«Quan un compositor arriba després d’estar sis anys fent penitència i dejunis musicals amb Arnold Schönberg, ningú dubta que estem en presència d’un esdeveniment dins el món de les arts. A més, si aquest compositor és Robert Gerhard, la cosa duplica la seva importància.» El retorn del compositor de Valls a Barcelona l’any 1929 generà més entusiasme que no pas el que gaudeix actualment a Catalunya, on el 50è aniversari de la seva mort ha quedat ofuscat per la figura de Beethoven. Qui era Robert Gerhard? Per què no és només una figura clau de la música catalana, sinó també de la europea?

Retorn a Barcelona

L’any 1929 Gerhard tornà a Barcelona i, durant dos anys, les dificultats econòmiques que tenia van fer que hagués de resignar-se a realitzar traduccions de manuals de música de l’alemany i a col·laborar amb diverses revistes alhora que impartia classes de composició i cursos d’anàlisi. Durant la quasi dècada que va establir-se a Barcelona, Gerhard demostraria les seves altes capacitats creatives i organitzatives en un moment important pel que fa a la forja de la seva identitat nacional. 

L’èxit de la seva arribada no va fer-se esperar: Gerhard, que havia arribat a Barcelona «amb una cara austera i una fe d’apòstol», ràpidament aconseguí un concert amb les seves obres. Com era d’esperar, el concert «va desencadenar un gran escàndol a la premsa, a favor o en contra de la música moderna.» Gerhard explicà a Schönberg que «la majoria em va trobar, evidentment, massa radical. Però fins i tot els més negatius accepten sempre la meva tècnica, per la qual mostren un gran respecte.» Amb tot, una petita minoria —«artistes, literats i metges fonamentalment»— es va posicionar favorable al compositor de Valls, a qui van proclamar «l’home del progrés». 

Aquell mateix any, Gerhard impulsà la creació del CIC —Associació de Compositors Independents de Catalunya—, format per Eduard Toldrà, Manuel Blancafort, Ricard Lamote de Grignon, Frederic Mompou, Agustí Grau, Joan Gibert Camins i Baltasar Samper. Tot i que l’esclat de la Guerra Civil l’any 1936 provocà el desbandament definitiu del grup, l’objectiu del CIC era crear una música de tradició catalana però sempre enfocada internacionalment. Entre altres associacions de les quals Gerhard va formar part es troben l’ADLAN —Amics de l’Art Nou, format, entre altres, per J. V. Foix i Carles Maristany— i Discòfils Associació Pro-Música, que pretenia fer divulgació de música contemporània, entre altres. Ambdues organitzacions, però, tan solts van estar actives fins l’inici de la guerra.

Així doncs, aquest jove compositor «disposat a formar en les files d’aquells revolucionaris que creuen que tot el secret de la modernitat de la música està en què soni malament», contribuí enormement a la vida cultural catalana. El 1931 impulsà la vinguda a la ciutat d’Anton Webern i del matrimoni Schönberg —aquest darrer s’establí des d’octubre de 1931 fins al juny de 1932. L’àmplia activitat artística de Barcelona la convertiren en un centre cultural musical al nivell de París o Viena, impulsant una música tradicional autòctona que també incloïa les darreres tendències del centre d’Europa tot enriquint les avantguardes estètiques. «Com més lluny va la innovació, més forta és el seu lligam amb el que hi ha d’immutable en el passat», afirmava Gerhard, que converteix el seu interès per la modernització de la música tradicional en una declaració d’identitat enmig del convulsament generat per la Guerra Civil Espanyola, recentment començada. 

Malgrat haver viscut durant molts anys a l’estranger, durant la seva segona estada a Barcelona —de 1929 fins 1938— Gerhard va enfortir el seu vincle amb Catalunya, evidenciant a través dels seus escrits afinitats amb els partits de l’esquerra catalana nacionalista i federalista —Ventura Gassol, gran amic de Gerhard, va ser el 1931 un dels fundadors d’Esquerra Republicana de Catalunya, partit liderat per Francesc Macià, instaurador de la República Catalana.

La insostenibilitat de la situació a Espanya i davant l’amenaça cada vegada més evident del bàndol nacional durant la guerra va provocar que el matrimoni Gerhard —Poldi i Robert s’havien casat el 27 d’abril e 1930— decidís exiliar-se a París a principis de l’any 1939. El juny d’aquell mateix any, però, van establir-se definitivament a Cambridge, d’on només s’absentarien ocasionalment per impartir cursos de composició als Estats Units o vacances esporàdiques a Catalunya.

L’exili: Cambridge

Durant les dues dècades que Gerhard va viure a Anglaterra va aconseguir esdevenir un compositor reconegut internacionalment. Els primers anys d’exili, però, van ser difícils: a més de col·laborar amb la secció de música del King’s College, per fer front a les seves dificultats econòmiques, el compositor català es va veure obligat a realitzar orquestracions de música espanyola i altres encàrrecs comercials. La mancança de llenguatge propi en aquestes obres van dur a Gerhard a signar-les sota el pseudònim “Joan de Serrallonga”. Aquests treballs demanats per la BBC perquè fossin emesos a l’Amèrica Llatina van proporcionar-li una certa estabilitat econòmica i, a més, la introducció a un món encara per descobrir que jugaria un important paper en l’evolució del músic: el de la música electrònica. 

El seu interès per aquesta nova tècnica l’avançaren a les generacions que encara estaven per venir. A més, va replantejar-se la tècnica dodecatònica schönbergiana, juntament amb un procés d’enriquiment tan filosòfic com científic. 

Gerhard no va deixar mai d’estar en contacte amb la contemporaneïtat musical, fet pel qual establir lligams amb altres compositors com Leonard Bernstein, John Cage, Elliot Carter i Luigi Nono. Interessat en els canvis que experimentava el panorama compositiu a principis dels anys cinquanta, Gerhard no va voler quedar-se enrere: l’any 1958 va instal·lar-se a casa un laboratori de música electroacústica al seu domicili, que va utilitzar en nombroses ocasions per crear música per al teatre, per a la ràdio i per al cinema. És evident que Gerhard sempre va personalitzar l’esperit d’innovació i ell mateix qualificava la creació compositiva com «una aventura espiritual» en la qual «no val la pena fer coses que siguin safe. L’únic que val la pena són les coses extremes». Amb aquesta concepció de la composició, no és estrany que ell mateix és comparés amb el Quixot: «Un petit cop a Rocinante, les regnes fluixetes, i ja pots estar segur que et durà de cap al conflicte. Sigui d’un tipus o d’un altre […] és indiferent que surtis victoriós o amb una costella trencada. El que compta és l’actitud en l’acció i el codi de conducta que revela».

L’any 1960 Gerhard va obtenir la nacionalitat britànica, d’un país que, a més, el va condecorar amb la distinció de Commander of the Order of British Empire i com a Doctor Honoris Causa per la Universitat de Cambridge. Malgrat que, a diferència d’Anglaterra, a Espanya va ser un compositor pràcticament ignorat fins la seva mort —de fet, avui se li dedica poca atenció—, Gerhard mai va deixar de sentir-se «profundament vinculat amb el clima cultural català», assegurant fins i tot que «l’afirmació que m’he declarat músic “anglès” és absurda, un típic embolic d’un periodista que jo he insistit a desmentir cada vegada que he tingut oportunitat de fer-ho!» Amb tot, però, Gerhard va arribar a assumir «més i més clarament, que als ulls de l’actual generació jove a Catalunya, jo sóc un “estranger”».

Tal i com explicà Joaquim Homs, el seu alumne, «els inicis musicals de Gerhard foren fortament condicionats per la guerra europea del 14.» La segona etapa del seu aprenentatge la va completar a Viena i a Berlín i «el desenvolupament de la seva activitat creativa durant la seva més llarga residència a Barcelona es produí primerament en difícils condicions degudes al període de forta crisi econòmica que travessava el país i als efectes del període de transició política que precedí la instauració del règim republicà i la concessió de l’autonomia a Catalunya». Malgrat tot, quan ja començaven a aparèixer els primers indicis d’una possible prosperitat cultural a Barcelona, esclatà la Guerra Civil. «El desenllaç d’aquesta provocà el seu exili a Anglaterra i al cap de poc temps de viure a Cambridge esclatava la Segona Guerra Mundial i, acabada aquesta, continuà mantenint-se a Espanya el règim franquista fins a la mort del dictador l’any 1975.» És evident, per tant, que les circumstàncies històriques van ser la principal causa que Gerhard «no pogués desenvolupar la seva activitat creadora amb un mínim de folgança fins els darrers 15 anys de la seva vida.»

L’estil musical de Gerhard va estar sempre en constant evolució durant tota la seva vida. Les seves primeres composicions —prèvies a la seva formació amb Schönberg— tenen un estil clarament post-romàntic i, les més properes al seu posterior viatge a centre Europa, estan sota influència de l’impressionisme francès de Debussy i Ravel que el mateix compositor estava orgullós d’exhibir. Algunes obres destacades d’aquesta etapa creativa són els Trios amb piano i L’Infantament maravellós de Scheherezade.A partir de 1923 —sota l’aprenentatge del mestre vienès— i durant la posterior estada a Barcelona, però, resistint-se a abandonar la base nacionalista de la seva música —influència de Felip Pedrell—, Gerhard s’atreveix a afegir les primeres pinzellades innovadores de l’estructuralisme atonal a la seva obra. El ballet Ariel juntament amb L’alta naixença del Rei en Jaume és fruit de la influència més immediata de Schönberg sobre el compositor de Valls, que combinà amb destresa les tendències estètiques de la Segona Escola de Viena amb l’estima que sentia per la música autòctona antiga—fruit del seu contacte amb Pedrell i Higini Anglès. La dècada dels quaranta va ser possiblement una època de breu despersonalització en què Gerhard intentà crear música menys dogmàtica i més assequible, enfocada, com digué Xavier Montsalvatge, «cap a un espanyolisme susceptible d’ajudar a la seva divulgació.» A partir dels anys cinquanta, però, retornà a l’aplicació i desenvolupament dels principis tècnics i estètics de la dècada anterior, explorant, a més, les possibilitats del so pur i la música concreta a partir de manipulacions electròniques. Per a Gerhard, «res del que es manifesta a l’oïda com a so organitzat pot ser-me aliè com a música.» Com molt encertadament digué Joaquim Homs, Gerhard «va passar-se tota la seva vida transformant en música tot el que percebien els seus sentits i imaginava el seu intel·lecte; fructificant incessantment. I malgrat que el caràcter de les seves obres revela clarament la seva ascendència llatina […] va ser a Anglaterra on va poder desenvolupar plenament les seves grans facultats creatives, arribant a ser valorat com un dels més importants compositors del darrer quart de segle.»

El dilluns 5 de gener de 1970, Robert Gerhard morí arran d’una afecció cardíaca. A la pàgina de La Vanguardia dedicada a la música d’aquella mateixa setmana, Xavier Montsalvatge escriví un homenatge biogràfic que acabava amb la següent afirmació: «Robert Gerhard no sé si és el més important dels nostres músics, perquè aquestes afirmacions contundents mai donen exactament en el blanc. El que sí és indubtable, que ha estat el més adelantat, el més conscient, i, potser l’únic que va incorporar el nostre art a les darreres corrents estètiques de la música europea en els últims decennis.» Ho fos o no, no pot negar-se que el gener de 1970 tant la música catalana com la universal van perdre un dels seus més significats valors.

Van perdre a Robert Gerhard. 

---

---