Música
Per Santa Cecília, la banda sonora de Barcelona ClàssicaEls col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
22-11-2020
Els col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
Els col·laboradors elaboren una playlist amb una tria musical personal
A Barcelona Clàssica, com no podia ser d’altra manera, no ens oblidem que avui, 22 de novembre, és Santa Cecília, el dia de la patrona de la música. La música, aquesta disciplina artística que ens inspira a omplir escrits a la revista, que ens commou, que ens fa feliços. Tot plegat, enguany l’equip de Barcelona Clàssica tornem a compartir una playlist feta amb petits trossets dels nostres cors: voleu saber quines són les melodies que més ens inspiren i per què? Descobriu les nostres tries i propostes a continuació!
El moment més esperat de Candide és, sens dubte, l’ària de Cunegunda «Glitter and be gay», que apareix al final de l’acte primer. Nascuda a la millor casa de Westfàlia, ha de cantar la seva deplorable dissort que l’ha dut a arrossegar-se pel fang («Here am I, unhappy chance, / Forced to bend my soul / To a sordid role»), en un inici precedit per la gran tensió creixent entre sensible i tònica per part de l’orquestra, en una pàgina en do menor. El to és pesant i victimista, però veiem que això només és una màscara, la manifestació de la frivolitat. El títol de l’ària sintetitza molt bé l’esperit de la peça i la circumstància de Cunegunda: literalment, «espurnes i joia».
Bernstein desplega sàviament un meravellós eclecticisme musical que produeix un veritable chef d’oeuvre, una celebració de la intel·ligència i la sensibilitat, amb elements de Mahler i Kurt Weill, de Gilbert i Sullivan i Schönberg, de les tradicions populars del jazz, el tango i el cabaret.
[extret de Melodies de l’ànima]
El compositor belga César Franck va teixir un bon grapat de melodies seductores. La que més m’estimo és, sens dubte, Mélancolie, una peça breu escrita per a violí i piano. Vaig descobrir-la fa uns quants anys, al Conservatori, i encara avui em ronda sovint pel cap. Es tracta d’una melodia contundent i alhora plena de dolçor; senzilla i alhora plena de vigor.
Tot i que Franck va compondre-la al punt àlgid de la seva activitat creativa —si fa no fa, a la mateixa època que la cèlebre Sonata per a violí (1886)—, Mélancolie és una peça poc coneguda, perquè no va sortir a llum fins al 1911, vint-i-un anys després de la mort del compositor.
Aquesta peça està basada en un exercici de solfeig, i precisament per això em fa pensar en la bellesa de l’aprenentatge, en la tendresa d’aquelles notes que fem, amb il·lusió i paciència, una vegada rere l’altra. A més, es tracta d’una peça agradablement elegant. Copsa amb gràcia la composició de la melancolia: una barreja curiosa de brillantor i foscor.
Aquesta peça forma part de la col·lecció de peces per piano escrites el 1905. Veiem com Ravel s’assenta a l’estil impressionista que ens recorda a escenes naturals i ens apropa a un món bucòlic. Tot i que Une barque sur l’ocean evoca una barca que navega sobre les onades de l’oceà, la gran multitud d’arpegis i les melodies que imiten el fluid de les corrents oceàniques ens poden recordar al moviment de l’aigua dolça de la pluja. Els arpegis ens fan pensar en les grans cortines d’aigua que reguen boscos i camps i en les rieres que s’omplen d’aigua cristal·lina. Aquesta sèrie s’anomena Miroirs a partir d’una cita del Juli Cèsar de Shakespeare que diu: “La vista no es coneix ella mateixa abans d’haver viatjat i haver trobat un mirall on es pot reconèixer”. L’objectiu, per tant, era mostrar imatges visuals i atmosferes de cinc personatges diferents. L’escollida per l’ocasió, està dedicada al pintor Paul Sordes.
La peça em recorda la pel·lícula de Call me by your name, de la qual en va ser banda sonora. Tota una perla cinematogràfica, més aviat pròpia del cinema independent, en un mar de blockbusters sense substància del mercat de Hollywood.
Quan vaig començar a estudiar Humanitats i Musicologia ara fa tres anys, vaig caure sobtadament en una crisi existencial davant la meva mancança de referents femenins en les disciplines artístiques que estudiava —i estimava. Adonar-me que mai m’havien parlat de filòsofes, pintores, compositores, etc. ni a l’institut ni al conservatori tret de “les dones/germanes de…” va provocar en mi una necessitat primordial de treure totes aquelles artistes del calaix de l’oblit, i trobar així una figura de referent en qui recolzar-me.
Clara Schumann és, sens dubte, una de les compositores més famoses de les moltíssimes que la història ens ha llegat. L’obra que recomano avui, el Nocturn, pertany al conjunt de Soirées musicales Op. 6 que va compondre quan era una adolescent i ja brillava com a pianista arreu d’Europa. La peça em remet amb dolor a la manca de temps —engolit per les tasques domèstiques—, la manca de suport —pel fet de ser una dona— i la manca d’autoestima —degut als obstacles en el món professional— que Clara Schumann va haver d’experimentar durant la seva carrera compositiva: el to delicat, però alhora contundent, em transmet també la força i determinació que, igual que ella, moltes altres compositores van i han estat mostrant fins als nostres dies per tal de seguir el camí professional que havien triat. Amb la caiguda de les fulles dels arbres i els colors de la tardor tenyint els paisatges, l’elegància i malenconia que impregna cadascuna de les notes de l’obra sembla adherir-se amb tota la naturalitat del món a la transició d’aquesta època de l’any cap a un hivern fred i insòlitament incert. Hi ha millor moment que aquest per buscar refugi en la música? El Nocturn de Schumann és el que, en aquests dies, més em reconforta.
No tinc formació musical i potser per això sempre m’ha grinyolat molt la frase “Jo és que no n’entenc, d’òpera”. Potser perquè defugo l’aura elitista que fa un parell de segles s’associa a l’òpera, no m’ha fet mai vergonya reconèixer que el meu coup de foudre operístic me’l va proporcionar Amadeus, la pel·lícula de Milos Forman tan aplaudida per ser una obra mestra del cinema com menystinguda per fomentar la llegenda negra al voltant de Salieri i retratar el geni de Salzburg com un irritant i immadur homenet poc digne del seu incommensurable talent. Aquella meravella de música em van enganxar poc a poc, sobre tot l’escena final de Don Giovanni, el tercet entre el fantasma del Commendatore, el criat Leporello i un Giovanni al qual finalment ha arribat l’hora.
He pensat molt en què hi havia en aquesta música perquè una nena de 10 anys no pogués deixar de posar-la. Potser l’ambient tenebrós que Mozart aconsegueix amb els violins, potser el dramatisme dels crits desesperats del Don, qui sap si la por de entreveure les fúries de l’infern… Tot plegat em semblava extraordinari.
Fa 36 anys d’aquella revelació i he tingut temps de llegir, aprendre i intel·lectualitzar la meva aproximació. Ara es pot dir que “entenc d’òpera” i fins i tot em dedico a la divulgació perquè la gent s’acosti a una forma d’art que a mí només m’ha donat felicitat. I, tanmateix, res no ha canviat: encara viu en mi aquell esquitx que no sabia res de música i al qual un compositor mort de feia dos segles va parlar a cau d’orella i li va canviar la vida.
Algunes de vosaltres potser us sorpreneu quan us disposeu a escoltar les primeres notes d’aquesta meravella. Sobretot tenint en compte que per a les nostres oïdes europees i occidentals, la sonoritat d’aquesta compositora etíop pot quedar molt lluny del que entenem com a clàssica.
I és que massa sovint el que entenem com a clàssica està marcat profundament pel cànon musical germànic, un cànon personificat per homes difunts. I per tant, dones com Emahoy Tsegué-Maryam Guébrou, una compositora nascuda a Etiopia, educada a Suïssa, presonera de guerra a Itàlia i que finalment entrà en un monestir ortodox a Jerusalem per a compondre, orar i crear, sembla quedar fora de l’etiqueta per raons òbvies.
En qualsevol cas, qui millor que una creadora mística, devota a la seva música i a les seves creences, per a lloar la figura de la patrona de la música?
Us animo a regalar-vos l’audició de d’aquesta compositora i les poques gravacions que tenim d’ella, i sobretot a investigar la seva figura. És gràcies a persones com ella que la música d’arreu pren sentit i surt de les vitrines que la constrenyen.
