Alondra de la Parra és de les figures de la clàssica que tenen per davant una evolució que cal seguir molt atentament. Ara, enmig d’una pandèmia mundial que ja semblava haver exhaurit totes les maneres possibles que tenia la clàssica per reinventar-se, la directora mexicana ha aconseguit captar l’atenció del món amb un projecte el nom del qual el defineix sense cap mena de misteri: The Impossible Orchestra.

Durant els mesos del confinament hem pogut veure els músics del Gran Teatre del Liceu interpretar un emotiu Nessun dorma, l’estrena a distància per part de músics de l’OBC de “Confiants” de Bernat Vivancos i els músics de la Filharmònica de Berlín tocant versions reduïdes de diferents obres en una Berliner Philarmonie sense públic. El que no ens imaginàvem, però, és que Alondra de la Parra reuniria alguns dels millors músics d’arreu del món per crear el seu We are the world particular. I és que, si bé alguns poden considerar la meva comparació com una de les pitjors banalitats dels darrers mesos, el cert és que el projecte de De la Parra no deixa d’ésser —de la mateixa manera que l’impulsat per Michael Jackson i Lionel Richie a la dècada dels 80— una manera d’ajudar els més necessitats a través de la música. 

Alondra de la Parra és dona i mare en un temps en què aquestes paraules impliquen més vulnerabilitat que mai al país nord-americà. Són temps d’incertesa i canvis, de crisis que han afectat molt especialment a les dones i els nens en els països en vies de desenvolupament. Conscient de l’impacte que la COVID-19 ha tingut sobre Mèxic, Alondra de la Parra decideix posar la seva professió al servei dels més necessitats: The Impossible Orchestra és el resultat de l’agrupació de 29 grans solistes del món de la clàssica per a tocar una sola obra des de la distància: en la secció de violins estan els russos Maxim Vengerov i Aleksey Igudesman amb Guy Braunstein i Nemanja Radulović; Amihai Grosz és l’única viola de la plantilla de la mateixa manera que Edicson Ruiz és l’únic contrabaix i, finalment, Rolando Fernández, Alisa Weilerstein i Jan Vogler formen la secció de violoncels. En els vents fusta trobem una representant espanyola: es tracta de Cristina Gómez Godoy, que interpreta l’oboè al costat d’Albrecht Mayer; Emmanuel Pahud, Gili Schwarzman, Paquito D’Rivera i Stefan Schweigert acaben de configurar la secció. En els metalls no són menys coneguts que els noms ja esmentats, doncs hi trobem a Stefan Dohr, Sarah Willis, Felix Klieser, Pacho Flores, Arturo Sandoval, Joseph Alessi, Jörgen van Rijen, Stefan Schulz i Alexander von Puttkamer. Finalment, els percussionistes de l’orquestra són Benjamin Forster, Rolando Villazón —un tenor reconvertit per a l’ocasió—, Yuniet Lombida i Christoph Sietzen. Els músics, la majoria amics personals de la també pianista mexicana, pertanyen fins a 14 països diferents i destinen tots els ingressos que aconsegueixen a través d’aquest encontre insòlit a dues organitzacions: Save the Children —organització líder a tot el món en atenció i protecció als infants i adolescents— i Fondo Semillas —organització que dóna suport a les dones mexicanes amb recursos financers, entre altres. L’orquestra, a més, compta amb la col·laboració de la ballarina Elisa Carrillo. 

L’organització d’aquest inèdit conjunt recau en l’excepcionalitat (d’on precisament en sorgeix el nom de l’orquestra): sense la possibilitat de reunir-se en un escenari, cada músic ha interpretat separadament des de la seva ciutat la partitura amb anotacions que la mateixa Alondra de la Parra els havia enviat prèviament sobre una base prèviament enregistrada amb el piano, el contrabaix i una part de la percussió. La posada en escena darrere d’un fons negre —tota obra d’un gran equip de producció— permet, doncs, crear una sintonia entre els intèrprets que duu a qui gaudeix del breu concert a creure que veritablement tots es troben a una mateixa sala —aconseguint, per tant, dissimular que, per exemple, Paquito D’ Rivera tocava davant d’un fons negre al garatge de casa seva. 

El passat 25 d’agost The Impossible Orchestra llançà la seva primera col·laboració, el Danzón núm. 2 d’Arturo Márquez. La tria de l’obra, com confirmà la mateixa Alondra de la Parra, no és casual: el Danzón no és només l’obra clàssica més interpretada l’any 2019, sinó que, a més, el compositor és mexicà. De fet, Márquez també col·laborà en el projecte activament, adaptant la que possiblement és la seva obra més famosa per a una orquestra de 30 membres en què no pots deixar ningú sense un fragment solista. El cert és que el resultat és una versió captivadora, dinàmica, marcada sobre tot per l’elevadíssim nivell i qualitat dels intèrprets. Música de Mèxic per al món que, com a resposta, ajuda a Mèxic.

La pandèmia ha estat el focus de molts problemes i dificultats pel sector cultural, que ja anteriorment estava molt precaritzat. Malgrat tot, les circumstàncies han permès que els artistes es llancin amb les propostes més inversemblants, com és el cas de The Impossible Orchestra. I és que, mitjançant l’esforç, la dedicació i, especialment, la qualitat i la cura amb que es fan les coses, potser en situacions extremes sí que pot aconseguir-se allò que mai havia semblat possible. En qualsevol cas, escoltar —i veure també— el que aquest projecte solidari aconsegueix amb el Danzón núm. 2 no té pèrdua. I pels qui desitgen més informació, poden visitar la pàgina web en el següent enllaç. 

---

---