El jazz és conflicte i és compromís i és nou cada vegada. Cada nit es renova totalment. I està morint. El món diu: “deixeu-lo morir. Ja ha tingut el seu moment de glòria”. Aquestes paraules eren les que utilitzava el protagonista de LaLaLand (2016) Sebastian Wilder, un músic emergent de Los Ángeles, per definir la realitat actual del jazz. Si bé és cert que el gènere està en una renovació constant, està ben lluny de morir. Barcelona és l’epicentre d’un sector jazzístic molt potent estès per tot Catalunya que, després de superar multitud de reptes, ha aconseguit reunir un gran planter de joves artistes.

Lluny queden les nits de faràndula a la Barcelona dels “bojos” anys vint del segle passat. En aquells temps la ciutat comtal va erigir-se ràpidament com un referent a l’Estat en la innovació estilística provinent de l’efervescent escena musical dels EUA. Ja en aquella època, es va demostrar la gran capacitat que tenia la societat barcelonina i de la resta del territori per ser pionera, innovar i integrar nous estils musicals com el swing o el foxtrot a les formacions assentades del moment.  Les cobles, consolidades en el món sardanístic, van començar a afegir balls de saló americans a les seves actuacions. A la plaça sardanes i a la nit, al casino, festa amb la cobla. Van aparèixer les primeres bandes de jazz per actuar als hotels que acollien els convidats més selectes de l’època en una capital amb la ment posada en l’Exposició Universal de 1929. Ramon Evaristo va capitanejar aquesta moguda jazzística de la ciutat amb la seva Orquestra Royaltie. El gruix de nous músics d’arreu del principat es va veure truncat per l’arribada de la dictadura feixista que veia aquestes influències musicals com una incursió americana, poc pròpia del territori. Tete Montoliu n’és un bon exemple. Renovador de l’escola jazzística barcelonina, va demostrar el seu potencial internacional i el dels músics de casa nostra.

Més enllà de les fites històriques, cal ser conscient que el panorama estilístic musical de la Catalunya dels darrers anys és molt complex. Cada cop hi ha gèneres més diferents, l’electrònica envaeix grans sales de festa que abans estaven dominades per la música en directe, les grans discogràfiques inverteixen grans esforços en estrelles pop que generen grans beneficis econòmics. En aquest context, el jazz té molts esculls però alhora moltes possibilitats.

Ja ho diuen que la qüestió és adaptar-se o morir. Als seus inicis, el jazz va rebre una munió de crítiques per part del sector més conservador per la seva “poca seriositat”. La improvisació, l’ús de nous instruments, una major llibertat sonora i, perquè no dir-ho, el fet de ser una música feta per una minoria com l’afroamericana, va ser la punta de llança de les crítiques. És això, justament, el que fa únic aquest estil i el que li està permetent perdurar en l’actualitat.

La capacitat d’adaptació de l’univers jazzístic ha aconseguit metes, com tornar a posar l’estil al centre de l’avantguarda musical en diverses ocasions. El fenomen dels anys vuitanta de l’acid jazz, que incorporava recursos propis del funk o disco, va renovar el sector arreu del planeta i va integrar molts elements sonors d’aquest gènere a la música pop-rock i al groove més electrònic. Seguint la mateixa influència, gèneres com l’electroswing o el new wave synthpop estan gaudint d’un gran èxit entre la població jove. Aquests estils híbrids familiaritzen a un públic poc acostumat a l’estil jazzístic i l’apropen a aquesta forma de concebre la música. A la música clàssica, la incidència no és pas nova. Compositors com George Gershwin amb Rhapsody in blue i An american in Paris i de més recents com John Williams exemplifiquen aquesta influència. Més a prop de casa tenim les bandes sonores del català Carles Cases, riques en influència de les notes blaves del jazz, la fusió estilística de Judith Neddermann i el so jamaicà de The Gramophone Allstars Big Band.

“El sector ha d’obrir els braços a la intromissió de músics amb poca formació”

El jazz, però, s’ha intel·lectualitzat. Les sales més populars on hi freqüenta el major nombre de persones s’han omplert de música gravada i tractada prèviament. I no és realment jazz el jazz de fons que s’escolta als chill-outs i les terrasses. És música pregravada, en un tercer pla i amb una escolta absolutament passiva, cosa poc pròpia del jazz autèntic. Les bandes pop han envaït la major part dels espais on sí que es posa en valor la música en directe. És, però, en aquest context, quan un públic més sensibilitzat s’interessa pel so en directe i valora la màgia de fer una música que és diferent cada cop que s’interpreta.

És per aquest motiu que triomfen els festivals com El Festival Jazz Costa Brava de Palafrugell, el Festival Jazz Barcelona o El Festival Jazz Vic, que representen una assentada xarxa d’esdeveniments al voltant d’aquest estil que atreuen milers de persones cada any. Si bé reuneixen grans professionals d’arreu del món, la gran academització dels músics ha portat el jazz a ser massa sovint una cosa d’uns pocs intel·lectuals, s’ha percebut com una cosa poc popular i amb una residual participació espontània a l’escenari per part del públic.

https://www.youtube.com/watch?v=qw36mScgnC4

És cert que les grans discogràfiques s’han deixat endur per les grans tendències musicals i han deixat d’apostar per certs perfils d’artistes. I ho fan amb molt poc encert ja que és possible tornar a portar música jazz al mercat més mainstream. El 2011, Tony Bennett, l’etern rival de Sinatra, va aconseguir col·locar per darrera vegada una cançó jazzística a les llistes globals d’èxits musicals. Va ser amb Body And Soul en col·laboració amb Amy Winehouse. Els seus discos de duets amb artistes del moment com Mariah Carey, Christina Aguilera, Marc Anthony i, amb especial èxit, Lady Gaga, han aconseguit tornar a popularitzar entre un sector del públic cançons pop jazzístiques amb tot l’esplendor de la Big Band.

Per cobrir aquest buit en la producció musical, a mitjans dels anys vuitanta van aparèixer a Catalunya petites discogràfiques que apostaven per aquests sons. D’aquesta manera es va aconseguir seguir produint nova música jazz i oferir una carrera discogràfica pròpia a nous músics emergents del territori.

L’aparició del Taller de Músics al finals dels anys 70 i l’èxit de la Sant Andreu Jazzband són només alguns dels ingredients que han permès que ara el sector gaudeixi d’una excel·lent plantilla. Andrea Motis, Roger Mas, Marco Mezquida, Llibert Fortuny, Raynald Colom, Ignasi Terraza, la joveníssima Rita Payés… Tots ells s’enfronten al repte d’evitar el presagi que explicava el protagonista de LaLaland a l’inici d’aquest article. Han d’aconseguir apropar-se a la gent d’entorns més humils que desconeixen la màgia d’aquest estil,  han d’obrir els braços a la intromissió de músics amb poca formació, han de convèncer a propietaris de locals que el jazz porta una festa única i actual.

Catalunya ho té tot per triomfar jazzísticament, ara només falta convèncer a més gent. Per saber-ne més sobre els grans músics de jazz i el món d’aquest estil musical a Catalunya feu click aquí.

---

---