La darrera setmana es clausurava el Bachcelona amb un magnífic concert als Jardins de l’Hospital de Sant Pau. Era el primer concert al qual assistia després d’haver trepitjat per darrera vegada l’escenari del Palau de la Música el passat mes de març. Els nervis i la curiositat m’afloraven: per una banda, per conèixer de primera mà com el sector cultural tirava endavant els espectacles i concerts respectant les restrictives mesures de seguretat imposades per la COVID-19; per una altra, perquè volia que —en conseqüència— tot sortís bé i l’únic dels meus inevitables mals fos que, amb la mascareta, se m’entelessin els vidres de les ulleres. 

La cultura no només ha aconseguit adaptar-se a les excepcionals necessitats del moment, sinó que, a més, continua més viva i segura que mai

Recordo haver parlat durant el confinament amb el membre d’una orquestra catalana que em va dir que era molt difícil reinventar un nou format per a la música clàssica. La veritat és que, en aquell moment, també jo mateixa vaig corroborar les enormes dificultats a les quals hauria d’enfrontar-se la clàssica per fer front a aquesta situació sense precedents que alguns s’entesten en considerar-la com la “nova normalitat”, i vaig tenir força dubtes respecte el retorn dels concerts. Malgrat tot, crec que és evident que, després del que hem vist al Palau de la Música, el Festival Grec i la col·laboració Cruïlla XXS-Bachcelona, etc., la cultura no només ha aconseguit adaptar-se a les excepcionals necessitats del moment, sinó que, a més, continua més viva i segura que mai: mascareta posada, gel hidroalcohòlic a disposició del públic i aquest assegut en cadires separades per la distància de seguretat pertinent, el recinte modernista, com molts altres espais, omplí l’aforament reduït permès el passat dijous al 100%. 

El que pot considerar-se un èxit en el retorn del món de les arts tenint en compte les circumstàncies que estem vivint ha acabat convertint-se en una experiència agredolça. El mateix dia que vaig assistir al concert de clausura del Bachcelona vaig esmorzar a la terrassa d’un bar i vaig agafar el transport públic: ningú em va demanar que em rentés les mans, la mascareta no era pas quelcom indispensable i, naturalment, tampoc no vaig ser acompanyada fins una cadira o seient aïllats de la resta per un metre i mig de distància ni vaig haver d’entrar als recintes que no fossin de concert —aquests, per cert, tots a l’aire lliure— a una hora determinada per evitar aglomeracions. I, malgrat tot, aquesta setmana no podrem anar ni a més concerts ni als teatres o als cinemes. 

Quan l’economia es posa pel davant les arts deixen de ser imprescindibles i són les primeres víctimes del tancament obligatori davant de nous rebrots

Deia Petroni al Satiricó que l’amor a l’art mai no ha enriquit pas a ningú. Independentment si això s’escrigué al segle I o al segle IV d.C., és evident que actualment tampoc no hem avançat gaire en aquest sentit: tot i que amb la pandèmia s’ha engrandit el problema, la precària situació del sector cultural és quelcom que s’arrossega de fa anys i panys. Novament, la política ha respost amb paraules buides: si bé durant el confinament semblava que la música, els llibres, etc., s’erigien com necessitats vitals per a l’ésser humà i s’ajudaria al sector a reprendre la seva activitat, quan l’economia es posa pel davant les arts deixen de ser imprescindibles i són les primeres víctimes del tancament obligatori davant de nous rebrots —tot i que cap hagi sorgit en un espectacle cultural. La imatge contrastant entre una sala de concerts quasi bé buida i avions plens de turistes estrangers em torna a remetre a les paraules de Petroni, que criticava que es veiés més art «en un lingot d’or que en qualsevol obra mestra d’aquells pobres maniàtics grecs anomenats Apel·les o Fídies»: vivim en una societat esclava del benefici econòmic en la qual l’alimentació de l’ànima i del sentit de la llibertat de l’ésser humà mitjançant la pràctica de les arts ha esdevingut el segon plat, aquell que, si el primer ja ens ha deixat tips, no cal ni que ens el portin a la taula.

La resposta de les autoritats cap als esforços de l’àmbit cultural per retornar de forma segura no és només indignant, sinó també summament incoherent

Darrere de cada concert, de cada obra de teatre, de cada pel·lícula, hi ha hores —anys, fins i tot— de feina, dedicació i entusiasme que van més enllà de la posada en escena. La resposta de les autoritats cap als esforços de l’àmbit cultural per retornar de forma segura no és només indignant, sinó també summament incoherent. La pandèmia ha posat de manifest els punts més febles de la societat, no ens ha fet ni més forts ni més valents: és en moments com el que estem vivint quan sorgeix la vertadera essència de l’ésser humà i, entre altres coses, aquesta crisi en particular ha destapat la ineptitud dels qui havien de treballar en servei del poble per gestionar aquesta complexa i inèdita situació: la majoria han estat incapaços de deixar de banda els seus interessos ideològics, polítics, o econòmics, particulars, perquè això és el que passa quan al capdavant de les conselleries i els ministeris dels governs seuen, no experts en la matèria, sinó persones escollides a dit. Ara, panem et circenses per al poble: obrim platges, obrim bars, a veure si així no es queixen tant.

El victimisme mai no ha portat a ningú enlloc, però sí que ho ha fet la cultura: un atac a la seva continuïtat i supervivència és un atac a tota la societat. La cultura ha de continuar oferint-se segura com un bé de primera necessitat sense resignar-se a esdevenir quelcom gratuït que va i ve com una eina de postureig. És en moments com aquest que cal recuperar les paraules de Whitman a To the States: «Resistiu molt, obeïu poc». Per una societat amb capacitat de reflexió, per una societat lliure, per una societat amb cultura, cultura en viu. 

Que el darrer espectacle no sigui l’últim.

---

---