L’estiu ha arribat i la música torna a sonar en viu, pero sortir del confinament també ens ha fet redescobrir el plaer de passejar per la platja sols, escoltant música. Tots tenim les nostres playlists preferides, elaborades amb paciència i a través de l’experiència de descobrir nous intèrprets i noves obres que han estat una inspiració per molts. A Barcelona Classica t’hem preparat una playlist singular i especial per aquests moments de gaudi sota el sol aquests dies de juliol. Un juliol que s’acosta prometedor i il.lusionant si, despres dels nostres passejos solitaris per la platja compartim la nostra musica amb amics i persones estimades.

Les estacions de Txaikovski

Potser Txaikovski no va conèixer la calor humida dels estius vora les costes mediterrànies, però la seva ‘Barcarolle’, una de les dotze petites peces per a piano de la seva obra Les estacions – cada una dedicada a un mes diferent – defineix la calma d’un juny que ha passat inesperadament ràpid, tot just donant l’oportunitat d’acostumar-nos a una nova realitat. El juliol, amb més bones perspectives, es presenta alegre i juganer amb tots els projectes pendents que no hem pogut realitzar durant aquests darrers mesos. I és que a Txaikovski li basten menys de dos minuts per canviar l’ànim de qui escolta el tema joiós de la ‘Cançó de la collita’, una obra que evoca les imatges de les festes populars que aquest any, malauradament, no podrem gaudir. La seva música, però, no s’atura, sinó que es remet a l’aire que acaricia la cara d’una ballarina enmig de la plaça del poble entre el moviment dels vestits de les danses populars: «Sacseja els braços! I que el vent del migdia respiri en la teva cara!» clama l’epígraf que correspon al juliol i que acompanya l’obra, que es publica en el mes que li correspon. 

El projecte de Les estacions neix de l’encàrrec de Nikolay Matveyevich Bernard, editor de la revista musical Nouvellist, que encomanà al compositor rus. Bernard suggerí un tema per cada una de les obres, una en referència a cada mes de l’any, i tot i que Txaikovski no dedicà els seus més seriosos esforços compositius a aquestes peces, la benvinguda del públic fou prou generosa. Escoltar l’obra sencera amb tots els mesos potser ens ajudarà a defugir tanta xafogor per recordar la brisa de primavera i les fulles de tardor, sense ser necessari viatjar al gèlid hivern de Sant Petersburg. 

Reflets dans l’eau de Claude Debussy

L’atmosfera assolellada del mes de juliol convida a la rauxa i a les celebracions mogudes, però també crea un espai idoni per a l’observació pausada de la naturalesa. Aquesta proposta musical està pensada per aquests instants de quietud, de contemplació. ‘Reflets dans l’eau’, la primera peça de la sèrie Images, de Claude Debussy (1862-1918), és un dibuix fet de sons. A través d’una línia melòdica difuminada, el compositor impressionista intenta copsar els reflexos solars que s’estenen per la superfície de l’aigua. 

Es tracta d’una música bellugadissa, poc constant a nivell rítmic. Debussy capta el moviment lleuger i calmós de l’aigua, que traça cercles concèntrics i línies ondulades. Tal com escriu el compositor en una carta dirigida al seu amic Jacques Durand, als reflexos aquàtics d’un estany «desfilen núvols silenciosos i de formes estranyes, tacant l’incommensurable blau del cel; els arbres veïns deixen caure, invariablement, fulles metamorfosades per la brisa marina». 

Podem veure aquest juliol tan extraordinari, doncs, com una oportunitat per aturar-nos més sovint i escoltar tot allò que el sol i l’aigua volen explicar-nos.

Somni d’una nit d’estiu de Félix Mendelssohn

Tots ens diem que a l’estiu llegirem aquells quatre llibres que tenim arraconats a un piló de l’habitació i no hem tingut temps de començar durant el curs; que recuperarem les activitats oblidades entre compromisos, afers quotidians i falta de temps. En definitiva, que farem tot allò que diem que volem fer però que amb l’excusa del dia a dia deixem de fer. Potser val la pena treure’ns aquesta llosa de sobre i apostar per escoltar-nos: i escoltar-nos vol dir, també, propiciar que les bandes sonores dels nostres «dies assolellats de juliol» siguin les adients per situar-nos al centre i entendre que els lemes que tan sovint ens repetim però als quals massa poc freqüentment parem atenció siguin els adequat. Ras i curt, pot ser una bona opció prestar els nostres sentits a una obra que, com el mateix nom suggereix, és idònia per suscitar una atmosfera de somni de nit d’estiu. 

Sols amb disset anys d’edat, Mendelssohn composà una obertura en Mi menor en honor a la gran obra dramàtica de Shakespeare, sobre la voluptuositat de l’amor i les relacions humanes. Bombardejats de material audiovisual, llibres i produccions culturals que retraten els estereotipats «amors d’estiu», segurament no hi haurà cap altra història que pugui ni tan sols emmirallar-se al Midsummer Night’s Dream (1595) shakespearià. Curiosament, comèdia escrita simultàniament a la més cèlebre tragèdia amorosa de tots els temps, Romeo and Juliet. La peça va ser ideada en el moment més àlgid del Romanticisme alemany, on la música esdevé el llenguatge primordial per aproximar-se a allò que és indecible. Tant la composició musical de Mendelssohn com el text original del dramaturg anglès dialoguen no només amb la tradició romàntica del moment, sinó també amb el drama original, precisament perquè s’erigeix sobre les paraules d’una manera més completa sobre com dir el que no pot ser emparaulat. Si el crític literari Harold Bloom sentenciava que «la resposta a la pregunta ¿per què Shakespeare?, hauria de ser: ¿és que qui més hi ha?» fàcilment podríem extrapolar aquesta frase també a la sonata de Mendelssohn.

Un dia d’estiu, Suite per orquestra, op 65b de Serguei Prokófiev

A la Rússia soviètica de 1936 li interessava tenir l’art i, especialment, els compositors al servei dels seus projectes. És en aquell any quan Prokófiev rep l’encàrrec de produir diverses obres de música clàssica accessibles pel públic infantil.  Aquesta suit parteix de l’orquestració de 1941 d’algunes d’aquestes peces, inicialment pensades per piano. Dins d’una significació aparentment simple, l’autor sorprèn i aconsegueix transmetre una poesia de gran maduresa. Aquesta vinculació amb les jornades estivals es fa evident ja al primer moviment, anomenat ‘Matí’. Aquest moment del dia en què tot s’activa no conté el típic ritme frenètic d’una nova jornada de treball d’hivern, sinó que adopta un ritme pausat amb una melodia delicada interpretada pel vent fusta.

A mesura que va avançant l’obra, la rítmica adopta més dinamisme i lleugeresa. El joc i la sàtira hi són també presents amb fragments com la ‘Marxa’, ‘Walz’ o el ‘Tip and run’. L’obra avança fins el ‘Capvespre’ en què les cordes ens ambienten en un entorn solemne amb l’activitat frenètica de mosquits i granotes, interpretada per línies melòdiques de vent fusta que van apareixent per separat. El darrer moviment, ‘Lluna sobre la praderia’, evoca un paisatge bucòlic i amb un esperit molt poètic. Una visió força idealitzada de l’estiu que de ben segur ajuda a superar alguns d’aquells moments de canícula de juliol.

https://www.youtube.com/watch?v=OSzRwAjB2xk

Moonlight Serenade de Glenn Miller

Quan el dia comença a caure i la calor ens fa defallir, hi ha quelcom més plaent que gaudir d’una vesprada tranquil·la a l’aire lliure, cervesa en mà, escoltant jazz? La darrera proposta musical de Barcelona Clàssica per aquest mes de juliol l’acapara el trombonista estatunidenc Glenn Miller amb Moonlight Serenade. Composta l’any 1935 sota un altre nom, aquesta balada s’establí com la més característica i acabà de consolidar plenament la fama del músic, que moriria prematurament en un accident aeri l’any 1944. Moonlight Serenade ajudava les tropes dels Aliats durant la Segona Guerra Mundial a recordar les enyorades nits d’estiu a casa seva: l’èxit era tal que Miller estava convençut que la influència d’aquest tema sobre els soldats era, amb diferència, «molt més valuosa que tots els diners que qualsevol ciutadà hagués pogut aconseguir». També nosaltres, després d’un llarg confinament, ens podem deixar anar per l’hipnòtic so de la big band mentre deixem que la melodia ens traslladi la pau dels darrers raigs de llum del dia i el rítmic so dels grills nocturns. L’any 1966, Frank Sinatra versionà aquesta obra de Miller que, des de 1991, gaudeix d’un reconeixement per part del Saló de la Fama dels Grammys. 

---

---