El panorama mediàtic actual s’omple de merenga televisiva. De figures que tan aviat s’expandeixen i embafen amb el seu sucre glacé com, fruit de la seva inconsistent composició, es tallen i desinflen fins esdevenir un líquid de no res. Programes com La Voz i Operación Triunfo s’omplen d’artistes que, independentment del seu talent, després d’un ressò d’alta volada, queden presos pel pànic de quedar-se com a One-Hit Wonders. Nena i els seus 99 globus vermells, Los del Río i el seu particular himne marià, el Voyage Voyage de Desireless són alguns dels artistes que han patit aquesta curiosa maledicció.

Però no cal limitar-se a la música pop, Carl Orff, amb el seu Carmina Burana, tot i haver desenvolupat una prominent carrera operística, és potser el cas més evident d’aquestes flors d’un dia. El Te Deum en Re menor de Charpentier va trobar fortuna quan l’any 1956 va ser l’escollit com l’himne del Festival d’Eurovisió. Justament pel fet que una peça seva es convertís en un himne, el públic general recorda encara ara part de l’obra de Manuel Valls i Gorina.

Estem parlant del seu major hit: El cant del Barça. El director d’orquestra Antoni Ros Marbà explica que Valls, més conegut pels seus amics com Nani Valls, va escriure l’himne del Barça perquè “el jurat es divertís”. Basat en un poema de Josep Maria Espinàs i Jaume Picas, va esdevenir l’himne del FCB el 1974 després de celebrar-se un concurs en què van participar compositors de la talla de Mompou o Montsalvatge. Més enllà del valor esportiu, la icònica peça es va convertir en tot un símbol pel fet de representar àmpliament la nova i diversa societat de la Catalunya de la transició.

Nascut a Badalona el 1920, aquest juliol hagués fet cent anys, Manuel Valls va ser molt més que un himne, de la mateixa manera que el Barça és més que un club. De fet, al món musical se’l recorda actualment més pels seus escrits musicològics que per la seva música, malgrat excel·lir com a compositor, periodista, professor, activista i músic incidental. Va estudiar Dret a la Universitat de Barcelona i alhora es va entregar a la música al Conservatori del Liceu i amb el mestratge del músic Pare Donòstia. 

Malgrat provenir de l’alta burgesia catalana, la seva família es va arruïnar quan ell tan sols tenia quinze anys. Després de la mort del seu pare, possiblement per l’ensorrament de la seva opulent forma de viure, va ser la mare qui va agafar les rendes i va criar al compositor i els seus germans. El seu entusiasme, ple d’ironia i escepticisme, prové, possiblemen,t d’aquesta situació que va influir al jove Valls de per vida.  

“El seu entusiasme, ple d’ironia i escepticisme, prové, possiblement, de la situació familiar que va influir al jove Valls de per vida”

Poc després d’aquesta patacada familiar, el gran fratricidi de la Guerra Civil va suposar una estocada a la llengua i cultura catalanes, cosa que va despertar un sentiment catalanista molt present en la seva obra. Com a resposta a aquest drama sociocultural, va fundar el 1947 el Cercle Manuel de Falla a l’Institut Francès de Barcelona. La institució va servir de refugi dels nous valors de la cultura musical catalana durant la postguerra, de perpetuadora de l’avantguarda espanyola i va ser el lloc on va començar la seva gran amistat amb el compositor Xavier Montsalvatge.

A part de l’immens impacte del Cercle, Valls va desenvolupar el seu activisme com a membre de la Societat Catalana de Musicologia, com a responsable de la secció de música al Congrés de Cultura Catalana i com a membre de la junta consultiva d’Òmnium Cultural. Va fer divulgació també com a crític musical al diari El País a l’edició catalana i va director de les emissions de la televisió pública francesa del 1971 centrades en música espanyola.

El mateix Montsalvatge definia Valls com un “músic eclèctic” i destacava “l’aplicació precisa de la música al sentir específic de l’element literari”. Machado, Espriu, Espinàs i Alberti són només alguns dels poetes amb els que donava valor a la literatura moderna. Als seus primers anys va explorar les noves sonoritats dissonants de l’avantguarda europea amb obres com Estàtua o Invocaré el teu nom (1943) d’un estil equiparables amb el del grup francès de Les Six. Com molts d’altres contemporanis seus, va barrejar la modernitat amb el nacionalisme i la cançó folklòrica catalana. Un fet que es reflecteix en obres com Cançons sefardites, per a soprano, flauta i guitarra, que va estrenar i popularitzar la cèlebre Victòria dels Àngels, i la Suite canalla i sentimental per dos pianos composta el 1983, un any abans de morir, amb la influència de la música de les havaneres i valsos populars.

L’any 1958, el badaloní escriví la seva primera partitura orquestral: els Estudis concertants. El Concert per a guitarra i orquestra que data de 1965 i les Fantasies en forma de concert per a flauta i corda publicades el 1980 completen una obra simfònica molt menys extensa i de la qual ens n’ha quedat molt pocs registres. 

Una situació que contrasta amb la producció escrita, amb més de cent documents musicològics publicats. Valls és l’autor de llibres de referència com La música catalana contemporània (1960), Música i societat (1966), Para entender la música (1979) i La música en el abrazo de Eros (1982). Aquest darrer representa a la perfecció la seva actitud envers la vida. Com Stravinski, creia que “la música per naturalesa no pot expressar res concret” i que ha de col·laborar amb “la relació humana més entranyable, tendra, angoixada i profunda”. Un postulat que també expressa al llibre La música contemporània i el públic (1967) amb un “se li negarà (a la música) el pa i la sal de ser un art substantiu?” Valls hi responia a aquesta pregunta defensant una fi per la música transcendent, que anés més enllà d’unes funcions estrictament utilitàries. 

Una estirp de grans noms

En l’àmbit de música incidental va ser l’encarregat de la banda sonora de les pel·lícules com La ciutat cremada, Victòria i Companys i El cafè de la Marina de Sagarra, entre d’altres. També és coautor pòstum del llibre Música i cine (1990) amb què indagà en l’art de posar música a l’acció del setè art.

Una devoció que l’uneix amb un dels seus descendents, el conegut crític de cinema Àlex Gorina. Aparentment, el llinatge Valls-Gorina porta a la sang deixar empremta al principat. Víctor Valls, fill del compositor, és guitarrista i professor del Conservatori de Vilanova i La Geltrú, i el cosí-germà de Manuel Valls, era l’important pintor Xavier Valls. Xavier i Manuel eren fill i nebot de l’escriptor Magí Valls i néts del polític Josep Maria Valls. El cosí del compositor, Xavier, va tenir dos fills, Giovanna i Manuel. Aquest darrer es tracta, efectivament, del polític Manuel Valls i Galfetti, exprimer ministre de França i controvertit regidor a l’Ajuntament de Barcelona.

Ironia i bon caràcter 

El seu fons personal, en mans de la Biblioteca de Catalunya des de l’any 2006, inclou una obra lliure d’estereotips, diversa i impactactant. Alhora, evidencia un home vital, senzill, amb una actitud apassionada vers la vida i amb un pragmatisme cap a la cultura que va modelar tant la seva vida com la seva obra. Els que el van conèixer el definien com un home divertit, afí a la música francesa i singular. Un artista multidisciplinari que omplia d’ironia tot el que feia, sense arribar mai al sarcasme ni la burla. Un personatge crucial per entendre l’imaginari de la música catalana de la segona meitat del segle vint. Una figura influent i oberta a la gent, que sovintejava i aprofitava els entreactes per conversar amb el públic melòman sobre qualsevol tema, per compartir la joia que suposa la música en directe. De fet, d’aquests moments, en va arribar a escriure un llibre: Entreactes de concert (1973). Valls era un d’aquells catalans de molta vida; de la bona vida. Amb la “Colla dels dimarts”, en què formava part l’amic Montsalvatge, compartien dinars, viatges, tertúlies, bromes… que fan pensar que Josep Pla hagués pogut dedicar perfectament un dels seus Homenots al protagonista d’aquest article.

“Valls era un d’aquells catalans de molta vida; de la bona vida”

Una exposició en ocasió del centenari del seu naixement a la Biblioteca de Catalunya del 3 de juliol al 5 de setembre d’aquest 2020 va recordar la seva captivadora personalitat. “Una ànima alegre” que, en paraules del memorialista José Ortega Spottorno, ajudà perfectament a donar a conèixer “aquesta terra catalana, bella i seriosa”. 

---

---