «immensitat íntima». Com ella mateixa confessava, l’electrònica li permet investigar i experimentar amb els sons i «aconseguir els efectes acústics que l’espai sonor de les sales de concerts no ofereixen».

Els coneixements estètics que Bachelard estableix a La poétique de l’espace (1957) conflueixen en Solar de Saariaho d’una manera precisa i calculada però fluida, mesclant la imatge poètica i verbal amb les possibilitats infinites que obra la tecnologia aplicada al terreny del so. Perquè la Naturalesa, aquest «altre» evident i primigeni que, només és apreciable per l’home en la mesura que s’unifiquen tots els sabers i, per això mateix, el mitjà més adient per parlar d’ella és en la música. Per què: ¿qui, si no ella, pot traduir l’energia de dos camps magnètics en col·lisió per uns moments? Qui es pot encarar, amb plenes facultats i en perfecta simetria, davant l’espectacle mut que és l’Univers i dir alguna cosa?

---

---