Música renaixentista per al retrobament

Recentment us parlàvem del festival Espurnes Barroques i la seva feliç reinvenció després d’haver de suspendre l’edició de primavera arrel de la crisi sanitària. Ens alegrem, doncs, de poder ressenyar-ne el primer concert, celebrat diumenge 13 a la Seu de Manresa, per l’enorme valor musical que va tenir però també per l’aportació que iniciatives com aquesta fan per anar normalitzant la nostra sacsejada i menystinguda vida cultural. Com recordava Josep Barcons, director artístic del festival, la prioritat de salvaguardar la salut no ens ha de fer oblidar que tenim altres necessitats com a persones i com a membres d’una comunitat, i la música ha de jugar un paper decisiu a l’hora de reconfortar-nos i consolar-nos però també de restablir els lligams imprescindibles per continuar endavant com a societat.

Cor Francesc Valls

La proposta prometia, no debades el cor Francesc Valls, titular de la catedral de Barcelona, és un dels millors del país i difícilment es podrà trobar un grup més especialitzat en polifonia renaixentista que el dirigit per Pere Lluís Biosca. El gruix del concert va ser ocupat per l’Officium defunctorum, compost el 1603 per Tomás Luis de Victoria en ocasió de la mort de l’emperadriu Maria d’Àustria, i amb el qual es va voler recordar els morts per COVID i homenatjar el personal sanitari. D’altra banda, el director del Francesc Valls manté un vincle molt estret amb l’obra d’Arvo Pärt i va voler emmarcar la missa de difunts amb una peça impactant, l’eteri Da Pace Domine que l’estonià va compondre per encàrrec de Jordi Savall com a tribut a les víctimes de l’atemptat de Madrid de 2004. Es va establir, doncs, un diàleg molt encertat entre l’austeritat de la missa de difunts -una referència a l’estoïcisme i la resignació amb què hem de viure els efectes a tots nivells de la pandèmia- i l’esperança representada per la prodigiosa partitura de Pärt, de ressonàncies plenes de serenitat i propícies per a la meditació. En certa manera la tria del repertori semblava representar un encontre entre allò terrenal i allò diví, el dolor per la partença dels éssers estimats i el consol per poder retrobar-nos en el més enllà.

Com hem comentat, el Francesc Valls és un cor expert en polifonia i tampoc és gaire nombrós. Així, els seus membres estan avesats a encarar peces complexes amb multiplicitat de veus que sovint han de defensar amb el suport de pocs companys per cada corda. Només amb aquesta experiència a l’esquena s’entén que poguessin salvar amb solvència el gran handicap dels temps que corren: els cantants es veuen obligats a situar-se a gran distància uns dels altres i actuar pràcticament de solistes. L’empast de les veus en aquestes circumstàncies és complicadíssim i el cor va haver de pagar un cert peatge, especialment a unes cordes greus amb tendència a calar en alguns passatges. Tanmateix, cal aplaudir la valentia i la confiança de Biosca en el seu equip, a qui va deixar pràcticament despullat davant el públic disposant-lo a banda i banda de la nau central d’un en un durant la complexíssima interpretació de Pärt, una peça que requereix un enfocament proper a la filigrana per arribar a expressar la lleugeresa, les subtils textures sonores i l’espiritualitat de la partitura. D’altra banda, l’acústica de la Seu va perjudicar greument l’aportació de l’arxillaüt de Josep Maria Martí, prou delicat però pràcticament inaudible en bona part del concert.

Pel que fa a la interpretació, es va optar per una afinació baixa que va accentuar el to solemne i cerimoniós de la missa de difunts, el que probablement és l’enfocament més correcte per aquesta ocasió però que no va permetre brillar com cal les excel·lents sopranos del Francesc Valls. La direcció de Biosca va ser matisada i delicada, amb un so compacte, embolcallant i, en definitiva, reconfortant com apuntava Josep Barcons. Cal destacar que el cor comptava amb quatre estudiants del Conservatori del Liceu, a qui de ben segur devia impactar trobar-se enmig d’un grup tan ben travat com el Francesc Valls en una circumstància tan particular.

Seria molt interessant escoltar aquest repertori en una sala més favorable acústicament parlant i amb una disposició del cor que permetés els seus membres sentir-se més acompanyats. És possible que s’optés per una lectura de dinàmiques més variades i potser més arriscades que posés remei a una lleugera monotonia que va patir el Rèquiem de De Victoria. El Francesc Valls té clarament els recursos per fer-ho i potser es va optar per una visió més conservadora per adequar-la a les dimensions de la Seu de Manresa i a l’evident emoció que regnava a l’ambient pel fet de poder-nos retrobar, alguns per primera vegada després de moments molt durs.

Aquest més que recomanable concert es repetirà dissabte 19 a l’Església del Pi de Barcelona, una ocasió perfecta per tornar a comprovar que la música pot ajudar-nos i molt en aquests moments d’incertesa. Com diu el lema del festival, hi ha contactes que guareixen i l’ànima també necessita la seva medecina.