Emmig d’aquest desert de música en viu, sembla que la nostra secció pren encara més rellevància i plena actualitat. A “L’àudio del mes” presentem, aquest mes de juny, una obra imprescindible del darrer Casablancas, el seu Quartet de corda número 4, escrit per al Quartet Casals i estrenat per aquesta formació en el seu periple internacional de celebració dels 20 anys de trajectòria. 

Benet Casablancas (Sabadell, 1956) és, sens dubte, un dels compositors més inspiradors de la seva generació. Format a Viena amb Friedrich Cerha, va aprofundir en el serialisme, molt present en la seva més jovenívola creació, i l’atonalitat, que encara l’acompanya avui: “Després de l’etapa formativa juvenil vienesa vaig anar prenent distància, més preocupat per donar forma a la meva veu expressiva interior i determinar els meus propis procediments, i així el meu llenguatge va anar evolucionant pel que fa als diversos aspectes de l’idioma musical, sense perdre -gosaria dir- la preocupació formal, però esdevenint cada vegada més obert pel que fa a l’harmonia, tímbrica, ritme, etc. La col.lecció d’epigrames per a diverses formacions instrumentals -els prmers escrits per a la London Sinfonietta- marca un punt decissiu al respecte. Simplificant molt, és un camí que ens porta de Viena a Londres i a l’empirisme del mon anglosaxó, i als colors francesos i a la llum, esperit i gestualitat més mediterrània”, comenta el compositor. Per tant, Casablancas ha sabut trobar la independència creativa a través d’una veu crítica i cultivada des de la curiositat en allò perpètuament nou i humanitzador en una època buida de sentit. La seva és una estètica de rabiosa actualitat que, en copsar-la, fa que ens comprenguem millor a nosaltres mateixos. No és aquest, finalment, el destí de l’art? 

Casablancas ens presenta la seva darrera obra per a quartet de corda, precedida dels Cinc Interludis -Quasi Variazioni (1983), el Quartet de corda n. 2 (1991), Encore for Arditti (2004), Quartet de corda n. 3 (2009). A més, en la seva creació de música pura cal sumar-hi D’Humanal Fragment, per a mezzosoprano i quartet de corda (text de Josep-Ramon Bach, 1982) i Trio de corda (1992) que han interpretat formacions de vasta experiència i reconegut talent com Arditti Quartet, Juilliard String Quartet, Cuarteto Lenor, Quixote Quartet i, des de fa un parell d’anys, el Quartet Casals, entre molts d’altres.  

El gènere que ha cultivat Casablancas, el quartet de corda, és l’estendard de música pura, fet que ens fa obrir un debtat sobre la dialèctica vuitcentista i la fi de segle entre música absoluta i música programàtica. Segons explica Carl Dahlhaus, el primer a utilitzar el terme “música absoluta” va ser Richard Wagner, en la seva carta oberta “Sobre els poemes simfònics de Franz Liszt”, de 1857, propugnant la << "redempció" de el so per la "paraula" >>. Seguidament va ser Eduard Hanslick qui el va posar en circulació. En canvi, el terme de música programàtica neix a el segle XVIII, tot i que no serà fins al XIX que es situarà en l’epicentre del debat sobre la capacitat d’expressió que posseeix la música, obert a partir del concepte de música absoluta. El terme neix a finals de l’XVIII a les simfonies programàtiques o “característiques” de Dittersdorf. En aquesta mateixa època, trobem aquest tipus de música sota el terme “pictòrica” o, com l’anomena Schopenhauer, música “figurativa”. Parlem de música programàtica quan volem expressar elements metamusicals a través de la partitura, tant si es tracta de sentiments, elements de la natura o escenes dotades de narrativitat. El títol de les obres programàtiques tendeix a ser descriptiu i l’orquestra simfònica, per la seva varietat tímbrica i de textures, resulta el mitjà idoni per a crear una sonoritat capaç expressar un “programa”. La música absoluta pretén crear sense dotar l’obra de cap idea latent o preconcebuda, entenent idea en el sentit corrent i no metafísic. La manca de voluntat narrativa situa l’expressivitat únicament en els processos musicals que es despleguen compàs a compàs, de manera que, la titllada música absoluta és considerada l’abanderada de la veritat divina i la essència filosòfica. Hem de tenir en compte que la dicotomia absoluta/programàtica neix en una època que tendeix a classificar d’una forma gairebé artificial per influència de l’historicisme i la dialèctica hegelianes. 

Malgrat els conceptes líquids liotardians, la nostra és una cultura hereva de la Il.lustració, d’aquesta necessitat de creure en la deesa Raó i de dir les coses pel seu nom, almenys per a un il.lustrat com Benet Casablancas, que és fruit de la feliç confluència entre la tradició més purament (Rein) centreeuropea com a resultat d’una Bildung molt completa i la mediterraneïtat intrínseca d’un català. Aquestes dues pulsions es veuen cada vegada més conciliables en la seva obra i, en el meu parer, el moment de màxima expressió es troba, precisament, en el context de gestació de L’enigma di Lea, quan la seva paleta expressiva es s’expandeix notablement, trobant sons cada cop més vaporosos i acoixinats que satisfan les necessitats hedonistes de l’autor. Mai havia percebut d’una forma tan clara la necessitat de comunicació a través del Bell en Casablancas. Va ser en aquella època que va escriure el seu darrer quartet, el número quatre, Widmung, dedicat -tal i com revela el seu títol, en alemany- al Quartet Casals.  

Quan ens disposem a escriure sobre Widmung, llegim a l’article “Componer para un cuarteto de cuerda hoy- la música de cámara en estado puro” que Casablancas ens diu: “L’obra s’ha d’explicar per si mateixa”. Estem d’acord amb aquesta afirmació, però com a musicòlegs creiem que l’exègesi és un exercici interessant i complementari a la contemplació estètica que es fa encara més necessari en l’àmbit de la nova creació pel fet de connotar l’obra i acompanyar el lector en la seva nova experiència.  

L’obra s’inicia i es clou amb un homenatge a Beethoven, tan adient per a la seva estrena i interpretacions posteriors -entorn a l’homenatge al mestre de Bonn. Amb un Si bemoll omnipresent se satura la nostra percepció en una obra ben mesurada, extremadament convincent i plena de concisió que no és pas “keine petitesse, sondern ein Werk”, com diu la crítica alemanya del Hundert 11-Konzertgänger Berlin. 

És una obra en un sol moviment amb reminiscències a l’Andante con moto, ma non troppo del quartet op. 130 de Beethoven i, més concretament, el “misteriós” motiu de blanca, tal i com ho anomena Casablancas, “un dels passatges més visionaris” de l’autor, una clin-l’oeil a la tradició del dinou.   

L’obra presenta una estructura ternària, amb una introducció lenta, seguida d’una stretta i, finalment, una coda on el Si b torna a ser omnipresent per acabar de donar sentit -i meta sentit- a la peça. És interessant de parar atenció a les transicions, que es desenvolupen amb sigil·losa cautela al llarg dels 10 minuts en què es despleguen les notes, que van des dels acords en tutti més aviat foscos però precisos a notes sostingudes que desemboquen en silencis que ens generen una tensió perceptiva constant. 

Casablancas escriu un discurs basat en un traç que busca l’essencialitat de la sonoritat de la corda i on la plasticitat i la transparència dibuixen contrastos tímbrics que condueixen a climes i registres emocionals variats. Enmig de la densitat sonora característica de Casablancas hi trobem un equilibri i una fluïdesa formal que interpel.la les textures més homofòniques, molt treballades tímbricament amb perpetuum mobiles, ostinati i unísons generals, i d’altres de polifòniques que generen sorpreses a través de pizzicatti i elements contrapuntístics. D’aquesta manera, conviuen una homofonia lírica amb gestos contrastats i gripping que donen dinamisme al conjunt de l’obra, teixida a través de la dissonància sostinguda. 

Els enllaços entre les harmonies que es creen són a cops agosarats, però estan molt ben resolts i confereixen caràcter a la peça. Nodrida de gestos contrastats, l’obra dibuixa onades de sonoritats que es precipiten en escales que es condensaran en seqüències fosques i eixamplaran la sonoritat en d’altres més elàstiques i amb aire de dansa. Tota l’obra desprèn molta energia, especialment en els ostinato saturats que, alhora que col·lapsen la nostra percepció, ens provoquen el màxim gaudi estètic. 

Per fer possible aquesta secció de L’àudio del mes donem l’agraïment a la RTBF belga [https://www.rtbf.be] per compartir en obert l’enregistrament de Widmung. 

---

---