«El meu objectiu actual és assenyalar que fins que dona rere dona hagin emergit en el primer pla de la música, com ja han fet en l’àmbit de la literatura, cap dona compositora no pot esperar un tractament objectiu. Entre el que percep i el que es percep, s’aixeca com una boira el pensament: “Mai no hi ha hagut grans compositores —i mai n’hi hauran.”» Són paraules d’Ethel Smyth, la música i la història de la qual avui són protagonistes en aquesta sisena part de La història de la clàssica escrita per dones. 

Nascuda el 22 d’abril de 1858 a Sidcup, Ethel Smyth fou una coneguda compositora anglesa i membre activa del moviment sufragista femení. Va ser la quarta d’una família de vuit germans a qui, pel gaudi de les circumstàncies, els agradava celebrar l’aniversari de la seva germana el dia 23, juntament amb el de Shakespeare. A diferència de les compositores que fins ara hem tractat, Smyth va iniciar-se en la música tardanament, ja que el seu pare —general major a la Royal Artillery— va oposar-se fermament al seu desig de perseguir una carrera professional en el món de la música. La batalla entre pare i filla, però, va ser finalment guanyada finalment per ella, que inicià els seus estudis als disset anys amb Alexander Ewing: el compositor escocès —Smyth el descrigué en les seves memòries com «una de les persones més encantadores, originals i capritxoses del món»— va ensenyar-li harmonia, analitzà les seves composicions i la va introduir a les òperes de Wagner i l’obra de Berlioz. Ewing, que ràpidament va veure el potencial de Smyth, parlà d’ella com una «músic nada que ha de començar la seva formació immediatament». 

Quan la seva devoció per la música fou clara i total, a Ethel Smyth li va ser permès de continuar els seus estudis al Conservatori de Leipzig l’any 1877, on estudià composició amb Carl Reinecke i on també coincidí amb Grieg, Txaikovski i Dvořák. No obstant, la seva estada al conservatori va ser curta: Smyth abandonà el centre un any més tard, decebuda amb el professorat i l’alumnat, i va continuar els seus estudis amb un tutor privat, Heinrich von Herzogenberg. Aquest va presentar-la a Clara Schumann, Joseph Joachim i Johannes Brahms. Ethel Smyth va establir-se a Alemanya durant deu anys, on va estrenar en vetllades privades moltes de les seves composicions —la majoria cançons, obres per a piano o de cambra. A la Gewandhaus de Leipzig també es van interpretar el seu Quintet de cordes, Op. 1 i la Sonata per a violí, Op. 7. La compositora va tornar a Anglaterra l’any 1890 i va instal·larse definitivament a Londres, des d’on continuà la seva feina compositiva. 

Si és ràpida i abrupta, és la impaciència de la dona; però si és directa, lúcida i forta, “aquestes són qualitats que no busquem per regla general en les dones”

Ethel Smyth

La producció d’Ethel Smyth, també a diferència de moltes compositores anteriors, explora una àmplia selecció de gèneres: el seu corpus clàssic inclou sis òperes, una missa, nombroses cançons, una simfonia i tres quartets de corda, entre altres. La compositora era alabada o atacada per la crítica alternativament en relació a la seva música, sovint marginalitzada com l’obra d’una “dona compositora”. En els seus escrits, Smyth s’adreçà sovint a aquesta qüestió: «Quan es lliuraran els nostres homes d’aquesta obsessió sexual, tan… fora de lloc en la crítica d’art? Es veu en la seva major intensitat en relació amb la música; si una obra és massa llarga és llenguatge discursiu femení (com si els homes fossin sempre breus i anessin directes al gra, per favor!); si és ràpida i abrupta, és la impaciència de la dona; però si és directa, lúcida i forta, “aquestes són qualitats que no busquem per regla general en les dones”».

L’òpera Der Wald (1903) d’Ethel Smyth va ser, durant més d’un segle, l’única òpera composta per una dona produïda a la Metropolitan Opera de Nova York

La Missa en Re Major i algunes de les seves òperes marquen els principals èxits de la carrera musical de Smyth. Estrenada l’any 1893, Ethel Smyth va compondre una missa per a la seva amiga Pauline Trevelyan que, de no haver estat per la influència del director Hermann Levi i l’Emperadriu Eugènia de Montijo, possiblement no s’hagués pogut dur als escenaris: malgrat que, finalment, l’estrena fou un èxit —un crític de The Times digué que «aquesta obra definitivament posiciona la compositora entre els més eminents compositors del seu moment»—, la Missa no es tornà a interpretar fins 31 anys després. També l’òpera Der Wald (1903) d’Ethel Smyth va ser, durant més d’un segle, l’única òpera composta per una dona produïda a la Metropolitan Opera de Nova York i l’òpera The Wreckers (1906) ha estat considerada per alguns crítics com «l’òpera anglesa més important composta durant el període entre Purcell i Britten». L’any 1907, Gustav Mahler va considerar incloure’n una producció a l’Òpera Estatal de Viena, fet que hagués constituït una prestigiosíssima estrena per a Smyth. L’esdeveniment, però, es va veure truncat quan Mahler abandonà el càrrec sota les pressions de l’antisemitisme vienès i marxà a Nova York. Del director i compositor, Smyth digué que «va ser, de molt lluny, el millor director d’orquestra que he conegut, amb l’instint musical més global, i és una de les petites tragèdies de la meva vida que, just quan es plantejava The Wreckers a Viena, el van expulsar del càrrec». 

L’any 1910, Smyth s’involucrà activament en el moviment sufragista després de conèixer Emmeline Pankhurst, una de les fundadores: durant els dos anys que va dedicar a la campanya sufragista, Smyth va compondre The March of the Women —himne del moviment i quart moviment de l’obra Songs of Sunrise— i, entre 1913 i 1914, va escriure The Boatswain’s Mate, una òpera que reflecteix la influència del seu compromís polític sufragista i que va convertir-se, a partir de la seva estrena l’any 1916, en l’òpera més representada de la compositora. La campanya sufragista passà a un segon pla després de l’esclat de la Gran Guerra: Smyth, que va començar a perdre capacitat auditiva, treballà com a radiòloga i va estar vinculada amb la 13ª Divisió d’Infanteria de l’exèrcit francès a Vichy. La Primera Guerra Mundial tingué un impacte devastador en Smyth, que sempre havia considerat Alemanya com la seva “casa espiritual” i on, a més, tenia acordats un conjunt de concerts. 

Després de convertir-se en la primera compositora reconeguda com a Dama de l’Ordre de l’Imperi Britànic l’any 1922, Smyth va compondre durant aquesta dècada dues òperes, el Concert per a violí, trompa i orquestra i la seva darrera gran obra per a solista, cor i orquestra, The Prison. Els seus escrits i la seva fama com a compositora li permeteren lluitar des de la premsa a favor del dret de les dones per a incorporar-se en orquestres professionals i per la igualtat d’oportunitats per les compositores. L’estil sarcàstic de la seva ploma present en l’autobiografia Impressions that Remained —«Com recentment va proclamar el gran Brahms: “Una dona intel·ligent no és res de res!” Cultivem, doncs, diligentment l’estupidesa, aquesta és l’única qualitat exigida d’una admiradora femenina de Brahms!»— fou molt popular i li va suposar una font alternativa d’ingressos quan, ja en els darrers anys de la seva vida, la sordesa va incapacitar-la en la seva activitat compositiva fins la seva mort, el maig de 1944.

---

---