La tradició musical dels pobles és important per la seva identitat nacional i, en algunes ocasions, fins i tot ha marcat seu destí polític. Fa poc més de trenta anys, el cant coral i la música van protagonitzar una revolució que portaria les nacions bàltiques a la seva independència de l’URSS. Avui ens fixem en la Revolució Cantada per apropar-nos a una petita tradició musical d’enorme impacte que va suposar l’emergència de les repúbliques bàltiques, marcant el tret de sortida a la independència de la resta de països satèl·lit.

Al nord d’Europa hi ha tres repúbliques banyades pel Bàltic: Estònia, Letònia i Lituània. Són guardianes entre el vell continent i el gegant rus, un rol fronterer que ha pesat durament en la seva història. L’enorme pes geoestratègic de l’anell bàltic explica per què molts episodis de la seva odissea particular tracten d’una terra ocupada i pretesa per imperis, totalitarismes i interessos d’altri. En el desenllaç final ‒ i molt recent ‒ en què cada república va aconseguir hissar la seva cultura, identitat i entitat política, van comptar amb un mentor ben particular: la seva tradició musical. Quan en els cors bàltics canten els dainos, aquestes cançons folklòriques ens remunten a un temps de boscatges i encanteris en què els herois dels contes són bards i no cavallers. La música i el cant coral en especial van aconseguir mantenir unides cada comunitat nacional en els moments de repressió més dura, però sobretot van convertir-se en la seva primera arma per a la lluita política. 

Les tres repúbliques bàltiques conserven en l’actualitat un dels substrats de cançons folklòriques més copiosos de tot el món, uns dainos que van sobreviure a través de la tradició oral al llarg del temps fins a mitjans del segle XIX. Kalevipoeg (El fill de Kalev) és una llarga composició èpica de més de 19.000 versos la mà del poeta Reinhold Kretzwald. Aquesta compilació de tota la tradició musical i folklòrica d’Estònia va sorgir en un moment en què l’anell bàltic vivia sota la dominació de la Rússia tsarista, però també en les hores de “Renaixença” nacional a Estònia. Aquesta república la prenem com a punt de partida perquè va ser on el 1869 va néixer el Laulapido, una mena d’olimpíada del cant. D’ençà d’aquella primera edició amb poc més de 800 cantants, aquest festival ha convocat cada cinc anys ciutadans de tota Estònia, fins a l’última edició del 2019 en què en ocasió del 150è aniversari s’hi van aplegar més de 30.000 cantants.

Per poder arribar a aquesta celebració, el festival i la seva cultura musical han hagut de sobreviure a més d’un segle d’invasions, deportacions, abusos i intents d’eliminació de la identitat estoniana i cultura bàltica en general. Els inicis del segle XX va reduir l’anell bàltic a un pastís trossejat i magrejat per alguns actors de la Segona Guerra Mundial. Al 1940, arran del Pacte Mólotov-Ribbentrop entre els ministres d’exteriors alemany i rus,  en l’Estònia independent de poc més d’un milió de persones es va imposar un setge militar. 80.000 soldats soviètics van ocupar-se de fusilaments, càstigs polítics i deportacions a l’estepa del Gulag. Al 1941 però, en el marc del conflicte mundial, el Tercer Reich va “alliberar-la” dels soviètics ocupant-la fins al 1944, moment en què acabar convertint-se en un país satèl·lit de l’URSS. L’anell bàltic havia quedat relegat a camp d’un escac polític que s’havia esforçat, per partida doble, en eliminar tot record de la identitat i passat autòcton.

Tots ells esperaven amb ànsia el final del festival, el moment en què el director i compositor Gustav Ernesaks dirigiria als més dels 25.000 cantants en l’estrena d’una nova cançó que, sorprenentment, havia superat la censura. Aquesta s’anomenava Muu isama on minu arm (La terra dels meus pares, la terra que estimo) i era un himne d’amor a la pàtria en tota regla, amb un text conegut per tot estoni: el poema de la famosíssima poeta nacional Lydia Koidula. De poema d’amor a Estònia a himne extraoficial, en pocs minuts la cançó va esdevenir també un símbol de protesta, fet que no va passar desapercebut a les autoritats soviètiques. Per aquesta raó, pel centenari de la composició del poema en l’edició del 1969 la seva interpretació final va prohibir-se. Tanmateix no va poder impedir-se: els cantants van negar-se a abandonar l’Auditori als jardins de Tallin mentre l’orquestra tocava estrepitosament per ofegar un himne entonat sense director.

La revolta musical va ser el detonant d’una sèrie de moviments polítics que acabarien guanyant el pols a un Goliat amb una ombra cada cop més dèbil.

L’endemà aquest acte unànime ja tenia nom: “La revolució cantada”, títol que l’artista i activista Heinz Valk va donar a l’article que va començar a circular. Valk també s’emporta el mèrit del seu eslògan, “Algun dia, passi el que passi, serem lliures”. La revolta musical va ser el detonant per una sèrie de moviments polítics que s’allargarien en el temps per acabar guanyant el pols a un Goliat amb una ombra cada cop més dèbil. Fins a la dècada dels 80 i el relleu de Gorbatxov, les accions del poble estonià van ser reduïdes i musicals. Només la minoria dels Germans del Bosc, una resistència partigiana que va viure als boscos fins al 1978, l’any de captura del seu últim membre, van dur a terme una acció directa contra l’URSS. El poble estoni, mentrestant, cantava i esperava l’oportunitat per esquinçar definitivament el teló.

L’adveniment de la perestroika i de la glasnot, llibertat d’expressió dins el pensament comunista, va destapar a finals dels anys 80 una cascada d’iniciatives polítiques arrapades en primer moment en la difusió de la música i cultura nacionals. Al 1987, la famosa manifestació al Hirve Park va ser la primera en cinquanta anys i va consistir en una conferència pública sobre la història autòctona i els seus personatges més rellevants; al mateix any va néixer la Societat del Patrimoni, que organitzava xerrades divulgatives sobre la història dels bàltics… El context era un caldo de cultiu del que van brollar nous ents polítics i una nova força per la causa. Així, al 1988 a la Universitat de Tartu, per primer cop, tres banderes de colors blau, negre i vermell oferien l’estampa d’un emblema guardat només a la memòria: la bandera de l’Estònia lliure.

Totes aquestes accions i les essencials posteriors que després van succeir-se van precipitar la independència de les repúbliques bàltiques al 1990. Eren accions massives amb banda sonora. El cant i la reivindicació del corpus folklòric musical, que per la idiosincràsia del poble estoni va sobreviure a repressió, censura i silenci, va aconseguir reunir a un poble que cap orquestra ni cap intervenció policial va poder aturar. Estònia, i en conjunt les tres repúbliques bàltiques van perseguir l’alliberament de la seva nació a través d’estratègies legals, maniobres polítiques i operacions policials. Cada cinc anys, però, celebren i recorden el que va ser l’escenari del primer cop d’una fona llançada amb ímpetu; en el festival del Laulapilu la passió pel cant es barreja amb la celebració de la llibertat. Per tots és també un recordatori de com la música i el cant ens uneix, encoratja i allibera.

---

---