El proper dimarts 13 d’octubre a les 19:00h, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae torna a l’escenari del Palau de la Música per commemorar, sota la batuta de Salvador Mas, el centenari de l’Orquestra Pau Casals. Aquest projecte va significar la culminació del mestre com a director musical amb la seva vocació de dotar Barcelona d’una temporada orquestral estable i basada en l’excel·lència no només artística, sinó en la vessant de gestió humana i social. La fundació de la Societat Obrera de Concerts és un exemple claríssim de la vocació de servei de Pau Casals, que va dotar els obrers de les eines per enriquir-se i gaudir de la millor música sense caritat ni paternalismes, empoderant-los —paraula tan de moda— i convertint-los en autèntics gestors culturals. 

La vetllada del proper dimarts 13 d’octubre, el dia exacte en què es cobreixen 100 anys del primer concert de l’OPC, començarà amb la Suite per a orquestra núm. 3 en Re Major de J. S. Bach. Un dels gèneres més populars a l’Alemanya del Barroc, Bach va compondre quatre suites orquestrals, dues de les quals —la tercera i la quarta— en la tonalitat de Re Major. La suite que interpretarà l’OCM té el seu origen cap a l’any 1730, de quan prové el manuscrit més antic d’algunes parts d’aquesta obra: Bach va compondre les parts pel primer violí i el baix continu, mentre que C.P.E. Bach i un alumne del seu pare, Johann Ludwig Krebs, s’encarregaren d’escriure les parts per a la trompeta, oboè i percussió i pel segon violí i la viola, respectivament: l’orquestració, per tant, està formada per tres trompetes, timbals, dos oboès i la secció de corda. Aquesta, no obstant, és l’única que interpreta el segon moviment de la suite, constituït per l’Aria, una de les peces barroques més famoses: és coneguda popularment com a Aria per a corda arran d’un arranjament que va fer-ne el violinista August Wilhelmj. La suite —que Bach anomenava obertura— es divideix en un total de cinc parts o danses: obertura, aria, gavota, bourrée i, per acabar, la giga.

Seguidament, podrem escoltar el Concert per a violoncel en La menor, Op. 129 de Robert Schumann. Pau Codina és el cellista que interpretarà la part solista d’aquesta obra composta precisament l’octubre de l’any 1850, sis anys abans de la mort del compositor. La tria que feu Schumann com a títol —Konzertstück (peça de concert) i no pas Konzert (concert)— constituí un avanç de la concepció revolucionària que ell mateix havia fet de la peça. L’estructura de l’obra en si ja forma part de les nombroses innovacions que conté: Schumann odiava els aplaudiments entre moviments, una qüestió que encara actualment no hem sabut resoldre —s’ha d’aplaudir tot i que sigui a costa d’interrompre la interpretació?— i fet pel qual el compositor alemany va compondre la música sense incloure cap pausa entre els seus tres moviments. Aquests es caracteritzen pel següent: el primer moviment conté una llarga exposició on es presenten diferents temes que sorgiran a mesura que avança la peça; el segon moviment, més breu però amb un intensíssim desplegament de lirisme melòdic en el tema principal, presenta un diàleg entre el violoncel solista i el primer violoncel que alguns estudiosos l’han interpretat com una conversació entre el compositor i Clara Schumann; i, finalment, en el tercer moviment hi ha una in tempo cadenza amb acompanyament orquestral, quelcom sense precendents en el temps de Schumann. Aquest mai es considerà apte per a escriure «un concert pels virtuosos» i, finalment, acabà component ara fa 170 anys una obra que,  allunyada del virtuosisme que va caracteritzar moltes peces de la seva època, mai va ser interpretat en vida del compositor. 

La vetllada es tancarà amb la Simfonia núm. 40 en Sol menor de Mozart. Composta l’any 1788, va ser la penúltima simfonia que va escriure el compositor i, per distingir-la de l’única que fins ara havia compost en una tonalitat menor —la núm. 25, també en sol menor—, fou considerada com la “gran” —l’anterior, com la “petita”. De forma similar al cas de l’obra de Schumann, no hi ha cap document que evidenciï que la simfonia s’estrenés en vida de Mozart, malgrat que existeix un cartell on s’anuncia un concert dirigit per Salieri amb «una Gran Simfonia composta per Herr Mozart». Mozart revisà l’obra fins a dues vegades i es conserven els manuscrits de les dues versions: la primera no incloïa clarinets, que foren afegits en la segona després que el compositor reescrivís la part de les flautes i dels oboès. Aquesta simfonia, que inspirà obres de Schubert i temes de Beethoven, conté quatre moviments: tots, tret del tercer, en forma sonata. Les crítiques que ha despertat l’obra són, en general, molt diverses, però predomina una inqüestionable admiració per ella i és una de les peces del compositor que s’enregistra amb més freqüència.

La commemoració del centenari de l’Orquestra Pau Casals constitueix el segon concert que ofereix l’OCM aquesta temporada al Palau de la Música, sempre respectant totes les restriccions sanitàries per assegurar un espai cultural segur. No us el perdeu!

---

---