En qualsevol cas, vaig mantenir-me inamovible pel camí que els meus pares m’havien establert i que  jo mateixa volia seguir —el camí espinós de l’artista! […] s’hauria considerat molt més acceptable i apropiat socialment si els meus pares m’haguessin trobat un matrimoni respectable, cosa que podria haver passat en aquell moment. Però coneixien la seva filla millor que això.
—Luise Adolpha le Beau

Luise Adolpha le Beau nasqué el 25 d’abril de 1850 a Rastatt, filla única de Karoline i Wilhelm le Beau. Reconeguda pianista, crítica i compositora, Le Beau també destaca per la seva investigació musicològica, de la qual en parlarem més endavant en aquesta cinquena edició de La història de la clàssica escrita per dones.

Luise Adolpha le Beau mostrà interès per la música des de la infantesa —feu els seus primers intents de compondre als vuit anys— i el seu pare, músic amateur i director d’un cor que ell mateix havia creat, fou el seu primer professor de piano. Als 13 anys començà a estudiar violí i cant amb els professors de la seva ciutat natal, formació que complementà a partir de 1866 amb lliçons de piano i teoria musical sota el mestratge del director d’orquestra Wilhelm Kalliwoda. Als 18 anys, Le Beau debutà oficialment com a pianista amb el Concert per a piano en Sol menor de Mendelssohn. Durant la seva joventut, Luise Adolpha rebé formació de nombrosos mestres: destaquen especialment les dotze classes que li donà Clara Schumann —afamada pianista i també compositora de la època— per recomanació de Hermann Levi l’estiu de 1873. Ambdues dones, però, no acabaren de congeniar degut —segons Le Beau— a diferències personals i els mètodes docents de Schumann, fet pel qual la relació artística fou breu. 

Sota el consell que el director i pianista Hans von Bülow havia donat a Franziska Rheinberger, Josef Rheinberger accedí a ser professor de Luise Adolpha le Beau a Múnic l’any 1876. La pianista, que ja havia publicat les seves primeres obres dos anys abans, es trobava immersa en nombroses gires de concerts per diferents ciutats alemanyes. La relació artística amb Rheinberg fou una de les més importants en la carrera compositiva de Le Beau, que no podia rebre les classes a l’escola perquè aquesta no acceptava dones com a alumnes: Rheinberger li dedicà la seva Tocata per a piano, op. 104 durant l’etapa d’aprenentatge de la compositora a Múnic. Prengueren camins separats, però, a partir de 1880, degut a la voluntat de Luise Adolpha le Beau d’abraçar les directrius estètiques de Liszt enfront el conservadorisme de Rheinberger. 

Als 28 anys, fundà una escola de música privada per a noies on els ensenyava piano i teoria musical per a preparar-les adequadament en cas que volguessin inserir-se en el món laboral

Al llarg de la seva vida, Luise Adolpha le Beau fou molt conscient de les dificultats que hagué de fer front —com a dona— per esdevenir una artista professional, dificultats que comentava amb un grup de dones actives en el món artístic amb les quals sopava regularment i que incloïa escriptores, intèrprets i cantants, entre altres. Als 28 anys, fundà una escola de música privada per a noies on els ensenyava piano i teoria musical per a preparar-les adequadament en cas que volguessin inserir-se en el món laboral. Alhora, ella mateixa provà sort en el món editorial i començà a escriure crítiques per al Berliner Allgemeine Deutsche Musikzeitung, feina que abandonà quan s’adonà que el seu director modificava i escurçava els seus articles. 

Le Beau fou la primera compositora que recuperà compositores anteriors

Le Beau fou la primera compositora que recuperà compositores anteriors, evidentment després d’un dedicadíssim treball de recerca en el que foren rescatades de l’oblit fins a una dotzena de compositores dels segles XVIII i XIX. D’entre aquestes, Le Beau considerava que Marianne von Martinez podia considerar-se com la més important de tot el segle XVIII, refutant els arguments convencionals que atribuïen la fama de la compositora d’origen espanyol al fet d’haver estat alumna de Haydn. 

La música de Le Beau s’interpretà regularment al llarg de la seva vida, essent ella, en paraules d’Arthur Elson, «sens dubte, una de les compositores més dotades de les dones vives, no només al seu propi país, sinó al món sencer». Luise Adolpha le Beau oferí concerts a Berlin, Leipzig, Salzburg i Viena, ciutats on entrà en contacte amb Eduard Hanslick, Brahms, Liszt, Anton Rubinstein i Joseph Joachim, entre altres. Moltes d’aquestes visites, però, foren decebedores: Joachim guardà durant anys un manuscrit del seu Quartet de corda Op. 34 sense revisar-lo, Liszt no li procurà els contactes que ella esperava i ni tan sols marcà una diferència en el desenvolupament de la seva tècnica pianística; tot, en una època en què perdé una plaça com a professora a la Berliner königlichen Akademie der Künste perquè les dones no podien exercir en l’àmbit docent. 

[Le Beau] cerca l’objectivitat que li fou negada en el seu temps

Luise Adolpha le Beau morí l’any 1927. Va compondre més de 60 obres, 35 de les quals li foren publicades i algunes foren sol·licitades a l’Exposició mundial de Columbia l’any 1893. Disset anys abans de la seva mort, va publicar les seves memòries, on documentà els seus èxits i intentà establir el seu propi llegat en lloc d’una cultura musical que no ho faria en nom seu. Memòries d’una dona compositora, nom de l’autobiografia, conté un autorretrat de la figura de Le Beau en què aquesta cerca l’objectivitat que li fou negada en el seu temps per tal que la seva contribució musical fos desvinculada pòstumament de la imatge de la dona associada a l’àmbit privat i emocional. En definitiva, volia ser recordada pel que era: una artista profesional. 

---

---