La Mediterrània es desperta a les clares aigües de les costes libaneses, síries i palestines del Mashreq, el llevant àrab, conegut a Europa com el Pròxim Orient. Aquesta imatge de la calma d’un matí als bancs del passeig marítim de Beirut o els colors de les barques amarrades al port de l’acollidora Tartous síria es veuen enterbolides per un seguit de titulars que cobreixen la llarga crisi humanitària que assetja la Mediterrània oriental. La vida s’ha vist forçada a canviar en aquesta petita àrea del món, però la seva cultura es manté més viva que mai, també com un símbol de resistència davant la indiferència d’Occident. El desconeixement indueix a la por, i la por al rebuig infundat d’unes cultures que amaguen una història mil·lenària de la qual Europa no queda exempta d’influència. Tal i com destaca el pianista marroquí Marouan Benabdallah en el seu projecte Arabesques, la cultura – i la música, per extensió – és el pont que connecta les dues ribes de la Mediterrània, per unir pobles amb pobles, persones amb persones.

Tradicionalment, el pes cultural i polític del Mashreq ha estat més important que el del seu homònim nord-africà, el Magreb. La transcendència religiosa de ciutats com Jerusalem, la importància de les rutes de peregrinació, els recursos naturals i la posició geoestratègica de la zona han fet que Pròxim Orient s’hagi convertit en el tauler de joc de les grans potències mundials per definir un ordre internacional canviant i hostil. Si més no, d’entre tot aquest entramat geopolític, Egipte, Síria i el Líban sorgeixen com a principals focus culturals no només de la regió, sinó de tota la cultura àrab. 

Al seu costat, el jove Israel s’erigeix sobre els pilars de la tan preuada tradició jueva que, a través de la història, i en èpoques i llocs tan diversos com al-Àndalus o la Xina, s’ha constituït com una part integral de la identitat israeliana. Tot i així, les arrels europees són innegables, no només en la música: descendents dels primers colons d’una terra ja habitada, els israelians porten les notes de les nocturnes de Chopin, les sonates de Beethoven i les simfonies de Brahms en el batec de la seva història. Sales de concerts, òperes, orquestres i institucions fan justícia a un llegat al qual el públic s’entrega amb entusiasme, orgullós dels grans noms jueus que ressonen amb força dins la història de la música i que han determinat la clàssica europea en totes les seves expressions. Mahler, Schönberg, Mendelssohn, Berlin, Rubinstein, Glass… noms que sonen arreu del món sota les batutes d’altres grans artistes amb herència jueva, com Leonard Bernstein o Vladimir Ashkenazy. 

D’altra banda, la clàssica no s’atura aquí. Estils de música instrumental com el Klezmer o la música jasídica, compostes per a petites formacions que han acompanyat al poble jueu arreu d’Europa, conviuen amb estils més espirituals com la música tradicional dels jueus yemenites, particularment influent en l’evolució de la música d’Israel, ja que el moviment sionista l’enllaça amb les seves arrels bíbliques. Sobre aquesta base, la música mizrají – provinent del nord d’Àfrica -, la grega o fins i tot la música basca – sobre la qual s’inspira la melodia de la famosa Yerushalayim Shel Zahav, Jerusalem d’Or en català- es constitueix l’ànima de la música hebrea.  

La força amb què brilla el sector musical clàssic d’Israel enfosqueix la bellesa de les rimes de Mahmoud Darwish, far de la cultura i resistència palestina. Exclosa de l’aprovació occidental, un atapeït vel ha cobert en la indiferència els esforços d’un poble que lluita per mantenir viva la seva identitat. Si més no, les dificultats i la cruesa de l’ocupació israeliana no han impedit que durant els últims anys hagi sorgit un renaixement vital de la música clàssica dins i fora de Palestina. Amb el record de les vibrants Jaffa i Haifa – ara sota control d’Israel –, el Conservatori Nacional de Música Edward Said s’establí l’any 1993 a Ramallah i Jerusalem amb l’objectiu de formar una nova generació de músics que resultà, vint anys més tard, en la creació de la primera Orquestra Nacional Palestina, que ja ha debutat en sales d’arreu del món.

Tant en música clàssica europea com en els estils clàssics llevantins, a l’Orquestra se li sumen un nombre creixent d’iniciatives, fundacions i formacions musicals estables d’entre les quals destaquen la West-Eastern Divan Orchestra i la Polyphony Foundation, dues agrupacions que uneixen no només músics palestins i israelians, sinó també músics d’arreu del món en una celebració conjunta per la pau. La Al Kamandjati Association fa arribar la música als més petits dels camps de refugiats del Líban, mentre que la Barenboim-Said Foundation també impulsa la música des de l’educació dels més joves i futurs talents. Tot i la bona feina, aquesta última brilla per sí mateixa amb els noms dels seus fundadors: el famós director israelià Daniel Barenboim – un dels primers en aconseguir la doble nacionalitat, entregada en agraïment per la seva tasca cultural tant a Cisjordània com a Gaza – i Edward Said, qui inspirà gran part del desenvolupament musical i cultural de Palestina. Ambdós han elevat el paper de la música clàssica a Terra Santa, no només en una tasca cultural sinó també per la pau i l’entesa més enllà dels murs i les disputes.

Al nord, el Líban despunta la Mediterrània no només per la seva escarpada costa, sinó també per la llum que desprèn la seva cultura. Ex-colònia francesa, el país dels cedres és especialment conegut pel seu art i intel·lectualitat, un contrapès a l’hegemonia d’Egipte i Síria, principals productors de les grans estrelles del món àrab. L’Orquestra Filharmònica Libanesa o la Lebanon Opera House són un exemple de la forta tradició clàssica que es pot escoltar tant a les sales més lluminoses de la seva capital, Beirut, com enmig dels seus carrers més modestos. I és que el Líban és un país de contrastos, un fet que es reflecteix també en la seva pròpia cultura, ja de per sí en constant moviment.

De forta càrrega emotiva i tradicional, el Dabke o el Zàjal es reconcilien amb el llenguatge musical occidental en una fusió que ha guanyat popularitat arreu del món. I és que la barreja d’estils, d’allò propi i d’allò extern, acaba resultant en una clara senya de la identitat libanesa que fa que sigui tan eclèctica i oberta al món. N’és una mostra la integració de les formacions instrumentals clàssiques tant en la música tradicional com en la música pop. Artistes com Sabah, Melhem Barakat o Elissa incorporen en totes les seves cançons instruments de corda, percussió i vent metall occidentals en una barreja d’acords i sonoritats pròpies que, alhora, compten amb la presència d’una orquestra clàssica.

Més enllà de la instrumentació i les formes, l’artista libanesa més admirada és, sens dubte, Fairouz. Considerada una de les grans dives àrabs, la seva veu il·luminà els anys més obscurs de la guerra civil libanesa, convertint-se en un símbol nacional marcat pel desig de pau i la nostàlgia d’un Líban unit en la reconciliació. Aquest sentiment es canalitzà a través de la seva cançó Li Beirut  – Per a Beirut, en català –, la mostra més clara de l’adaptació de les melodies clàssiques a la identitat libanesa, que agafa forma sobre la melodia de l’Adagio, el segon moviment del Concert d’Aranjuez de Joaquín Rodrigo. Encara que el plagi i les infraccions per copyright no eren, en aquell moment, una ofensa com ho és ara, Fairouz vertebrà també el renaixement cultural libanès en obres com les progressions harmòniques de la Simfonia n. 40 de Mozart o fins i tot de la famosa Póliushko Polye russa.

Escenari de l’Aida de Verdi, la música clàssica occidental s’introduí a Egipte més d’hora que a la resta de països àrabs. Objecte de fascinació per la civilització faraònica i de contínues exploracions de curiosos aventurers i erudits, a més de la seva posició com a ruta colonial d’incalculable valor per a Europa, la identitat egípcia s’ha vist forçada a erigir-se a base de les capes de sediments que tots aquells que han trepitjat les seves terres arenoses han anat dipositant.

A la primera generació de compositors de música clàssica egipcis nascuda a finals del segle XVIII, d’entre els quals destaquen Abu Bakr Khairat i Hasan Rashid, se li sumà una segona encapçalada per artistes notables com Gamal Abdelrahim, Ahmed El Saedi o Rageh Daoud. La renovació i expansió d’institucions culturals heretades del colonialisme s’han convertit avui en dia en conservatoris i sales de concerts que, finalment, els egipcis tenen la possibilitat de fer vibrar amb la seva pròpia música. Aquesta música, igual que la de tots els països que hem visitat durant aquest recorregut per la Mediterrània, és un reflex de la seva pròpia identitat i història. Igual que el Líban, Egipte té la seva pròpia Estrella d’Orient, Umm-Kulthum, un autèntic fenomen social i cultural dels anys cinquanta i seixanta que posà música al panarabisme de Nasser i la revolució egípcia que acabà amb el colonialisme europeu. Bob Dylan, Salvador Dalí, Led Zeppelin o La Divina Maria Callas s’han mogut també per la seva incomparable veu. 

Paral·lela a l’obertura d’Egipte del segle XX, la Síria francesa fou una explosió cultural d’anys continguts en els quals la regió havia ocupat un segon pla dins de l’imperi otomà. Alliberada d’aquesta condició, Síria no tardà en absorbir la música clàssica amb la creació d’institucions culturals a imatge europea, importades pels oficials del mandat francès. Lliure de colonialisme, Síria brillà encara més per la seva barreja de cultures de l’interior asiàtic, la influència armènia i turca, i els corrents provinents de Rússia. Fou tal l’esplendor, que aviat es considerà la competència del que havia estat, fins aquell moment, el gran focus artístic de la cultura àrab, Egipte. La balança, però, es desequilibrà un cop entrada la segona dècada dels dos-mil, amb una cruenta i llarga guerra que ha enfonsat la influència cultural síria. Malgrat tot, ambdós països són una mostra més de com les cultures del Mashreq, cada una amb el seu propi tret distintiu i identitari, s’enllacen amb totes les expressions d’un món cada vegada més interconnectat.

Edward Said ja anticipà l’important paper de la música per modelar personalitats i reunir la gent; la resta, s’ha fet sol. Potser la música no uneix de la mateixa manera que ho fan els nacionalismes, però és, sens dubte, el pont que els connecta i els porta a la pau més duradora. Al Pròxim Orient no es necessiten veus buides que demanin la pau; les veus més petites segur seran més efectives, mogudes per les seves històries que troben les seves arrels en una música que fa que les seves idees i desitjos s’entenguin més enllà de les fronteres. Una música que, al cap i a la fi, és universal. 

---

---