Seleccionem cinc obres que potser no ens fan més llestos, però sí que ens ajuden a gaudir en família
L’efecte de la música clàssica en els nens ha fet córrer rius de tinta. Probablement el més famós és el conegut “efecte Mozart“, que, des que va començar a popularitzar-se als anys 90, ha generat tota una indústria d’enregistraments, llibres i projectes didàctics que prometen potenciar la intel·ligència dels petits gràcies a la música del geni de Salzburg.
Avui dia, l’ “efecte Mozart” està qüestionat, entre altres raons, perquè els estudis que van donar origen al mite, realitzats per investigadors de la Universitat de Califòrnia, mai no van concloure realment que les obres d’aquest compositor fessin més llestos els nens: només van fer palès que el grup d’estudiants que s’havia prestat a l’experiment milloraven els resultats de raonament espaciotemporal després d’escoltar unes sonates de piano. La resta va ser una exageració d’alguns mitjans de comunicació que la indústria es va afanyar a aprofitar.
L’estudi dels beneficis de la música pel desenvolupament cerebral continua com a corrent de recerca d’una legió de científics, potser amb resultats no tan coneguts com l’ “efecte Mozart”, però cada vegada més contundents. Però, a mesura que els avenços de la investigació en aquest punt es fan més evidents, també sabem que no cal, en absolut, quedar-nos amb un únic compositor, per molt que aquest sigui el fantàstic Wolfgang A. Mozart. I tampoc no hem de restringir la dieta musical infantil al gènere clàssic per a assegurar-nos conseqüències positives: hi ha experts que suggereixen avantatges psicològics en el rock, el heavy metal i fins i tot la salsa.
El perill és que ràpidament rebutgem tot allò que no provoca respostes instantànies i ens oblidem d’escoltar música amb els nens, i menys de gènere clàssic
El problema de tot plegat és que els efectes immediats no són fàcils d’apreciar. Ens passa sovint amb tot, però en el cas de la criança de nens, on resulten especialment valorades les coses que realment ajuden que el petit reaccioni de la forma que esperem i desitgem els adults, el perill és que ràpidament rebutgem tot allò que no provoca respostes instantànies i ens oblidem d’escoltar música amb els nens, i menys de gènere clàssic. Al cap i a la fi, els dibuixos animats sí que els deixen bocabadats en qüestió de segons.
I qualsevol que hagi provat de posar al seu fill, especialment si aquest és de curta edat, una playlist de Spotify de música suposadament seleccionada per a nens, molt probablement s’haurà adonat que: A) La capacitat de concentració no mostra cap mena de millora a curt termini (tret que es deixi el mòbil a la vista de l’infant, circumstància en la qual és molt probable que el petit es concentri moltíssim a agafar el terminal, independentment de la música que soni) B) La reacció de l’infant no sol guardar cap classe de relació causa-efecte amb la peça que sona sense que els adults intervinguin. És a dir: ni la música per ballar l’impulsarà a fer-ho instintivament, ni les cançons de bressol el faran dormir.
La música no és cap encanteri
El que volem dir és que la música no és cap encanteri; no funciona de cop i volta, sense que els pares hi hagin d’aportar res. En realitat, la música està més a prop de ser un tipus de llenguatge, una espècie de llaç que ajuda que nens i grans juguin junts compartint ritmes i emocions; en definitiva, que puguin comunicar-se.
Hem fet una breu selecció de peces que afavoreixen especialment aquest vincle amb els més petits, amb suggeriment d’activitats complementàries que asseguren la diversió.
Conté un d’aquests fragments que qualsevol és capaç de taral·lejar, perquè ha aparegut infinitat de vegades en pel·lícules i sèries de televisió. Però aquesta peça de Rossini té alguna cosa que ens porta a tots, tinguem l’edat que tinguem, a llançar-nos a galopar pel saló.
La fascinació infantil pels animals ens porta a un altre joc amb música clàssica: endevinar quin animal s’amaga darrere de cada fragment d’aquesta famosa obra de compositor francès Saint-Saëns. Pista: hi ha vídeos que ens poden ajudar a saber quin animal surt a cada moment.
També es pot evocar les princeses dels contes de fades a través de la música clàssica. Maurice Ravel es va inspirar en aquest món màgic per a la seva obra Ma mère, l’oye, que des del primer minut va estar pensada perquè la gaudissin els nens. A YouTube podem trobar la peça amb unes meravelloses animacions creades pels germans Jonathan i Tom Scott i música interpretada per ells mateixos al piano.
El compositor rus és una aposta segura en tota llista de música clàssica per a nens, però, en realitat, per aquest joc ens serveix qualsevol altre vals. Pares i fills poden formar una estupenda parella de ball. El nen pot estar en braços mentre l’adult es balanceja seguint la música: sentir corporalment el marcat compàs del vals ajuda a interioritzar el sentit del ritme. Per a més grandets, també serveix agafar-los de les manetes i convidar-los a ballar.
Es tracta, molt possiblement, de la cançó de bressol més popular de la història de la música occidental. El clàssic entre els clàssics. La Cançó de Bressol (amb majúscules) entre les cançons de bressol. No cal esperar que els nens caiguin fulminats de son per escoltar-la, però la preciosa melodia ens transporta inevitablement a un ambient de calma i pau. Si es mira de cantar-la baixet diverses vegades al petitó quan aquest busca descans en els braços pa-materns, potser sí que comencem a creure en la màgia de la música.
