El 31 de maig de 1804, la ciutat de París donà a llum a Louise Farrenc (née Jeanne-Louise Dumont), una compositora única del seu temps que recordem avui en aquesta quarta part del cicle La història de la clàssica escrita per dones. 

Després de tres articles dedicats a religioses, Farrenc s’alça com la primera compositora aliena a la jerarquia eclesiàstica que formà part d’aquest remarcable conjunt de grans compositores de la història que venim explicant. Nascuda en el si d’una família amb una llarga tradició com a artistes reials l’any que Napoleó es coronà emperador, Louise Farrenc tingué l’oportunitat de cultivar les seves dots artístiques des d’una tendra edat: això es degué principalment a que els seus pares formaven part d’un ambient bohemi que percebia favorablement el fet que les dones exploressin les seves habilitats artístiques. Fou així, doncs, com —en una època en què aquestes estaven lluny de gaudir dels mateixos drets que els homes— una capacitat especial per la música aflorà en la petita de la família Dumont, que començà a estudiar piano als sis anys amb Cecile Soria, deixeble de Muzio Clementi. 

Les seves obres li valgueren l’aprovació de la crítica, essent Schumann i Berlioz alguns dels seus grans admiradors

Quan la vocació musical de Louise fou indubtable i començà a mostrar talent per a la composició, els seus pares van deixar-la estudiar al Conservatori de París, on guanyà una plaça als quinze anys l’any 1819, després d’haver estudiat sota el mestratge de Moscheles i Hummel. Com que les classes d’Anton Reicha —professor de composició del conservatori— estaven obertes tan sols a homes (les dones només es pogueren inscriure a partir de 1870), es desconeix si Farrenc dugué a terme les seves lliçons al mateix edifici. L’any 1820, la jove compositora s’inicià en una dècada de composició únicament d’obres per a piano, convertint-se ràpidament en una magnífica intèrpret: les seves obres li valgueren l’aprovació de la crítica, essent Schumann i Berlioz alguns dels seus grans admiradors. Farrenc es casà amb Aristide Farrenc, un flautista també estudiant del conservatori, l’any 1821, moment en què abandonà temporalment els seus estudis per acompanyar al seu marit en una gira de concerts per tota França.

La música de cambra que escrigué fou la que li donà més reconeixement al llarg de la seva vida

La vocació d’intèrpret d’Aristide Farrenc aviat s’esfumà: en obrir un negoci de publicacions a París sota el nom d’Éditions Farrenc, Louise pogué reprendre els seus estudis amb Reicha, que només es veieren de nou interromputs quan donà a llum a una filla l’any 1826. A partir de la dècada dels 30, Farrenc finalment s’atreví a compondre per a conjunts instrumentals més grans: la música de cambra que escrigué fou la que li donà més reconeixement al llarg de la seva vida. Entre la seva producció cambrística trobem dos quintets de piano, quatre trios i un nonet. 

https://www.youtube.com/watch?v=IGCg-erZMao

Louise Farrenc es convertí en la segona professora de la història del Conservatori de París

La creixent fama de la compositora jugà un paper important en l’oferiment que li feu el Conservatori de París l’any 1842: una plaça com a professora de piano al centre. Fins la data, tan sols una fundadora havia donat classes a la prestigiosa institució europea entre els anys 1795 i 1797; Louise Farrenc es convertí en la segona professora de la història del Conservatori de París. Durant els trenta anys que ocupà la plaça, a Louise Farrenc no li fou permès impartir classes de composició i el seu sou com a professora de piano començà essent inferior al que percebien els seus companys homes malgrat l’èxit del seu mestratge —molts dels seus estudiants es graduaven amb el Premier Prix. No fou fins la triomfant estrena del seu nonet a càrrec del violinista Joseph Joachim —llavors un jove de 19 anys— quan Farrenc aconseguí la igualtat de salari que havia exigit durant una dècada. 

https://www.youtube.com/watch?v=oNxtCqiessw

Farrenc esdevení una acadèmica pionera i precursora del renaixement musical francès

A més d’obres per a piano i música de cambra, Louise Farrenc va compondre tres simfonies, dues obertures i nombroses obres vocals i corals. Mai, però, cultivà el gènere operístic, el més proliferant en la França del seu temps: es possible que el fet d’ésser una dona li impedís aconseguir un llibret per musicar. Louise Farrenc fou també l’editora de Le Trésor des Pianistes, una important col·lecció de peces per a piano des del segle XVI fins a la meitat del segle XIX —incloïa obres de C.P.E. Bach, Purcell i Beethoven— juntament amb notes biogràfiques dels compositors i explicacions per a una correcta execució. Amb aquesta obra d’investigació, Farrenc esdevení una acadèmica pionera i precursora del renaixement musical francès.

El caràcter modest i, fins i tot, tímid de Louise Farrenc hagués condemnat la seva obra a un silenci perpetu de no haver estat perquè el seu marit, conscient del talent de Louise, l’animà constantment a compondre i a publicar la seva obra: una figura de suport com la d’Aristide podria passar desapercebuda o, fins i tot, ésser menystinguda. És important, però, tenir en compte que les possibilitats de que una dona tingués èxit amb una carrera compositiva eren realment poques: ho podem veure reflectit la figura de Clara Schumann, una compositora absorbida per la manca de temps degut a la immensitat de dedicació que requerien les tasques domèstiques que ella sola havia d’assumir i que tampoc comptava amb una figura que li donés suport en la seva faceta compositiva. Farrenc, però, aconseguí tirar endavant una carrera en el món de la música que, si bé no absent de dificultats, estigué marcada pel reconeixement general dels seus contemporanis.

Louise Farrenc morí l’any 1875, deixant com a llegat 49 obres amb número d’Opus i més d’una desena sense classificar. Darrere del seu èxit estan el treball i la dedicació que donaren fruits gràcies a la seva fe en el seu propi talent i la voluntat d’estar constantment cultivant-lo. 

---

---