Recomanacions
Leocàdia Kashperova, la compositora silenciada per la RevolucióLa història de la clàssica escrita per dones XII
27-11-2020
La història de la clàssica escrita per dones XII
La història de la clàssica escrita per dones XII
Fa vuitanta anys, el 3 de desembre de l’any 1940, moria a Moscou la pianista, professora i compositora Leocàdia Kashperova, protagonista d’aquesta nova edició de La història de la clàssica escrita per dones i, conseqüentment, primera música russa del cicle.
Kashperova va néixer l’any 1872 a Lyubim, a la província de Iaroslavl de l’Imperi rus. Va començar els seus estudis sota el mestratge d’Anton Rubinstein, alumna del qual va ser entre 1888 i 1891 al Conservatori de Sant Petersburg. Quan Rubinstein va renunciar a la seva plaça docent i abandonà Rússia, Kashperova, que llavors tenia 19 anys, continuà els seus estudis de piano en solitari —i com a alumna externa— fins que va graduar-se l’any 1893. Un any més tard, s’inicià al món de la composició de la mà del crític i compositor rus Nikolai Soloviev, professor del conservatori on Kashperova va dirigir per primer cop l’any 1895 la seva cantata Orvasi.
El talent de la compositora russa, que en els anys següents es llançà a l’escriptura d’un concert per a piano, obres corals i música de cambra, entre altres, rebé el reconeixement del públic ràpidament i, en conseqüència, Kashperova s’establí com la primera compositora russa coneguda d’estatus i fama internacionals: a cavall entre els segles XIX i XX, la música de Kashperova fou des dels anys noranta fins a la primera dècada del segle passat publicada i estrenada habitualment. Amb tot, la compositora no només va brillar en l’àmbit de la creació, sinó també en el de la interpretació: famosa com a concertista, va rebre els elogis tant de Rimski-Kórsakov com de Cesar Cui i era la pianista preferida de Glazunov i de Balakirev.
El desembre de l’any 1899, Leocàdia Kashperova va esdevenir la professora de piano d’Ígor Stravinski, posició que ocuparia durant dos anys: tot i que ell va celebrar anys més tard el talent de Kashperova en recordar els seus mètodes docents, alumne i professora no coincidien en la visió de la música. Stravinski, poc partidari del caràcter acadèmicament conservador dels «punts de vista estètics i de mal gust» de Kashperova, va recordar-la en les seves memòries de la següent manera: «Era una excel·lent pianista, una excel·lent música, però estava totalment sota l’encanteri del seu famós mestre [Rubinstein] i compartia cegament totes les seves opinions. Amb prou feines vaig aconseguir que reconegués les partitures de Rimski-Kórsakov i les de Wagner que en aquella època jo estudiava amb entusiasme. No obstant, he de dir que malgrat tots els nostres desacords, [Kashperova] va donar un nou impuls al meu “pianisme” i em va ajudar a millorar la meva tècnica».
Un dels efectes d’aquestes paraules de Stravinski han suposat que la figura de Kashperova, a penes coneguda, es relacioni lamentablement amb la caracterització d’una dona superficial i conservadora. Val a dir, però, que Stravinski també deixà constància de que, de la mateixa manera que ella va introduir-lo a les obres de Mendelssohn, Clementi, Mozart, Haydn, Beethoven i Schumann, possiblement la influència de Kashperova va afectar inconscientment l’estil musical de Stravinski: a classe, «Chopin va ser prohibit i va intentar moderar el meu interès per Wagner»; possiblement la prohibició total de l’ús dels pedals del piano va donar fruit a obres de Stravinski que no requerien gaire pedaleig, quelcom que el musicòleg britànic Graham Griffiths ha senyalat com a essencial en el característic estil neoclàssic del Stravinski de la dècada de 1920.
La música de Mademoiselle Kashperova mostra un talent decidit, molt atractiu en les seves melodies, la seva gràcia, i el toc d’humor rus
Abans de l’esclat definitiu de la Revolució russa, Leokàdia Kashperova va oferir concerts tant a Rusia com a l’estranger —a Leipzig, Berlín i Londres— com a solista en els quals tocava la seva música i les obres de Balakirev i Glazunov i, alhora, també interpretava música de cambra per a trio amb el violinista Leopold Auer i el violoncel·lista Aleksandr Verzhbilovich: a la premsa russa es parlava del seu talent com a «un fenòmen molt benvingut a la vida musical de Sant Petersburg», mentre que The Times assegurava que «la música de Mademoiselle Kashperova mostra un talent decidit, molt atractiu en les seves melodies, la seva gràcia, i el toc d’humor rus».
L’any 1916, el matrimoni entre Kashperova i un dels seus alumnes, el bolxevic Serguei Andropov —que ja havia estat arrestat dos cops—, suposaria un dels canvis més significatius en la vida de la compositora. Kashperova, que tenia 44 anys, estava pendent d’aconseguir una plaça com a professora de piano a l’Institut Smolny, centre on rebien formació les filles —principalment princeses— provinents de famílies aristocràtiques russes. Evidentment, el lloc de treball era totalment incompatible amb l’esposa d’un dels socis més propers de Lenin —de fet, es convertiria en la seu principal del bàndol bolxevic l’any 1917; la compositora va interrompre dramàticament la seva carrera professional en renunciar a la plaça, una acció que, si bé inicialment s’hagués pogut concebir com fruit de la coerció del seu marit, en realitat s’acostaria més a un intent de salvar de la vida de Kashperova per part d’Andropov, tenint en compte el curs que va seguir la història.
L’esclat de la revolució l’any següent va suposar un abandonament definitiu per part de Kashperova dels cercles musicals que freqüentava i, l’any 1918, va fugir de Petrograd amb el seu espòs a l’exili— Graham Griffiths apunta a Rostov del Don, al Caucas, com una de les possibles destinacions de la parella abans del seu retorn a Moscou. Els recitals de la compositora disminuiren considerablement, la seva música mai més es va tornar a interpretar o publicar i, inevitablement, ella mateixa va esdevenir carn per a l’oblit.
La música de Leocàdia Kashperova, de vessant romàntico-tardana, entrà estilísticament en conflicte amb el realisme socialista. El perill que suposava un intent d’impressionar les autoritats amb la seva música va dur a Kashperova a caure en un absolut silenci, fent de la seva imatge com a figura pública tan sols un record. La compositora tampoc no va acabar d’escriure ni les seves memòries ni la biografia d’Anton Rubinstein en la qual s’havia submergit. Tot el seu arxiu va ser traslladat al Museu Nacional Rus de Música pel seus familiars l’any 1965, vint-i-cinc anys després de la seva mort.
