Quan som infants tenim molta més llibertat a l’hora d’expressar el que sentim, ja que no estem encara prou contaminats pels inputs que ens arriben de la societat. No importa tant ser jutjat, només sents i comuniques, en aquest cas, amb el propi cos. Però això canvia, i molt, quan et vas fent gran i de diferent manera segons amb el gènere amb què t’identifiquis.

El meu cap estava ple de preguntes que intentaven buscar resposta sobre les inquietuds de la societat

La dansa ha format part de mi des dels 3 anys. Sento que mitja vida l’he passat dins les quatre parets de l’escola de dansa del poble de Flix. Vaig començar fent dansa clàssica i moderna i, no va ser fins més gran, quan vaig submergir-me en altres estils: dansa contemporània i hip-hop. Va ser llavors quan me’n vaig adonar que havia passat d’una tècnica molt rígida -la de la dansa clàssica- a una de més lliure, que es corresponia més amb el meu estil, ja que, a aquelles alçades, el meu cap estava ple de preguntes que intentaven buscar resposta sobre les inquietuds de la societat que m’envoltava. El cert és que, fins llavors, sobre dansa, homes i feminisme només m’havia qüestionat per què s’havien apuntat a l’escola de dansa dos nois, si tota la resta feien hoquei o futbol. Se’m feia estrany, sí.

A partir d’aquesta mirada masculina, les ballarines creen a partir del que els surt com a necessitat o a partir de la tradició androcèntrica?

Anys més tard, vaig aprofundir en aquesta pregunta que em neguitejava i vaig començar a investigar sobre el rol de la dona en la societat i, més concretament, en la dansa. D’aquí n’han sorgit diversos treballs en l’àmbit audiovisual que pretenen reflexionar sobre aquest fet. La primera conclusió a la qual vaig arribar va ser que la dansa està sexualitzada perquè és un art lligat a la dona, però, en realitat, aquesta és definida a partir de la mirada masculina. A partir d’aquesta mirada, les ballarines creen a partir del que els surt com a necessitat o a partir del que els ha ensenyat la tradició androcèntrica?

Els estereotips i rols de gènere han estat sempre molt marcats dins la dansa clàssica al llarg de tota la història i, especialment, el cos de la dona. Deixant de banda les aptituds que es pugui tenir com a ballarina, la bellesa és un requisit molt important dins aquesta disciplina: les faccions de la cara, els pits, l’alçada o fins i tot el pes. És a dir, es busca un tipus de cos concret i estigmatitzat, i això fa que la ballarina es pugui sentir discriminada únicament pel seu físic. A més, el protagonisme de la dona a la dansa clàssica no s’ha traduït necessàriament en poder, sinó que aquest segueix estant a mans dels homes -heterosexuals, blancs- perquè encara s’utilitza el cos femení com a objecte de mirada i desig dels homes. D’aquesta manera, s’exigeix una estètica i un aspecte físic canònic que dependrà d’aquesta mirada. Al mateix temps, també afecta a col·lectius masculins, en algunes ocasions titllats d’homosexuals per no representar la masculinitat hegemònica en decidir a dedicar-se a la dansa.

Es pot parlar d’empoderament de la dona? O es tracta d’un autoengany que ens fa sentir lliures quan, en realitat, estem sotmeses a aquesta mirada de desig masculina?

Davant d’aquesta desigualtat de gènere i manca de llibertat per part de la dona han sorgit diferents moviments al llarg de la història amb l’objectiu de reivindicar i canviar aquesta situació. De fet, es podria establir un paral·lelisme amb el feminisme com a moviment alliberador. Però, es pot parlar, finalment, d’empoderament de la dona? O es tracta d’algun tipus d’autoengany que ens fa sentir lliures quan, en realitat, estem sotmeses a aquesta mirada de desig masculina?

Jo, personalment, dalt d’un escenari sí que em sento lliure, empoderada, perquè he fet un procés de presa de consciència i he aconseguit ballar simplement com a mitjà d’autoexpressió i gaudi. Però fins a quin punt em sento alliberada, si, al mateix temps, la pressió social m’imposa un cànon del qual vull defugir? Per a qui estic ballant, en realitat? 

Penso que tots, tant artistes com espectadors, hem de fer una profunda reflexió sobre la qüestió i preguntar-nos si el que volem veure és el cos d’un home o d’una dona en moviment o una figura que expressi totes les inquietuds del nostre temps i, a través de l’art, hi doni resposta.

---

---