Tal i com recollia William G. Hyland, “La Rhapsody, va nèixer com un propòsit, no un plan”, amb aquestes paraules descrivia George Gershwin la idea disparatada que va néixer en uns moments d’elucubració amb el seu company Paul Whiteman. Una obra que, amb una gestació accidentada, va aconseguir provar els límits de la música jazz dins les grans sales de concerts i de la música clàssica, per acollir un estil eminentment popular.

El 12 de febrer de 1924 s’estrenava a l’Aeolian Hall de Nova York la cèlebre Rhapsody in Blue, inicialment anomenada An American Rhapsody, en un concert titulat An experiment in Modern Music a mans del director d’orquestra Paul Whiteman i la seva banda Palais Royal Orchestra. L’obra no va ser fruit d’un treball compositiu extens ni d’un planejament estructural de gran volada. George Gershwin, com a bon artista de jazz, vivia en una rutina poc rutinària. Després d’aquell primer propòsit inicial amb Whiteman, al compositor se li va passar totalment per alt aquell projecte. No va ser fins que, tres setmanes abans del concert, incrèdul, Gershwin va veure anunciada l’estrena de la seva obra quan ni tan sols n’havia escrit una sola nota. Amb una composició incompleta, el creador es va presentar a la première improvisant grans fragments dels solos de piano que ell interpretava. La primera versió de l’obra estava pensada per dos pianos, però es va arranjar i orquestrar en dos parts perquè s’interpretés pel piano de Gershwin i l’orquestra de Whiteman.

Una improvisació, fruit d’una necessitat, que va ser el què justament va transformar aquella peça en una obra única, fresca i virtuosa. Aquest “experiment” va suposar tota una acció revolucionària a l’època, no només a nivell musical, també social.

“L’experiment va suposar tota una acció revolucionària a l’època, no només a nivell musical, també social”

Després de la fi de la Primera Guerra Mundial el 1918, la societat americana s’havia endinsat en una voràgine de creixement econòmic i demogràfic. En una població que havia hagut d’involucrar-se en diversos conflictes bèl·lics, als carrers de Nova York s’hi respirava ganes de voler-s’ho passar bé. La població afroamericana era cada cop més important i els carrers i bars s’omplien d’un nou gènere anomenat jazz.

Els musicòlegs americans Jeffrey Melnick i Jeffrey Magee coincideixen que en aquella època el jazz no es considerava com un gènere convencional “sinó una col·lecció de diversos estils musicals d’origen afroamericà”.  En una època amb una gran diferència social entre col·lectius incloure el ragtime, l’stridepiano de Harlem, el blues, la tècnica dels pianistes que tocaven fragments de cançons a les cases de discos… la sensació jazzística, en definitiva, al ritme, color i harmonia d’una rapsòdia clàssica suposava un èxit total al propòsit de Gershwin i Whiteman. No estava massa vist combinar, per exemple, el “ritornello”, típic del barroc i el ritme del  tren que el compositor agafava per anar de Nova York a Boston.

A diferència de molts compositors de música orquestral de l’època, Gershwin no vivia a la bombolla de les classes benestants, dels recitals de clàssica i de la vida glamurosa. En paraules d’Arnold Shoenberg, Gershwin era un home que “viu en la música i ho expressa tot, de forma seriosa o no, profunda o superficial, a través de la seva música, que és el seu llenguatge natiu”.

“La música és el seu llenguatge natiu”

Arnold Shoenberg sobre Gershwin

Nascut el 1898 en una família d’ascendència jueva i russa, als seus primers anys de vida va mostrar una indiferència absoluta al món de la música. No és fins que va complir 12 anys que la seva família adquirí un piano pel seu germà Ira, un instrument que George va acabar tocant més que ell. El jove artista va quedar fascinat per l’art que es respirava a la Nova York dels anys 1910. Esperonat pel seu mentor i mestre Charles Hambitzer, s’introdueix a les primeres sales de concerts de música clàssica que, gràcies a la seva intuïció harmònica, memòria musical i improvisació, reproduïa al seu piano a la tornada de les actuacions que presenciava. La seva presència en el món de la música pop va anar augmentant a mesura que Gershwin arribava a la seva majoria d’edat quan s’endinsà en el món de les productores de música popular.

El jove compositor, per tant, s’immergia amb Rhapsody in Blue en un món en què era un estrany amb un currículum força inusual. Aquest perfil tan atípic va permetre incorporar un glop d’aire fresc en una música clàssica americana que buscava la seva pròpia identitat.

L’obra és un reflex de l’anomenat somni americà, de la creació d’una nova música tradicional americana basada en les aportacions afroamericanes, de la tradició europea i de les classes migrants més humils. De fet, en alguns passatges de la rapsòdia s’hi poden arribar a apreciar influències de la música jueva.

La innovació és fruit de combinar allò desconegut amb el risc. Un artista pot elucubrar durant hores i hores sobre com aconseguir una obra diferent, que canviï el panorama musical. Tot i així, el canvi no arriba a través de reproduir allò ja creat, s’aconsegueix a través d’elements novedosos i que han tingut poca experimentació. Aquest canvi de paradigma no podia arribar per part d’algú que no tingués el perfil de Gershwin, ple de joventut i que s’havia mogut dins l’escena jazzística, un món pràcticament desconegut pels compositors clàssics de l’època.

El valor històric de Rhapsody in Blue genera gran consens actualment. Un prestigi que s’ha hagut de fer el seu lloc a la història després d’iniciar-se amb una crítica poc fervorosa. Leonard Bernstein va dir anys més tard de l’estrena que aquesta rapsòdia no era una “composició del tot” malgrat tenir uns temes fabulosos. Justament el fet d’excel·lir en aquell experiment i aconseguir portar el jazz als seus límits és el que va fer que es creés polèmica al seu voltant. Crítics com Oscar Thompson consideraven que “jazzificar” la clàssica destruïa la bellesa original d’aquest gènere propi de les classes més opulentes.  D’altres figures, com ara Duke Ellington, consideraven que era millor mantenir el jazz en la seva força inicial. Amb obres com les de Gershwin i orquestres com Paul Whiteman havia sorgit un sentiment que el jazz es desvirtuava amb la sofisticació de la clàssica. També podia semblar que desapareixia un dels elements més importants del jazz: les arrels afroamericanes. Al món clàssic del centre d’Europa li costava entendre que, amb creacions com la Rhapsody, la cultura dels negres estava canviant la música americana.

Part d’aquesta crítica podia arribar a ser justificada amb el fet que la composició es basés en l’estructura de la improvisació. El que inicialment pot semblar una virtut a l’hora de donar una impressió fresca i renovadora, acaba convertint l’obra en una composició sense massa creixement ni progressió temàtica. Això és degut a què, en el món de la improvisació, sovint prima la capacitat de l’artista de crear al moment unes notes que encaixin perfectament amb la resta de l’obra que no la seva complexitat i evolució harmònica o melòdica.  Dues visions que, lluny de ser antagòniques, són interdependents.

“A Europa li costava entendre que, amb creacions com la Rhapsody, la cultura dels negres estava canviant la música americana”

Amb els canvis en tendències estilístiques del llarg dels anys, aquesta crítica compositiva ha acabat per quedar desfasada. Gershwin, de fet, va arribar a dir “de vegades el què surt del meu piano m’ha arribat a espantar”, una cautela compositiva que actualment no tindria sentit. El compositor aconsegueix un equilibri virtuós entre talent i entrenament. L’americà parteix d’una tècnica poc treballada però que aconsegueix deixar en segon pla gràcies a la seva maduresa musical innata.

A la contemporaneïtat de canvis ràpids i radicals, la societat necessita identificar-se amb uns referents i sentir que forma part de la col·lectivitat del canvi. La clàssica assumeix, a poc a poc, que ha de buscar formes de complir aquesta  funció. L’art, alliberador i humanitzador, transforma perspectives i ens reafirma com a individus. La revolució social que cal passa per, com amb Rhapsody in Blue, reivindicar i revaloritzar aquelles idees expressives que massa sovint són invisibles. Fer música de i per les classes més silenciades, apropar altres realitats al recital d’exuberància de les classes més benestants. Tenir la llibertat d’apropiar-se de quinze minuts per poder escoltar la Rhapsody in Blue sense submissió al treball, a les preocupacions, als pagaments, obrir l’aigua calenta de la dutxa i entonar les memorables melodies de l’obra. I si s’arriba a coronar al cim, aconseguir crear la teva pròpia rapsòdia.

Feu clic aquí per escoltar la Rhapsody in Blue de Gershwin interpretada per l’Orquestra Filharmònica Nacional d’Eslovàquia sota la batuta del txec Libor Pesek.

---

---