És ben sabut que l’art pot viure’s de moltes maneres. Pot gaudir-se individualment, en companyia d’algú, en un esdeveniment social o, simplement, a través de breus debats a les xarxes. Precisament l’actualitat i l’extensíssim ús de les darreres generen amb freqüència petites discussions que permeten discernir les inquietuds més immediates sobre música tant per part d’amateurs com de professionals, que diuen la seva en tot just 280 caràcters. Des de Barcelona Clàssica, recuperem algunes de les piulades més interessants d’aquesta setmana en aquest breu article per fomentar i cercar també la participació i opinió dels qui no són pas usuaris de la xarxa.

Tot començà amb la piulada del co-director de Platea Magazine, Gonzalo Lahoz: en una enquesta a Twitter, preguntà com els lectors de revistes musicals accedien principalment al seu contingut: des de la pàgina web o des de les xarxes? Partint dels resultats de l’enquesa, és evident que les xarxes juguen un important paper en la divulgació musical, donat que el 83’1% dels enquestats accedeixen a través d’elles als continguts de medis de comunicació com Barcelona Clàssica. I vosaltres, com accediu als nostres continguts?

Aquesta setmana, però, l’ull de l’huracà en aquestes breus conversacions musicals ha estat fixat en la música contemporània, especialment la de casa nostra. El jove compositor Joan Mangrané comentava el passat 30 de juliol que tres grans Gs catalanes ens van deixar al segle XX magnífics concerts de violí: es tracta de Garreta, Guinjoan i Gerhard, compositors que, malauradament, es difícil escoltar regularment a les sales de concerts. En els comentaris de diversos usuaris no només es posà de manifest que, efectivament, aquestes obres són dignes de formar part de més programacions, sinó que, a més, hi ha un amplíssim ventall de compositors del terreny que mereixen més atenció: de les Ms també en podem estar orgullosos —Mompou, Montsalvatge…— i la línia de compositors no s’atura al segle XX: a la vora de Granados i Manén, cal seguir d’aprop la carrera artística de compositors actuals com ara Josep Maria Guix, Raquel García-Tomás i el propi Mangrané. 

Marxant de Catalunya, un altre compositor del segle XX molt discutit és Stravinski, que aquesta setmana fou posat en la primera plana de discussions tuiteres per part d’Albert Mena. No va ser, però, a través d’una afirmació —com en el cas anterior—, sinó d’una pregunta: «Quina és la rellevància del Stravinsky neoclàssic?» Demanar quina és l’obra que representa millor a aquest Stravinsky podria esdevenir una discussió molt fructífera que, sense cap dificultat, es podria estendre durant un parell d’hores. Ho veiem en els comentaris, que proposen obres tan variades com vàlids són els arguments de cadascú que les esmenta. Si bé l’Oedipus Rex i la Simfonia dels Salms són les obres més comentades en aquesta secció, també sorgeixen altres noms com ara la Pulcinella —que Oriol Pérez afirma que és «una mostra més de la varietat i diversitat de llenguatges, estils i estètiques» del compositor— o l’Opheus. Per a gustos, colors, i aquest debat no deixa de constituir un important incentiu per escoltar obres noves. De fet, el periodista i musicòleg Pep Gorgori anima en aquesta mateixa piulada a descobrir «un Stravinski genial i encara menys conegut que l’Stravinski desconegut»: es refereix a la compositora Nadia Boulanger i, etiquetant el director d’escena Paco Azorin, recomana 3 peces per a violoncel i piano. 

Acabem l’article d’aquesta setmana amb la piulada més recent de totes i, segurament, la que requereix més reflexió: Joan Mangrané ens convida a parlar sobre la consciència cultural, quelcom molt més oblidat que no pas la consciència social o ecològica. El compositor reusenc afirma estar d’acord amb un dels usuaris que, en el seu comentari, opina que consciència cultural consisteix en «intentar fer més petites les mancances culturals» —quelcom que podríem dur a terme mitjançant la recuperació del nostre patrimoni cultural— i, conseqüentment, normalitzant aquest llegat. Alguns dels debats plantejats sobre aquest tema que han sorgit en aquest fil es mouen vers el paper que juga l’art de casa nostra: és aquest necessàriament socialment responsable? Com a públic, quina és, com es pregunta Mangrané, la proposta artística que ens necessita?

---

---