S’acosta Sant Jordi i és temps de recomanar llibres. Una tasca, per cert,  que sempre he considerat complicada. Hi ha qui s’espanta en veure un volum amb moltes pàgines o qui, en veure la portada, li fa mandra llegir, i nombrosos casos més que ara no em detindré a descriure. Si més no, no deixa de ser una responsabilitat, donat que suposa un compromís de cara al recomanat. He ignorat alguns llibres que han estat molt aclamats i figuren en nombroses llistes de recomanacions i he preferit deixar-los de banda per tal de portar una pinzellada d’originalitat. (Spoiler! No espereu trobar El ruido eterno o El ruido del tiempo). 

Mozart, en el seu viatge a Praga (Eduard Morike)

Aquest clàssic del segle XIX ens proposa una visió íntima del compositor vienès, ja casat amb la seva esposa, tot endinsant-nos en una deliciosa aventura —fictícia— que comença amb un taronger. Encisat pel fruit meravellós, Mozart és sorprès arrencant una taronja i, confós per un vàndal, es dut a presentar les seves disculpes als nobles propietaris de l’arbre. Finalment, aclarit el malentès, ell i Constanze són convidats a sopar. L’agradable vetllada —l’animosa conversació a l’hora de sopar, la sobretaula, el concert improvitzat— permet a Morike fer un fidel retrat del compositor, amb el seu talent i la seva simpatia, alhora que desvetlla a través de la seva figura la de Constance els episodis més obscurs de les vides d’ambdós. 

Amb una banal anècdota i al so de la música de Don Giovanni, Eduard Morike ens descobreix la genialitat del músic, el seu caràcter inconstant i les dificultats quotidianes que el matrimoni Mozart feia front dia a dia en un deliciós relat adreçat a qualsevol amant mozartià. Una lectura amena i plaent escrita amb una gràcia i senzillesa captivadores. 

El so de la vida: el poder de la música (Daniel Barenboim)

El reconegut pianista i director ens desvela en El so de la vida una reflexió meravellosa sobre els paral·lelismes entre música i vida. «La música pot ser la millor escola per a la vida i, alhora, la manera més eficaç de fugir d’ella» ens explica Barenboim en una obra en la qual medita sobre el poder d’humanització de la música i la seva capacitat d’abolir fronteres. Entre les enriquidores experiències de l’autor que podem descobrir en aquest llibre es troben la seva amistat amb el teòric literari i polític Edward Said i la fundació conjunta de la West-Eastern Divan Orchestra: aquesta darrera, especialment, constitueix un exemple molt il·luminatiu del pensament de Barenboim. 

Hi ha moltes maneres d’apropar-se a la música a través de la literatura, i no sempre són necessàries la presència d’un compositor o d’una partitura per crear grans obres mestres. La lectura d’El so de la vida esdevé, a més de gratificant, imprescindible per a qualsevol creient en la dimensió pedagògica i humanitzadora de la música. 

Tregua para la orquesta (Fania Fenelon)

I parlant de la dimensió humanitzadora de la música… aquesta biografia novel·lada de Fania Fenelon és un relat esgarrifós de supervivència a través de la música. En Tregua para la orquesta, la cantant francesa Fania Fenelon explica les seves vivències durant l’Holocaust com a membre de l’Orquestra de Dones d’Auschwitz al camp del mateix nom i, posteriorment, a Bergen-Belsen: l’arrest de la Gestapo, la rutina diària d’Auschwitz i l’alliberament són algunes de les vivències explicades en aquest llibre. El realisme cru del llibre el converteix en una lectura que, per la transmissió del patiment i crueltat a través de les paraules, requereix petits descansos per tal de deixar reposar l’ànima de l’horror descrit. 

Si bé aquesta obra il·lustra a la perfecció l’Holocaust i la vida al camp d’extermini, és cert que també ha estat criticada per algunes companyes d’orquestra de Fenelon, especialment per la seva distorsionada descripció de la figura d’Alma Rosé. Pels qui prefereixin obres rigorosament documentades, recomano l’autobiografia d’Anita Lasker-Wallfisch i la biografia d’Alma Rosé de Richard Newman i Karen Kirtley (cap de les dues està traduïda al català o al castellà). Deixant de banda aquest petit incís, Tregua para la orquesta no deixa de ser, en cap cas, l’extraòrdinaria història de noies que fan música per sobreviure i, per tant, val la pena descobrir-la. 

Armonías y suaves cantos: las mujeres olvidadas de la música clásica (Anna Beer)

«Va haver-hi un temps en el qual jo creia posseir talent creatiu, però he renunciat a aquesta idea; una dona no ha de desitjar compondre: si cap ha pogut fer-ho, perquè hauria de poder jo?». Són paraules que escriví Clara Wieck poc abans de casar-se amb Robert Schumann i mostren la mentalitat contra la qual havien d’enfrontar-se les dones que anhelaven perseguir una carrera en el món de la composició. La historiadora anglesa Anna Beer ens parla de les dificultats que hagueren de superar les compositores en aquesta recent traducció del seu assaig Sounds and sweet airs, tot recuperant de l’oblit  les històries de Francesca Caccini, Barbara Strozzi, Élisabeth Jacquet de la Guerre, Marianne von Martines, Fanny Hensel, Clara Schumann, Lili Boulanger i Elizabeth Maconchy.

Des de la Florència dels Medici fins l’Anglaterra del segle XX, el talent musical femení ha estat invisibilitzat per discriminacions de gènere que, actualment, no tenen cabuda. Si bé encara cal treure el pols a la vida de moltes més dones de la història de la música, aquests vuit noms que ens proposa Beer són un bon inici. Armonías y suaves cantos és un assaig reivindicatiu del talent i fortalesa de compositores injustament ignorades i persuadides per abandonar les seves aspiracions i, escrit amb senzillesa i entusiasme sense esdevenir un pamflet agressiu, és una de les lectures musicals obligatòries per fer un pas endavant en la lluita contra el sexisme del sector. 

La pequeña crónica de Ana Magdalena Bach (Esther Meynell)

Tot i que actualment és atribuïda a Esther Meynell, la primera aparició a Alemanya d’aquesta obra fou anònima i la seva autoria s’atribuí en nombroses ocasions a la pròpia Ana Magdalena Bach. A través de la figura d’Ana Magdalena Bach, la segona esposa de Johann Sebastian Bach, Meynell ens regala un retrat fidel —psicològicament i humana— del Bach home en el seu ambient quotidià. La imatge proporcionada per Ana Magdalena és amorosa i profunda, i ens descobreix el paper que la música prengué part en l’estabilitat de la relació entre marit i muller. La concepció del caràcter del compositor es transforma amb l’estudi minuciós de l’escriptora i musicòloga anglesa, que el descriu com un home apassionat, entregat al seu ofici i a la seva família i posa èmfasi en la fe de Bach i la seva relació amb els seus alumnes. 

Aquesta petita joia és una finestra a la vida quotidiana de Bach —el seu entusiasme, les seves males experiències, els elements materials i espirituals que l’impulsaren durant la seva vida— i, alhora, un mirall on queda reflectit les vivències íntimes d’una Ana Magdalena que visqué amb el ple convenciment que res a la vida era més fort que l’amor. La crònica —que no deixa de ser un curt i dolç relat— és una lectura obligatòria per tots aquells amants de Bach que vulguin endinsar-se no només en la comprensió de la seva música, sinó també en proximitat amb l’home.

---

---