La calma de les Balears passa del so de les onades de les seves cales a la música clàssica que ressona en les seves sales, teatres i conservatoris. Si bé és cert que la tradició musical de Menorca, Mallorca, Eivissa i Formentera no entra precisament en comunió tal i com passa en altres territoris, aquesta es veu més aviat condicionada per un sentiment senzill i orgullós de pertinença a cada illa. I és que el terme “ses Illes” (sí, amb article  salat!) tan usat per la gent del Principat, moltes vegades no s’ajusta a la realitat i, en alguns casos, pot arribar a caure amb ben poca gràcia. En aquest article emprendrem la darrera parada del nostre viatge, la tornada a casa en aquest arxipèlag que, en una posició clau dins la Mediterrània, ha estat punt de connexió entre imperis i formes d’expressió que s’han anat dipositant en una regió tan heterogènia com universal.

Molt abans que els monarques aragonesos, els grecs, fenicis, cartaginesos, romans i musulmans ja havien desembarcat a les costes balears, tots amb propòsits prou diferents. Tot i que el contacte amb aquestes cultures fou en certa manera superficial, tots deixaren, en més o menys mesura, la seva pròpia empremta. Es diu que pels estrets i tortuosos carrers de les ciutats es podien escoltar les oracions dels muetzins com a primera manifestació musical a les illes, tot i que els salms que tant jueus com cristians cantaven conjuntament de camí a la litúrgia, tal i com descriu l’epístola enviada pel bisbe Sever en el segle V, situen aquesta tradició musical molt anterior a l’ocupació musulmana. De caràcter profund i espiritual, en els primers temps de l’Islam la música era considerada una branca de la filosofia i de les matemàtiques; d’aquí que els primers compositors, en realitat, foren filòsofs. Fou precisament el misticisme islàmic d’estils musicals com el malhun o la música sufí el causant que la música assolís la respectabilitat com a mitjà per aconseguir l’estat emocional d’èxtasi que precedeix la inspiració humana.

Aquesta faceta culta de la música es perpetuà amb l’arribada dels conqueridors de la Corona d’Aragó sota les ordres de Jaume I, en el cas de Mallorca i Eivissa, i d’Alfons III a Menorca, la qual quedà sota un règim de vassallatge a causa del desgast que suposà la cruenta conquesta de Mallorca. Contemporani a aquest últim, Ramon Llull exposà les seves idees sobre Ars Magna, Arbre de Sciencia i Rethorica que, entre moltes altres aportacions, el col·locaren com un dels grans teòrics medievals. Del seu contacte amb els musulmans del Nord d’Àfrica hi coincideix la rellevància en considerar el poder expressiu de la música que més tard heretà l’Escola Lul·liana, un corrent que arribà, a través del compositor alemany Salzinger, a fonamentar els principis estètics precursors dels que més tard influïren directament en la reforma wagneriana a través de Schopenhauer.

La música no tardà en arrelar en un territori que, tot i la seva insularitat, ha servit de nexe entre les diferents cultures de la Mediterrània. I és que les Balears, en certa manera, són una petita sinopsi de tot el que hem vist durant aquest viatge que ara arriba a la seva fi. El Regne de Mallorca florí culturalment sota la Corona d’Aragó i posteriorment sota el govern dels Àustria, que mantingueren les seves institucions polítiques i culturals. Mallorca en portava el paper cantant, amb formacions musicals com la Capella de la Seu o l’Escolania dels Blavets de Lluc, sent aquesta última una de les entitats musicals més antigues de l’illa i de l’estat espanyol que encara es manté avui en dia. Constituïda amb el prior Gabriel Vaquer, el seu valor artístic no es pot valorar per la seva trajectòria concertant, ja que el reglament, des de la seva fundació, estableix com a raó de ser de l’Escolania el culte a la Verge, matí i vespre, en nom de tota Mallorca. Per altra banda, la Real Capella del palau de l’Almudaina rivalitzà amb la Capella de la Seu a partir de 1730 amb grans mestres com Joan Rossell, abans director de la Seu de Tarragona. Després d’una sèrie d’interrupcions de la seva activitat, aquesta es reprengué en les celebracions de concerts de caire més espiritual, d’entre els quals destaca la Sibil·la, inaugurada l’any 1933 sota la presència de Manuel de Falla. Aquest cant, interpretat a totes les esglésies la nit del 24 de desembre, només es manté en aquesta illa i s’ha establert com una part fonamental en la identitat cultural mallorquina.

El cant coral balear, però, no s’acaba aquí. Només a Mallorca la llista de formacions corals és ja prou llarga, una tradició que, a part de les entitats mencionades anteriorment, es vertebra sobre els notables cors que sorgiren d’alguns dels Convents de Ciutat i que permeteren, durant el segle XIX, la interpretació d’obres com ara el Rèquiem de Mozart (1823) o La creació de Haydn (1829). La Nova Capella de la Catedral (1905), Schola Cantorum del Seminari (1909), l’Orfeó Maonès (1900) o la Capella Davídica de Ciutadella són exemples més d’una trajectòria llarga que es suma a les noves i nombroses formacions que posen música als nostres dies. Les darreres estructuren el teixit coral de Menorca, també amb una llarga història al darrera que es veié entroncada en nombroses ocasions pels constants saquejos otomans. La presència de la música en la litúrgia es traduí en la formació de grups corals, no només en l’església parroquial de cada població, sinó també a les comunitats regulars de religiosos de cada convent.

D’altra banda, al costat de Catalunya i el País Basc, les Balears han acollit una important tradició organística. L’instrument més antic del que es té constància és el de l’Almudaina (1313), a més d’altres notables exemplars com el de Santa Maria de Maó o el de Santanyí i el de la Catedral d’Eivissa, malauradament destruït per la revolució de 1936. I és que tal i com passà en altres territoris peninsulars, la Guerra Civil deixà molt malmès el patrimoni cultural i religiós de les illes, com n’és el cas del Convent de Sant Agustí de Ciutadella, també amb un orgue de considerables dimensions i d’incalculable valor, el qual es va poder restaurar l’any 2006 i que cada estiu posa música al claustre del pati del Seminari. L’orgue de la Catedral de Ciutadella, també de Josep Casas i Soler, va córrer la mateixa sort. Tot i així, a impecables organistes com Rafel Bru, Joan Mayans Marí o Joan Gaspar, s’hi sumen orgueners com Gaspar Roig, Pau Estada o Jordi Bosch de Verí, a més d’iniciatives com els Festivals Internacionals de Música d’Orgue a Santa Maria de Maó que han atret l’atenció de fora de l’arxipèlag. Balears és una terra d’orgues, instruments històrics d’un valor que, tot i ser poc coneguts, constitueixen un veritable tresor.

Seguint amb la música instrumental, és difícil trobar un poble sense la seva pròpia rondalla, orquestrina o banda. Un normalment es podia topar no només amb una petita formació, sinó amb dues o més, depenent del context polític del moment; les banda “liberal” i “l’absolutista” de molts pobles de ben segur protagonitzaren algun incident que passà a la memòria col·lectiva com a una anècdota prou curiosa. Sense anar més enfora, a Llucmajor es podien trobar la Banda de la Forca (partit liberal), la Banda d’Es Centre (partit Centro, maurista), Banda Socialista (partit socialista) i Banda d’En Coto (partit conservador). No és casualitat que el panorama musical tant de les ciutats i dels pobles balears giri entorn d’aquestes formacions, moltes vegades encarregades de posar música a les festivitats locals. L’exemple més clar és el paper de les bandes en les festes populars de Menorca, la intervenció de les quals es fa sempre molt esperada. Exemples com la Banda Simfònica Ciutat d’Eivissa, la Banda Municipal de Música de Palma o fins i tot la jove Banda de Música de Formentera en són una mostra més de les arrels d’aquest tipus de formació, sempre present i de caràcter més local.

D’orquestres tampoc en falten, tot i que la seva tradició està menys arrelada que en altres territoris com Catalunya. Actualment, l’Orquestra Simfònica de les Illes Balears porta el lideratge d’una història que s’inicià durant els anys 40 i que ha suposat que les formacions orquestrals de l’arxipèlag es trobin, en certa manera, en minoria pel que fa a altres tipus de formacions musicals. Des de Menorca la segueixen l’Orquestra de Cambra Illa de Menorca, nascuda en el si de Joventuts Musicals de Maó l’estiu de 1998 en un projecte que, ara independent, aglutina la majoria de músics de l’illa. La Jove Orquestra de les Illes Balears, l’Orquestra de Cambra de Mallorca i l’Orquestra Simfònica Ciutat d’Eivissa – dependent del Patronat de Música de l’illa – són també altres agrupacions importants que articulen el panorama musical balear, tot i que també en són part les nombroses formacions de cambra com ara trios o quartets, a més del paper rellevant d’entitats com Joventuts Musicals.

És innegable que les illes bullen de vida quan arriba l’estiu, moltes vegades per la quantitat exagerada de visitants que s’aproximen a les costes per visitar platges i cales. D’aquí que la majoria d’activitats musicals s’organitzin sota la fresca humida de les nits de juliol i agost, com ara les que acull el castell de Bellver de Mallorca amb el festival internacional Serenates d’Estiu Illes Balears, o d’altres com el Festival de Música de Deià, Pedra Viva, el Festival de Pollença o el Festival Internacional de Jazz. Si bé és cert que les connotacions d’aquest sector turístic tant potent últimament no són molt favorables, la cultura – i la música per extensió – hi haurien de jugar un paper més important. Les Balears no s’haurien de quedar reduïdes a la bellesa de les seves costes, que ja de per sí haurien de rebre més atenció per tal de protegir-les, sinó que el patrimoni cultural de cada illa es veu en perill per molts factors, no només internacionals. La música clàssica d’aquests territoris ha begut d’influències tan úniques com diverses, no deixem que la universalitat històrica d’aquest petit enclavament de la Mediterrània caigui en l’oblit. 

---

---