El futur de la clàssica es preveu negre. Aquests dies hem pogut parlar amb diversos directors i presidents de diferents orquestres catalanes per tal de proveir-nos d’una idea més propera que reflecteixi les conseqüències directes de la pandèmia en el panorama musical català. 

La finalització sobtada de la temporada 2019-2020 ha ocasionat importants pèrdues, especialment per aquelles formacions que concentren una major part dels concerts de temporada a la primavera i l’estiu. Un exemple n’és l’Orquestra Barroca Catalana, el director artístic de la qual, en Santi Aubert, ens comenta que «hem perdut més o menys el 70% dels concerts.» De manera semblant, en Pere Saragossa, cofundador de l’orquestra barroca Vespres d’Arnadí ens comenta que, dels setze concerts previstos per aquesta temporada, al febrer només n’havien fet cinc. Davant aquesta situació, només hi ha dues opcions: arribar a un acord amb les entitats organitzadores per poder traslladar els concerts ajornats a la propera temporada o cancel·lar definitivament els concerts i, per tant, no recuperar-los. L’Adolf Gassol, que a més d’ésser director artístic de l’Orquestra Barroca de Barcelona és el secretari de la ACOP —Associació d’Orquestres Professionals de Catalunya— confirma que han demanat «a l’ICEC, a la Generalitat i a les Diputacions que aquest any donin igualment les subvencions que s’havien d’atorgar a les orquestres professionals tot i que no es facin els concerts, entenent que aquests es podran traslladar a la nova temporada un cop s’aixequi el confinament total.» Les bases per rebre aquestes subvencions són una qüestió que preocupa els dirigents de les orquestres, ja que «d’entrada no complirem la mínima quantitat de concerts que es demanen perquè no els haurem pogut fer», explica el Santi Aubert. Amb tot, però, des de la ACOP confien en arribar a un acord amb la Generalitat, donat que es tracta d’una situació extraordinària. 

Hem perdut més o menys el 70% dels concerts.

L’evolució de la pandèmia és fonamental per preveure els assajos i concerts de cara a la propera temporada, els quals dependran directament també del que permetin fer les mesures sanitàries imposades pels governs. «Tot apunta a que, a la tardor, un gran model simfònic —orquestra, ja no diguem orquestra i cor— serà pràcticament impossible», diu el president i violista de l’Orquestra Simfònica del Vallès, Jordi Cos, tot comentant que estan preparant programes de petit i mitjà format per fer front als possibles escenaris, que canvien dia a dia segons l’evolució de la COVID-19. L’Adolf Gassol creu que sí que podran assajar: «evidentment, haurà d’haver-hi mascaretes i una certa distància entre els músics, cosa que dificulta una mica els assajos perquè nosaltres estem dos músics per faristol i, per tant, no hi ha el metre o metre i mig que demanen de marge entre dues persones.» Malgrat la dificultat de la situació, en Tomàs Grau —director titular de l’Orquestra Simfònica Camera Musicae— també considera que els músics haurien de poder anar a treballar. De la mateixa opinió que Gassol, Tomàs Grau creu que «ens hem de plantejar com a societat» el fet que alguns sectors puguin anar a treballar i, en canvi, al món cultural se li hagi denegat el permís. «Per què els músics no poden anar a treballar mantenint les mateixes distàncies que els altres? I, finalment, quan hi hagi tests per a tothom —que no crec que sigui el cas, però si n’hi ha—, si en els assajos i els concerts es fan tests i se sap que no hi ha cap músic infectat, podem treballar amb normalitat.» Aquesta estigmatització aparentment inofensiva que s’està duent a terme  contra el sector ha preocupat a Grau aquests darrers dies. L’Adolf Gassol posa el dit a la llaga: «Això serà difícil perquè dubto que els músics tinguem la importància que es dóna als futbolistes», que tenen accés ràpid i gratuït a les proves de la COVID-19. 

Tot apunta a que, a la tardor, un gran model simfònic —orquestra, ja no diguem orquestra i cor— serà pràcticament impossible

La reducció de l’aforament de les sales és una de les mesures que es barregen sobre la taula de cara a la propera temporada i que, a més a més, afectarà directament a moltes orquestres. Les promotores que gestionen els concerts, ens explica en Pere Saragossa, contracten podent comptar amb una compensació econòmica per les entrades: «Si tan sols es permet un 30% d’aforament, o les entrades es venen molt cares i hi ha gent que pot pagar-les…» o, com proposa el Santi Aubert, «que per cada entrada que venem ens subvencionin una altra, la que no es pot vendre.» És evident que la situació, però, és insostenible i que, si només es poden vendre un determinat nombre d’entrades, moltes promotores no podran cobrir les despeses que suposa contactar amb una orquestra, que, alhora, perdrà molts concerts. Pere Saragossa posa atenció, a més, en el fet que la major part del públic del sector de la música clàssica és «d’una edat avançada, és gent gran i, per tant, la que està més en risc.» Aquest fet pot ocasionar una pèrdua de confiança i augmentarà l’opció de no assistir a concerts.

Ha vingut la pandèmia i la situació precària del sector ha esclatat

«Ha vingut la pandèmia i la situació precària del sector ha esclatat», afirma Jordi Cos, que creu que «si des del govern no es prenen mesures en aquest sentit, ho passarem molt malament», especialment les institucions privades com l’Orquestra Simfònica del Vallès. Reduir l’aforament és una solució al problema tan poc viable com dirigir l’orquestra cap a un format cambrístic, opina Tomàs Grau: «Nosaltres hem de lluitar pels músics i perquè tothom pugui tenir feina. Amb el format cambrístic estem deixant molts músics a casa sense treballar, fet pel qual per mi no és una solució.»

Nosaltres hem de lluitar pels músics i perquè tothom pugui tenir feina. Amb el format cambrístic estem deixant molts músics a casa sense treballar, fet pel qual per mi no és una solució

Ha de i pot reinventar-se la clàssica arran d’aquesta crisi? Tot i que l’Adolf Gassol ens comenta que «quan hi ha confinaments sempre es proposen idees», no podem oblidar que «la música clàssica té un format molt clar.»  A més, tal i com afirma Tomàs Grau, «el primer que ha fet la pandèmia és mostrar la precarietat del sector i això no es soluciona reinventant-se.» Des de les diferents xarxes, però, moltes orquestres han estat oferint gravacions de forma gratuïta: «Ara, però, ajuntar-nos i fer un concert a les xarxes per mi no té cap interès», diu en Santi Aubert, que defensa que «la música en viu és la música en viu, i no és equiparable a res més.» En Pere Saragossa, que considera que des de la Vespres d’Arnadí ja han engegat totes les maneres d’arribar al públic a través de les xarxes, destaca que «les compensacions econòmiques per aquesta publicitat no són pas directes i, a més, constitueixen un petit retorn.» En tot cas, el que s’hauria de revisar són les condicions: «Fins ara el mercat ha estat molt malament i quan fas una petita actuació per la ràdio, per exemple, sovint et fan renunciar als drets.» Quin sentit té, llavors, arribar al públic si no hi ha una compensació en retorn? «Per a nosaltres era una qüestió d’animar i incrementar el nombre de gent que assisteix a un concert i guanyar diners fent-ne.» Una opinió que comparteix Jordi Cos, que té clar «que la música en streaming és una manera diferent d’arribar al públic, de mantenir el contacte, però encara falta saber si en formacions com la Simfònica del Vallès és rentable.» De fet, «si per una orquestra com la Filharmònica de Berlín no és rentable, com ho ha de ser per nosaltres!» En el futur, però, Cos té molt clar que «la clau recau en què el contacte amb el públic sigui diferent, molt més personalitzat, encara que sembli paradoxal amb tot això del distanciament social», encaminat cap a un tête à tête, creant cursos online, fomentant la creativitat de la gent. «Crec que tot és una qüestió d’intercanvi que va en una doble direcció», fet pel qual «els projectes socials hauran d’agafar una gran embranzida, ja que seran més necessaris que mai.» 

Si hi ha quelcom que és segur és que la clàssica, més que reinvenció, necessita més valorització per part dels polítics. Davant una crisi com l’ocasionada per la pandèmia, un món que ja fa tant temps que ha estat abandonat i oblidat pels òrgans de govern té totes les de perdre. Ara és el moment de plantejar un canvi de mentalitat massa estès en el nostre país on, a diferència de la situació que es dóna en companys europeus com Alemanya i França, qui vol dedicar-se exclusivament a la interpretació ha d’estar disposat a sotmetre’s a un calvari de precarietat permanent. 

---

---