La música clàssica s’erigeix com un pilar fonamental de la tan qüestionada ‘identitat europea’. Però, és exclusiva d’Europa? Si bé és cert que l’atemporalitat i la universalitat de la clàssica és reconeguda mundialment, moltes cultures tenen també la seva pròpia música clàssica, que igual que al vell continent és una música culta i que, en més o menys mesura, ha begut del colonialisme europeu. En aquest article iniciarem un recorregut per la Mediterrània, explorant aquelles músiques que l’hegemonia occidental ha deixat en l’oblit. Compositors i artistes, del passat i del present, que descobreixen sonoritats noves, sistemes tonals temperats i intervals justos naturals en unes obres de gran valor cultural, però que romanen pràcticament desconegudes fins i tot en els seus països d’origen. 

El Magreb (Al-Magrib o “allà per on es pon el sol” en àrab) despunta les costes de la Mediterrània al nord i de l’Atlàntic a l’oest, en una barrera que separa Europa del Sàhara. La regió, en termes geopolítics, comprèn des del Marroc fins a Líbia, passant pel Sàhara Occidental, Mauritània, Tuníssia i Algèria. La seva proximitat a Europa ha fet que, per invasions i ocupacions a totes bandes, el contacte hagi estat continu; tant, que gran part de la seva població no es considera pròpiament africana. Des d’Europa, tendim a homogeneïtzar una cultura rica, diversa i amb personalitat pròpia, sovint, d’una forma tant orientalitzada i exòtica com perillosa i hostil. La realitat és ben diferent, i és que la visió que tenim del món no sempre és encertada; i això, conseqüentment, es tradueix en com concebem la seva música. Aplaudim les melodies ‘exòtiques’ de Debussy o Saint-Saëns però considerem excessives i poc refinades les mateixes melodies ornamentals que ens arriben dels països àrabs. Si és que ens arriben.

Europa se sent orgullosa del seu llegat musical, tant, que ha monopolitzat el concepte de música clàssica de forma universal amb grans ambaixadors com Beethoven, Mozart o Bach. S’ha establert, doncs, una evolució unitària de la música, un recorregut lineal i unilateral sobre el qual totes les cultures avançaven cap a un estadi major, guiats per Europa i la seva cultura excepcional. Ha de ser necessàriament així, però? La música de cultures no europees, com la xinesa, la indú o la pròpia cultura àrab han sobreviscut el pas del temps amb menys modificacions que la música occidental. Avui, amb la poderosa i fugaç indústria del pop, així com la comercialització del sector clàssic europeu, aquests béns culturals de més de mil anys d’antiguitat es veuen amenaçats a dos fronts.

Avui, amb la poderosa i fugaç indústria del pop, així com la comercialització del sector clàssic europeu, aquests béns culturals de més de mil anys d’antiguitat es veuen amenaçats a dos fronts.

Al Magreb, la música clàssica europea conviu amb la música clàssica andalusí, la malhun i la sufí, sense anar més enllà de la música culta. Les dues darreres, de caràcter marcadament religiós i amb un sentit profund i espiritual, parteixen del que és l’art suprem dins la cultura àrab: la poesia. D’aquí que la música sigui molt més melòdica, plena d’ornaments i sense un desenvolupament harmònic a l’estil occidental, ja que l’acompanyament recau sobre una segona melodia o bé sobre els complexos ritmes de la percussió. Tot i que, paradoxalment, la majoria de la música és instrumental, adaptacions musicals de grans clàssics de la poesia àrab com l’algerià Mohammad Ben Msayeb s’han acabat convertint en autèntics símbols d’identitat nacional.

La música malhun i sufí es relacionen en la més bonica expressió amb el virtuosisme de la música d’al-Àndalus, que evoca els jardins perfumats, els amors impossibles i les copes de vi – ambdós, tant en sentit figurat com real – dels grans palaus cordovesos i granadins. L’herència cultural i estilística que els àrabs deixaren a la península va molt més enllà dels arcs de ferradura i dels arabescos arquitectònics que més tard compositors com Debussy o Chopin incorporarien en les seves obres. La relació entre els sons, les escales amb forces còsmiques que denoten l’afinitat entre el cos i l’ànima o l’expressivitat de la poesia més pura arribaren a sedimentar-se en una cultura que, en més o menys mesura, s’acabaria estenent cap al nord. És aquesta cultura la que després evolucionaria, primer al Renaixement, després al Barroc, al Classicisme i el Romanticisme, els nacionalismes i les avantguardes.

En algun moment d’aquest procés, Europa es trobà – o cregué que es trobava – al centre del món, exportant els seus valors, la seva cultura, els seus models i les seves institucions. El Magreb no es quedà exempt del colonialisme, concretament espanyol, francès i italià, i amb ell, l’expansió dels estils musicals i la creació de teatres i institucions culturals a imatge europea. Aviat s’incorporaren instruments com el violí o el piano, els quals s’integraren a la perfecció dins la música sufí i la malhun, així com també la música folklòrica. Tampoc tardaren en sorgir compositors, la majoria amb formació en centres de França o Espanya, que composaren a partir dels models i les estructures europees, però sempre aportant el seu punt melòdic cultural que fa que el seu repertori sigui absolutament únic.

L’herència cultural i estilística que els àrabs deixaren a la península va molt més enllà dels arcs de ferradura i dels arabescos arquitectònics

Cada un d’ells compta amb el seu cercle, més petit o més gran, però el públic general no els coneix, tampoc en els seus països d’origen.  En aquest sentit, el projecte Arabesque, impulsat pel pianista marroquí Marouan Benabdallah, és un clar signe d’esperança. Començà com una idea curiosa per explorar els compositors àrabs de música clàssica europea i acabà convertint-se en un important descobriment: més de vuitanta compositors procedents de nord Àfrica i Pròxim Orient, autors d’obres de gran qualitat i bellesa. Benabdallah, en una entrevista per la Casa Mediterráneo, emfatitza la importància d’aquest projecte per reivindicar un patrimoni comú i, d’aquesta manera, construir ponts entre les dues ribes de la Mediterrània. El projecte, encara en procés, ja ha arribat a Espanya en forma de recitals de la mà del propi Benabdallah que, ja de per sí mateix, és una de les grans figures marroquines de la música clàssica europea.

Al seu costat, s’erigeixen artistes com l’algerià Salim Dada o el marroquí Nabil Benabdeljalil, ambdós compositors contemporanis, que destaquen especialment per les seves obres per a piano. Amb influències com Chopin, la Nocturne de Benabdeljalil és una de les més boniques expressions nostàlgiques que evoquen els motius propis de la seva cultura. Una fusió d’estils i textures elegant que es contraposa a l’energia de la Danse Zaydan, de Salim Dada, que també ha compost per a orquestra simfònica o quartets de corda, a més de peces solistes per a piano i guitarra. A més a més, és compositor de bandes sonores, així com música instrumental tradicional i música per a nens, acompanyada de textos en àrab, italià i francès, traduïts després a l’anglès i l’espanyol.

Mustafá Aicha Rahmani, també marroquí i professor del Conservatori Nacional de Tetuan, establí estretes relacions amb músics i compositors espanyols del segle XX. Ell mateix s’alça com un dels grans compositors de música àrab entrellaçada amb els corrents clàssics europeus, que ha resultat en un patrimoni musical de gran valor on l’essència de la cultura marroquí és més evident que mai. Com ell, desenes de compositors esperen ser desenterrats d’un injust oblit, al qual caigueren moltes vegades per falta de recursos o per una simple concepció orientalista de les seves obres.

L’entesa cultural entre els pobles és, cada vegada, més important que mai. Descobrir-ne els trets comuns i valorar-ne les diferències ens ajuda a obrir la ment a mons, idees i representacions noves que no podríem concebre d’altra manera. En un món de creixentment tan interconnectat, resulta essencial sortir dels estereotips de l’Europa més escolàstica i acceptar que, al final, la clàssica no és tan exclusivament europea com ens pensàvem.

---

---