La nit de Sant Joan, junt amb les de Nadal i Cap d’any, és probablement una de les més màgiques de l’any. Fum, foc, llum i passió, i algun mosquit que fa la guitza, són els protagonistes de la nit més curta de l’any. Aquesta revetlla d’origen pagà celebra el solstici d’estiu amb dos dies de retard i l’església catòlica la va vincular amb el naixement de Sant Joan Baptista. 

Aquesta ancestral tradició, pròpia dels països catalans conserva costums i simbolismes molt marcats: la catarsi del foc, les herbes de Sant Joan, les cançons tradicionals, el tortell… La festa, com moltes d’altres té un gran nombre de cançons de caire popular que en parlen i serveixen de celebració. La música clàssica, però, tot i no ser la protagonista en les celebracions de Sant Joan més populars, al llarg dels segles ha parlat d’aquesta nit i d’aquest Sant de formes molt diverses, des d’òperes més romàntiques fins a la solemnitat d’algunes obres religioses.

Per anar fent temps fins la revetlla d’enguany, una de les primeres festes després del desconfinament, des de Barcelona Clàssica us proposem un recull de 5 obres que parlen d’una manera o d’altra d’aquesta nit tan màgica. Us convidem a descobrir-les, compartir-les amb els qui celebreu aquesta festa i escoltar-les mentre es prepara la foguera al capvespre o es munten les garlandes. 

El amor brujo, “Danza ritual del fuego”, Manuel Falla. 1915.

El Amor brujo és possiblement una de les obres més conegudes del gadità Manuel de Falla. Aquesta obra es concep com un ballet que combina elements propis del cante jondo del flamenc. Aquest amor tan especial fa referència a la història de Candela, una jove que viu turmentada per l’esperit del seu antic amant, un gitano gelós i maliciós, tota una història de bruixeria en què l’esperit de l’amant mort se li apareix enfadat pels nous amors de la jove. El paper d’aquest vell amant representa fidelment la figura del foc follet, present en la tradició del solstici d’estiu. L’obra, a més, es basa en el libretto de l’escriptora i feminista María de la O Lejárraga García, qui sota el pseudònim del seu marit Gregorio Martínez Sierra va gaudir d’una gran producció literària. Un fet inusual en una època en què la majoria de textos d’òperes i adaptacions simfòniques eren escrites per homes.

En aquesta “Danza ritual del fuego”, en concret, la veu no hi és present. La presència contínua de trinats i ornamentació, així com els constants i repetitius canvis de pianíssim al mezzo forte de l’acompanyament en la corda, metalls i percussió, ens recorden al moviment de les espurnes del foc. Aquesta dansa és la que fa la jove Candela quan la resta de gitanos encerclen una foguera per invocar a l’esperit del difunt amant, i és amb la què la noia aconsegueix alliberar-se de l’espectre.

La versió escollida per l’ocasió està interpretada per l’Orquestra Simfònica de Chicago, sota la batuta de l’argentí Daniel Barenboim, tots ells des de l’edifici de la Filharmònica de Colònia.

El somni d’una nit d’estiu, Benjamin Britten, 1960

Seguint en el camí del misteri, la màgia i els esperits, ens endinsem en el món oníric, dels malsons i els desitjos, amb una de les obres més conegudes de William Shakespeare. El somni d’una nit d’estiu està ambientat al midsummer, o el què és el mateix, la nit de Sant Joan i narra les trifulgues entre un triangle amorós d’humans i els reis de les fades d’un bosc de les foranies d’Atenes. Aquesta obra està plagada de misteri, fantasia, amor i la típicament barroca confusió entre allò que pertany al món dels somnis i allò que ocorre en el món físic.

Si bé és cert que una de les adaptacions en el món clàssic que més han triomfat és la de Felix Mendelssohn, que destaca amb la seva “obertura” i la “Marxa nupcial”, la relativament recent composició sobre aquesta història de Benjamin Britten ha gaudit d’un gran reconeixement. L’obra del músic anglès s’apropa a l’enfocament contemporani de transmetre l’experiència psicològica dels personatges, tan present en la narrativa actual. Britten transmet aquesta nova vessant dramàtica dels protagonistes amb els recursos de la música avantguardista. A mig camí entre el post-romanticisme i l’expressionisme, el compositor britànic aprofita el seu talent eclèctic per oferir una òpera fosca i dramàtica que aconsegueix traslladar l’espectador en un món confús i oníric.

Tot i no ser una obra especialment lleugera i festiva per acompanyar una revetlla, és una bona eina per poder abstreure’s de l’enrenou dels petards i la xerinola de la gent, i la nit següent, per exemple, viure un Sant Joan més misteriós i místic.

Música pels reials focs d’artifici, Georg Friderich Händel, 1749

En una llista com aquesta no hi podia faltar l’obra per excel·lència dels focs artificials més populars de tots els temps. Aquesta composició, incialment concebuda per instruments de banda militar, va ser encarregada pel rei Jordi II de Gran Bretanya per celebrar la fi de la guerra de successió de la Corona d’Àustria. Malgrat haver nascut a Alemanya, Händel coneixia plenament la cultura anglesa i els gustos de la cort britànica pel fet d’haver estat un dels compositors titulars de la reialesa. Per commemorar la signatura de la pau, el rei va construir un edifici laudatori al Green Park de Londres i en el dia de la inauguració s’hi van celebrar uns focs artificials de grans dimensions. 

La gran festa, que havia d’entretenir la població per evitar aldarulls, va ser d’allò més sonada i va fracassar estrepitosament. Tot i un inici aparentment normal de la performance, a partir del segon moviment de l’obra, els focs artificials es van descontrolar i es va començar a prendre foc a l’edifici. Tot i que la composició es va interpretar en la seva totalitat, el públic no va poder gaudir de la resta de moviments ja que els milers d’assistents d’aquella nit van haver de fugir per evitar patir cremades. La gran massa corria exultada veient com l’edifici s’havia convertit en una gran foguera en què les gran estàtues de la família reial cremaven com si fossin uns ninots a les falles.

Una festa plena de descontrol i foc, que ens recorda molt a l’esperit de celebració i gatzara, un punt bàquica, de la nit de Sant Joan.

Passió segons Sant Joan, Johann Sebastian Bach, 1724

Si bé no està dedicada a la festivitat de Sant Joan, aquesta obra gegantina de Johann Sebastian Bach parteix de la passió de Jesucrist segons Sant Joan Baptista, la figura del Santoral a qui es dedica aquesta nit. La passió, escrita el 1724, compta amb un cor, solistes i una orquestra barroca i en la seva interpretació té una duració de dues hores. En el seu origen, l’obra estava pensava perquè s’interpretés la vigília del Divendres Sant i parteix de la traducció del Nou Testament de Martí Luter, tota una demostració de força de l’església protestant enfront el declivi dels estats pontificis catòlics. La Passió segons Sant Joan destaca pel seu dramatisme i la capacitat de Bach d’hibridar diversos formats a l’hora de posar música als versos de l’evangeli: combinava corals, àries, oratoris, recitatius… Al llarg de cada moviment, es fa evident una versió de Bach de gran expressivitat i un dramatisme desfermat.

És especialment destacable el vers 54 (27b) en què el cor, acompanyat de pràcticament tota l’orquestra, recita amb fervor “Lasset uns den nicht zerteilen, sondern darum losen, wes er sein soll”, que en català es podria traduir com: “No l’estripem (la túnica de Jesús), sortegem-nos-la, a veure qui se la queda”. Les línies melòdiques d’aquest fragment reflecteixen el joc entre els soldats romans per veure qui aconsegueix la túnica de Jesucrist. Una mena de joc macabre, que entra en sintonia amb el misteri i les llegendes de follets malvats que es desperten a la nit, pròpies de la nit de Sant Joan. Es pot escoltar aquest passatge al minut 1:16:30.

L’ocell de foc, Stravinsky, 1910

Aquest ballet, basat en una llegenda tradicional russa, explica les vicissituds del príncep Ivan quan s’endinsa en un bosc encantat on aconsegueix els favors d’un ocell de foc, després de capturar-lo i concedir-li la llibertat. Aquest ocell l’ajuda en diverses ocasions a l’hora de lluitar contra monstres que el persegueixen al llarg de la història. 

Seguint l’estela del Somni d’una nit d’estiu, aquesta obra està plagada de fantasia i d’enfrontaments en un món de somni. L’Oiseau de feu, en el seu títol original, va estar escrita per Igor Stravinsky amb el libretto de Michel Fokine i va suposar un dels primers encàrrecs de la mítica companyia de dansa dels Ballets Russos. 

Més enllà de la connexió narrativa de l’obra amb la festivitat de Sant Joan, el ballet va ser estrenat un 25 de juny de 1910 a París. L’elecció d’aquesta data, però, no va ser casual ja que es buscava que coincidís amb els dies posteriors al solstici d’estiu.

Tota l’obra mereix una escolta atenta, però és rellevant la “dansa de l’ocell de foc” ja que transmet perfectament un moviment constant de l’ocell que té moltes similituds amb el joc del foc, les flames i espurnes que en surten. El fragment es pot trobar al minut 6:25 del vídeo.

---

---