Recomanacions
La clàssica inspira el rockCinc moments en els quals la música clàssica féu de musa
28-04-2020
Cinc moments en els quals la música clàssica féu de musa
acf domain was triggered too early. This is usually an indicator for some code in the plugin or theme running too early. Translations should be loaded at the init action or later. Please see Debugging in WordPress for more information. (This message was added in version 6.7.0.) in /home1/arinfoco/public_html/website_49f85b7b/wp-includes/functions.php on line 6131WordPress database error: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_plans' doesn't exist]SELECT COUNT(id) FROM wp_ppress_plans WHERE status = 'true'
Error a la base de dades del WordPress: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_meta_data' doesn't exist]SELECT * FROM wp_ppress_meta_data WHERE meta_key = 'content_restrict_data'
Cinc moments en els quals la música clàssica féu de musa
És realment fascinant la quantitat de vegades que ens podem arribar a sorprendre gratament en sentir una melodia de Mozart o de Txaikovski circulant d’amagat des d’entre les notes d’una banda sonora fins les d’un èxit del rock. De la mateixa manera que un dia ens adonem que la sintonia de Nokia és en realitat El gran vals de Tàrrega —i, a hores d’ara, segurament l’obra clàssica més escoltada del món involuntàriament— estils com el country i el pop també han donat la mà a la clàssica —correu a escoltar la Cinquena de Txaikovski en l’Annie’s song de John Denver o el Rossini que impregna la Grace Kelly de Mika.
Com a evidència irrefutable de la germanor entre la clàssica i altres gèneres musicals, avui comparteixo una petita llista amb cinc de les meves fusions preferides entre el rock i la música clàssica.
L’admiració de Freddie Mercury —vocalista principal de la banda Queen— per l’òpera no ha estat mai un secret i, de fet, la seva música ha materialitzat la influència d’aquest gènere en nombroses ocasions: per citar alguns exemples, tan sols cal fer un cop d’ull a l’immortal èxit Bohemian Rhapsody i al seu disc de duets amb la Caballé, Barcelona. Amb tot, però, hi ha una cançó de Queen on la referència operística és literal. Es tracta d’It’s a hard life, un single compost pel mateix Mercury on pren l’ària “Vesti la giubba” de l’òpera Pagliacci com a inspiració directa. Sovint considerada com una de les més emotives del repertori operístic de finals del segle XIX, l’ària escrita per Leoncavallo l’any 1892 representa el dolor del pallasso Canio en descobrir la infidelitat de la seva esposa i, malgrat tot, haver-se de preparar per l’espectacle, que ha de continuar. L’inici de la cançó de Queen pren els versos Ridi, Pagliaccio, sul tuo amore infranto! —transformats en «I don’t want my freedom / there’s no reason for líving / with a broken heart»— per començar a acceptar igual que Canio que, malgrat les dificultats de la vida, cal tirar endavant.
Els dos grans hits de la carrera musical d’Eric Carmen estan construïts a partir de la música del compositor Serguei Rakhmàninov. Tot i que en vida la reputació com a compositor del també pianista rus va tenir els seus altibaixos, èxits com els de Carmen no fan sinó evidenciar la popularitat consolidada de la seva música. Carmen, a qui alguns coneixeran per haver estat membre dels Raspberries, és especialment conegut per la seva cançó All by myself. Aquesta, que des de llavors ha estat molt versionada per artistes de la talla de Frank Sinatra i Celine Dion, està basada en el segon Concert per a piano en Do menor de Rakhmàninov, concretament en el segon moviment. Essent clarísima la referència al llarg de tota la cançó —bàsicament constitueix la melodia del vers—, Carmen la torna a utilitzar a Foolin’ myself. El Concert en Do menor, però, no serà l’única font d’inspiració que trobà el cantant americà en la música de Rakhmàninov: el seu segon gran èxit en la seva carrera com a solista, Never Gonna Fall in Love Again, està compost a partir de l’adagio de la Segona Simfonia Op. 27.
Hi ha cançons que són per sempre i una d’aquestes és Can’t help falling in Love d’Elvis Presley. Aquesta cançó cantada pel rei del rock però composta per George David Weiss, Hugo Peretti i Luigi Creatore està basada en Plaisir d’amour, un romanç vocal de Jean-Paul-Égide Martini basat en el text d’un poema de Jean-Pierre Claris de Florian. Plaisir d’amour va gaudir d’un gran èxit des que va estrenar-se l’any 1784 i ha estat immortalitzat amb èxits com el de Presley. La lletra de Can’t help falling in Love fa referència als versos de Claris de Florian, que parla de la fugacitat del plaer amorós i de la perdurabilitat del dolor causat per aquest, que flueix suaument com l’aigua durant tota la vida.
Billy Joel va descriure el seu novè àlbum An innocent man com un homenatge a la música de la seva infantesa i adolescència i, és clar, on s’ha vist un homenatge sense l’etern Beethoven. La tornada de This night, la cinquena cançó de l’àlbum, és una adaptació del segon moviment de la Patètica del compositor de Bonn, la innovadora vuitena sonata considerada com la seva primera obra mestra per a piano. Tot i que la lletra no té res a veure amb la composició datada de 1799 dedicada al príncep Lichnowsky, la cançó no deixa de ser un magnífic homenatje d’un gran artista a un altre. El segon moviment de la Patètica també fou versionat en estil pop per Louise Tucker sotal nom de Midnight Blue.
La banda de rock anglesa Muse és coneguda per la seva fusió d’estils musicals, entre els quals es troba a música clàssica. Influenciats per Queen i Radiohead i compositors com els russos Txaikovski i Rakhmàninov, Muse va incloure en la seva cançó The Gobalist un fragment basat en Nimrod, la novena de les Variacions Enigma del compositor anglès Edward Elgar. Nimrod és el caçador —Jaeger— descrit en l’Antic Testament a qui Elgar fa referència en honor al seu amic, el crític August J. Jaeger. Aquest digué a un depressiu Elgar que Beethoven, malgrat les seves dificultats, havia compost música lenta i sublim com ningú podria fer-ho mai. En aquesta variació, Elgar inclogué, a la vegada, una pinzellada del tema del segon moviment de la Patètica de Beethoven. Així doncs, Muse —volent i sense voler— homenatja ambdós compositors en aquesta meravella que és The Globalist.
