Coral
La veu, instrument diví5 obres vocals que has d'escoltar
19-05-2020
5 obres vocals que has d'escoltar
acf domain was triggered too early. This is usually an indicator for some code in the plugin or theme running too early. Translations should be loaded at the init action or later. Please see Debugging in WordPress for more information. (This message was added in version 6.7.0.) in /home1/arinfoco/public_html/website_49f85b7b/wp-includes/functions.php on line 6131WordPress database error: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_plans' doesn't exist]SELECT COUNT(id) FROM wp_ppress_plans WHERE status = 'true'
Error a la base de dades del WordPress: [Table 'arinfoco_barcelonaclassica_wordpress.wp_ppress_meta_data' doesn't exist]SELECT * FROM wp_ppress_meta_data WHERE meta_key = 'content_restrict_data'
5 obres vocals que has d'escoltar
És la veu humana l’instrument més pur? No diré que sí perquè, com replicaria Xavier Montsalvatge, «aquestes afirmacions contundents mai l’encerten de ple». Si més no, és innegable que, potser pel fet de ser un instrument inherent a l’ésser humà, la veu té una capacitat prodigiosa d’arribar a l’ànima i transformar-la. En aquest article recomano les cinc obres que més m’han impactat, excloent de la llista totes les que no siguin exclusivament vocals, com ara la Ressurrecció de Mahler, una de les meves simfonies preferides.
El teòleg Hans Küng deia que «no és que en escoltar la música de Mozart perdi de sobte la raó del tot, sinó que em veig entrar en raó plenament i vertadera». L’Ave verum corpus de Mozart és una d’aquelles obres que aconsegueix crear una conjunció harmònica entre l’individu i tot el que l’envolta. Mozart va composar aquest motet l’any 1791, a petició del seu amic Anton Stoll. Amb les meves paraules no podria fer justícia a la peça, però no per això vull deixar d’afirmar que la bellesa de la música i la càrrega simbòlica i emotiva del text fan d’aquest motet un dels grans i meravellosos tresors immortals que Mozart va deixar a la humanitat.
Gabriel Fauré va nomenar la peça a partir de l’autor del text, Jean Racine (1639-1699), un dramaturg francès enemic declarat de Molière especialment conegut per la seva tragèdia Andròmaca i per haver estat historiògraf de Lluís XIV de França. Pel text d’aquesta obra, Fauré prengué la traducció francesa d’un himne del breviari Consors paterni lumini publicat l’any 1688 a Hymnes traduites du Bréviaire romain. L’ocasió per la qual va ser un composta aquesta obra va ser un concurs de composició de l’École Niedermeyer de París que Fauré guanyà amb dinou anys gràcies al Cantique de Jean Racine. Com l’Ave verum corpus de Mozart, aquest és un altre cas on ens trobem amb un text devocional musicat amb una melodia senzilla i delicada.
És impossible veure o escoltar Madame Butterfly i quedar-se indiferent. La música i el llibret, tot en aquesta òpera publicada l’any 1904, és pura meravella. Si bé el Bimba dagli occhi del primer acte i l’Un bel dì vedremo són emocions a flor de pell, el meu punt culminant de l’obra radica en Io so che alle sue pene: en aquest el trio per a baríton, tenor i mezzosoprano conflueixen alhora la bellesa de les flors i de la música, l’enyorança pels temps passats —innocents— i la tristesa, el dolor i la injustícia —és humà separar una mare del seu fill després d’haver-li causat tanta misèria i patiment durant tres anys? La hipocresia i covardia de Pinkerton queden retratades en el posterior Addio, fiorito asil, que canta un dels moments —en la meva opinió— més emotius de la història de la òpera. Prepareu els mocadors, ja que «si les llàgrimes són efecte de la sensibilitat del cor, desgraciat aquell qui no és capaç de vessar-les!»
Aquesta és l’única obra a cappella de la llista. Poc se sap dels primers anys de vida d’aquest compositor, però si la Reina Isabel li va concedir juntament amb William Byrd 21 anys de monopoli de la música polifònica i una patent per la impressió i publicació de música, això ens hauria de bastar per comprendre la seva importància com a compositor renaixentista. Spem in alium, l’obra per la que és més recordat, va ser composta precisament durant el regnat de la reina Isabel, entre 1556 i 1570. Es tracta d’una obra per a vuit cors de cinc veus cadascun, és a dir, per a quaranta veus. Aquest motet únic és considerat per alguns crítics com el més major assoliment del compositor. El text en llatí parla de l’esperança depositada únicament en Déu, Creador del Cel i de la Terra. Tot plegat, text i música, 450 anys després de la seva publicació, encara ens duen a l’experiència del sublim.
El meu primer contacte amb aquesta obra del tercer acte de Nabucco va ser llegint El guardia, el poeta y el prisionero de Lee Jung-Myung. La càrrega simbòlica que acompanyava el “Va pensiero”en aquest meravellós llibre em van impactar. Escoltar-lo posteriorment va ser emocionant: Verdi construeix un cant a la llibertat amb un patriotisme emotiu que res té a veure amb molts dels que veiem actualment. Inspirat en el Salm 137 —que expressa els anhels del poble jueu durant el seu exili posterior a la destrucció del primer temple de Jerusalem pel rei babilònic Nabucodonosor—, aquesta obra va ser la que va llançar a Verdi a la fama que l’acompanya fins el final de la seva vida. Composat durant les guerres en el procés d’unificació d’Itàlia del segle XIX —alguns territoris eren domini de les dinasties Habsburg i Borbó—, “Va pensiero” va calar fons en l’ànima dels italians, que l’adoptaren com a himne patriòtic i que el cantaren de forma espontània als carrers de Milà durant el funeral de Verdi.
