Fa just dos dies que La Pedrera – Casa Milà anunciava la seva reobertura després de quatre mesos amb les portes tancades pel públic. La notícia no només posa una mica de llum sobre l’incertesa aquesta que ronda arreu sobre un possible rebrot de la Covid-19 i, conseqüentment, un confinament; també es presenta seductora pel públic local, que tant sovint abandona l’interès i la història darrere els seus edificis més emblemàtics perquè els sent part d’una atracció turística que poc té a veure amb ells.

Així doncs, la directora de La Fundació Catalunya La Pedrera, Marta Lacambra, manifestava aquesta il·lusió compartida per tota la fundació de poder dir, de nou, que el darrer edifici civil d’Antoni Gaudí reiniciava la seva activitat complint totes les mesures sanitàries necessàries per garantir la seguretat dels visitants i, a més, eixamplant la quantitat i la forma de les «experiències» que l’obra arquitectònica de Passeig de Gràcia pot oferir. En aquest sentit, Lacambra explicava que tota la directiva sentia una triple emoció davant l’esdeveniment: primer, perquè és indubtable que La Pedrera és una icona de Barcelona i de Catalunya; i això comporta que mica en mica una certa sensació de normalitat pugui tornar a instal·lar-se pels carrers. En segon lloc, perquè el confinament ha provocat, com és obvi, una aturada en sec dels ingressos de la fundació que, al seu torn, es destinen a ajudar econòmicament prop d’unes 500.000 persones relatives a col·lectius vulnerables. Finalment, la directora exterioritzava l’entusiasme que les novetats de La Pedrera suposaven per tot l’equip i que, a més, havien tingut una reacció molt positiva del públic a qui principalment van dirigides. 

Unes novetats, doncs, que van des de poder visitar espais fins ara exclosos dels recorreguts com ho són les cotxeres o la façana del pati d’illa interior, fins a experiències totalment immersives com ho és la titulada «Passeja amb…», on es podrà passejar per l’edifici tot conversant amb personalitats culturals de l’àmbit barceloní. La famosa «Night Experience» d’a partir de les 19.00h, es manté pel seu gran atractiu, però s’afegiran més visites en llengua catalana i es canviarà la beguda final per un cava reconegut del país. Eudald Tomasa, director de Serveis personals de la Fundació, també senyalitzava que el taller de més èxit a les visites escolars, s’inclourà en l’entrada familiar. 

Això no obstant, l’amenaça d’un altre confinament o d’un augment de les mesures de seguretat que el passat dimecres anunciava Xavier Bas, director de Gestió de públics de la FCLP, torna a ser, avui, el primer punt de l’ordre del dia. I aquesta s’instal·la com una ombra a les portes de La Pedrera, aquest gloriós i reconegut edifici que des de 1994 forma part del Patrimoni Mundial de la UNESCO. Ni la reducció del públic, la presa de temperatura a totes les persones que accedeixin a l’interior de la Casa Milà, el subministrament de gel hidroalcohòlic a gairebé cada habitació o espai per visitar o l’obligatorietat de dur la mascareta semblen ser suficients perquè el sector cultural revifi, ni que sigui superficialment, en aquest estiu que augurem, també, truncat. No sabem si una de les obres modernistes més insígnies de la ciutat que apostava per una oferta més atraient als residents de Barcelona podrà reconciliar-se amb el seu passat històric. Perquè és violent i fa entristir molt que tot allò que configura el substrat cultural de la ciutat s’hagi arribat a desvincular tant d’aquesta que els seus habitants ho vegin com a un mer espectacle mogut pels fils de l’interès econòmic més cru. I perquè, d’altra banda, ara que semblava obrir-se una possible finestra d’oportunitat per apropar La Pedrera als barcelonins i barcelonines, l’increment de casos del virus pot irrompre de cop deixant-nos l’amarg regust de sols haver pogut imaginar com seria aquesta empresa. 

«La cultura no és imprescindible», pensaran molts. «Les activitats culturals no són tan necessàries.»

«La cultura no és imprescindible», pensaran molts. «Les activitats culturals no són tan necessàries». Però potser davant d’aquestes taxatives s’hi amaga l’afirmació obliqua que allò que no és útil —és a dir, allò que no té un rendiment econòmic fructífer—, queda en un segon pla precisament per això, perquè en la seva naturalesa no hi ha un interès econòmic exclusiu. I sense ser-ne conscients, com escriu el filòsof i professor de literatura Nuccio Ordine, aquesta «utilitat dominant mata de forma progressiva la memòria del passat, les disciplines humanístiques, les llengües clàssiques, l’ensenyament, la lliure investigació, la fantasia, l’art, el pensament crític i l’horitzó civil que hauria d’inspirar tota activitat humana». O potser no, potser és ben al contrari. Qui sigui que decideixi que la cultura és secundària potser n’és absolutament conscient, de tot això. 

---

---