“Jo, Ennio Morricone, sóc mort. Ho anuncio a tots els amics que sempre han estat a prop meu i també a aquells que són una mica lluny, als qui saludo amb gran afecte. És impossible anomenar-los tots. […] Només hi ha una raó que m’impulsa a saludar-los tots així i celebrar un funeral de forma privada: no vull molestar”. El compositor cinematogràfic Ennio Morricone, nascut a Roma el 1928, va morir el dilluns passat. Un temps abans, va escriure aquesta carta, en què s’acomiada amb una discreció elegant i dona gràcies a les persones amb qui ha compartit la vida. 

“Qui no coneix Ennio Morricone? Qui no ha vist La mort tenia un preu o El bo, el lleig i el dolent o Per un grapat de dòlars o ha sentit la seva música? Morricone és, avui dia, el compositor de música per a pel·lícules més popular i cotitzat”. Així començava un article publicat el 26 de setembre de 1971 al diari Los Sitios de Gerona. Tan sols deu anys després que signés per primera vegada tota la banda sonora d’una pel·lícula —El federal (1961), de Luciano Salce—, Morricone ja era un dels compositors cinematogràfics més reconeguts arreu. 

La popularitat va arribar-li sobretot a partir de la seva participació a les pel·lícules d’spaghetti western, de Sergio Leone, i va acompanyar-lo durant tota la seva carrera musical, que compta amb més de 500 peces. El nom de Morricone s’associa amb molts títols de pel·lícules, com La missió (1986), Cinema Paradiso (1988) i Sacco e Vanzetti (1971). Va aconseguir un Oscar honorífic el 2007 i l’Oscar a la millor banda sonora el 2016 per Els odiosos vuit (2015), de Quentin Tarantino. 

La llista d’obres musicals compostes per Morricone és llarga i destaca precisament per la seva versatilitat. Morricone va saber posar-se sempre al servei dels directors de cinema. Va ser capaç d’escoltar el ritme narratiu de cada pel·lícula. Va saber desxifrar la música idònia per a cada escena, per a cada imatge. El compositor romà s’adaptava a les necessitats de cada film i, per això, va tastar molts gèneres musicals diferents.

Morricone va renovar la composició de bandes sonores. Al llibre Inseguendo quel suono. La mia musica, la mia vita, que és el resultat d’una conversa amb el compositor Alessandro De Rosa, Morricone comenta: “Si s’escriu només com dicta el costum, un s’oblida d’investigar i perseguir l’originalitat. Es tendeix al contrari, et repeteixes, vas a allò segur. Et deixes atrapar exclusivament per l’ofici, per la tradició, per la mecànica de la rutina, per aquella habilitat apresa i ja aplicada de manera passiva, et repeteixes i punt. En definitiva, diria que fer-se amb un bon ofici és fonamental, però sempre que et deixis el mateix espai per a l’experimentació”. 

La recerca constant de l’originalitat va portar Morricone a trobar una veu pròpia. Cada obra té un color diferent, una textura nova, però totes estan marcades pel segell del compositor, que és fàcilment reconeixible. També a Inseguendo quel suono, el compositor va afirmar que “situava la melodia original, la de la cançó, sempre al centre, amb la idea que l’arranjament conservés la seva autonomia”. 

Abans de dedicar-se a la composició, Morricone va fer de trompetista i d’arranjador. Els escacs i la música eren les seves grans passions. Un mes abans de morir, el compositor va rebre, juntament amb John Williams, el Premi Princesa d’Astúries de les Arts.

---

---