Aquest dimecres 8 de juliol, Vespres d’Arnadí sota la direcció de Dani Espasa i amb les veus de Núria Rial i Xavier Sabata oferiren al Palau de la Música un concert d’àries i duos de Händel, amb el suggerent títol de Io t’abbraccio,una de les primeres cites de la Barcelona clàssica en aquesta nova normalitat, després del silenci de mesos. El concert s’hauria d’haver celebrat el passat 14 de març, una data fatídica en què es decretà l’estat d’alarma davant de l’amenaça de la COVID-19. Era, doncs, un moment emotiu, tant pel que fa a la recuperació de l’activitat professional dels intèrprets com per al retorn a l’experiència de la música en viu per part del públic barceloní.

La vetllada s’obrí amb l’obertura de l’òpera Totolmeo dirigida amb nervi i bona accentuació en la seva primera secció, en el típic estil francès d’aquestes pàgines, i una claredat remarcable en el fugat de la segona part.

Després d’aquesta introducció instrumental, els dos artistes vocals de la vetllada, Rial i Sabata, es presentaren a l’escenari amb el deliciós duet de Flavio “Ricordati, mio ben”, una pàgina d’un optimisme contagiós degut a la seva marcada rítmica de dansa. El fragment serví per escalfar les dues veus per les comeses més compromeses que estaven per arribar.

Xavier Sabata atacà a continuació “Va tacito e nascoto” de Giulio Cesare, la que segurament és l’òpera més coneguda de Händel. La pàgina s’inscriu dins de la tipologia d’ aria di caccia, aquella en que les imaginàries sonoritats d’una cacera serveixen com a metàfora d’una determinada situació. En aquest cas, la trompa natural o de cacera, dominada per Pepe Reche en una part de gran virtuosisme, va ser un magnífic contrapunt al cant del contratenor d’Avià, en una interpretació perfectament articulada i amb un gran domini de la coloratura. Potser hi mancà un xic de més incisió dramàtica per part del cantant, massa reservat per a un fragment tan conegut. Espasa imposà una pulsació decidida que afavorí la fluïdesa del discurs.

Una altra tipologia seguí, totalment en contrast amb l’anterior, la del lament. És aquest un tipus que ha donat els més magnífics exemples de tota la producció operística barroca, essent potser el de Dido and Aeneas de Purcell el més conegut. “Piangerò la sorte mia” del mateix Giulio Cesare n’és també un altre fragment destacat. En aquest cas fou Núria Rial qui, amb un cant cristal·lí, natural, lluny d’amaneraments innecessaris, posà veu a les penúries de la reina Cleòpatra. Rial ha de lluitar amb una veu petita, de poca projecció, però que a canvi ofereix uns encisadors reguladors, amb uns pianíssims de gran efectisme.

Després d’aquesta primera tanda d’episodis vocals, el Concerto grosso Alexander feast serví com a interludi, amb una magnífica prestació dels tres solistes instrumentals: dos violins i violoncel. És una obra no massa llarga, pensada pel propi Händel per l’entreacte del seu oratori del mateix nom, com molt bé explicà Dani Espasa en els comentaris del programa que acompanyaren tot el concert.

A continuació tornarem a imbuir-nos en el lament barroc, amb un altre dels millors exemples d’aquest paradigma i una de les més grans pàgines händelianes, el commovedor “Tu del ciel ministro eletto” de l’oratori italià Il trionfo del Tempo e del Disinganno. Núria Rial ens tornà a seduir amb el seu domini minuciós de les sonoritats, amb l’afegit d’un bon control de la respiració en les llargues frases del fragment, d’un melodisme continu gairebé belcantista. L’acompanyament del solista, en aquest cas el violí, tornà a ser magnífic.

L’ària di bravura  “Vivi tirianno” de Rodelinda posà a prova el domini tècnic de Xavier Sabata en una tipologia en la que el cantant ha de lluitar contra les més elaborades agilitats. La pàgina fou estrenada per Senesino, un dels més afamats castrats de la història i que inspirà la fantasia creativa del propi compositor. Sabata aconseguí transitar per la recarregada escriptura händeliana amb un domini tècnic excel·lent i una perfecta articulació, malgrat un cert aprimament de la projecció sonora en el registre greu.

Un nou fragment instrumental, una selecció del ballet de l’òpera Agrippina a càrrec de Vespres d’Arnadí, serví com a nexe per a la darrera part del concert. Dani Espasa aconseguí encomanar el ritme de les diferents danses (matelot, menuet i bourrées) amb una interpretació ben accentuada i contrastada. 

Per acabar, tant Rial com Sabata triaren pàgines en les que excel·leixen. El segon interpretà el lament d’Ottone, “Voi que udite il mio lamento”, també d’Agrippina. Ja coneixíem la seva remarcable encarnació d’aquest personatge de la temporada liceística passada, una part que Sabata té totalment dominada tant en l’aspecte dramàtic com vocal.

Rial cantà a continuació “Scherza in mar la navicella” de l’òpera Lotario, nova representació d’una ària di bravura, aquí en un curiós subtipus, l’ària di tempesta, aquella en que les agilitats vocals descriuen les onades d’un mar tan embravit com els propis sentiments del personatge. La soprano en fa una interpretació magnífica i vibrant, sense perdre mai la naturalitat del seu cant, amb una tècnica robusta que li permet atacar perfectament els constants salts intervàlics amb què Händel orna la part vocal.

L’exigent programa va cloure amb el duo que denominava el concert, “Io t’abbraccio” de Rodelinda, òpera que el públic barceloní tanmateix tenia fresca en la memòria arrel de les exitoses funcions liceístiques també de la temporada passada. Sense arribar a les cotes d’aquells Oropesa i Mehta, aquí Rial i Sabata proposaren una versió introspectiva, gairebé cambrística, d’una passió continguda, remarcada per la impossibilitat del contacte físic (normes de la COVID…).

El públic premià el concert amb efusives ovacions que portaren dos nous fragments en comú, el duo final de Rinaldo, òpera que els dos cantants interpretaren en el Festival de Peralada  de fa dos estius, i un altre duet de la cantata Amarilli vezzosa, també coneguda com a Il duello amororo.  

---

---