Afortunadament, cada cop queden més enrere aquells anys en què part de la música catalana vivia acomplexada per intentar emular les produccions i la forma de viure la música dels països del centre d’Europa. La pandèmia ha canviat la nostra forma de consumir cultura, però la tradició, la idiosincràsia de cada lloc i la sang que corre per les nostres venes es conserven. Això es plasma en les nombroses diferències entre països com Alemanya i casa nostra. Des de Barcelona Clàssica, però, ens fem nostra la frase “units en la diversitat”, lema de la Unió Europea, i viatgem fins a Frankfurt per descobrir la realitat que s’hi viu en uns temps tan atípics.

Després de l’èxit de la temporada 2018-2019, I puritani de Vincenzo Bellini torna a l’Òpera de Frankfurt de mà de l’escenògraf Vincent Boussard, un dels majors directors d’escena d’Europa que el 2017 vam poder gaudir al Liceu amb Un ballo in maschera. Brenda Rae com a Elvira, Francesco Demuro com Arturo, Andrzej Filonczyk com Sir Riccardo i Kihwam Sim com a Sir Giorgio coronen el quartet purità dels passis a la ciutat alemanya aquest setembre sota la diligent batuta d’Oksana Lyniv.

La sorpresa per part del visitant català arriba ja a l’hora de reservar l’entrada. Amb l’adquisició d’una plaça al concert, la institució regala el trajecte en transport públic d’anada i de tornada de la residència habitual a la sala de concerts. Una excusa menys per quedar-se al sofà de casa. Com és de suposar, l’aforament és limitat, només es poden reservar els allotjaments d’algunes files i per cada seient ocupat n’hi ha dos de buits entremig. 

“Amb l’adquisició d’una entrada l’Òpera regala el trajecte en transport públic”

Pocs minuts abans de començar el concert, l’Oper Frankfurt s’omple de vida amb un públic assistent d’una mitjana d’edat propera als 50 anys, la major part de la qual s’acumula perillosament a l’entrada de l’edifici, a peu de carrer, per fer una copa de vi abans d’entrar a l’interior. L’afició pel bon beure i el bon menjar abans del concert és aparentment compartida entre alemanys i catalans. Estem parlant d’una institució històrica que s’ha sabut adaptar a les noves circumstàncies per començar la temporada com més aviat millor. Un nou curs en què s’ha programat òperes d’alt nivell que fan justícia al prestigi d’una entitat que, al llarg dels anys, ha viscut estrenes absolutes com Von Heute Auf Morgen de Schönberg, Carmina Burana de Carl Orff o les òperes Europeas 1 i 2 de John Cage. 

Un cop retornada la copa de vi, a l’interior, l’edifici pren una dimensió diàfana que facilita la distància interpersonal, absent a l’aglomeració de fora. L’Oper es troba en un edifici modern construït el 1991 després de la destrucció per un incendi de l’anterior edifici que datava dels anys seixanta. Els balcons dels diversos nivells del pati de butaques tenen una coberta metàl·lica i una decoració sòbria, moderna i germànica, que contrasta amb la decoració carregada d’importació italiana del Gran Teatre del Liceu o del Teatro Real de Madrid. Fa la impressió que l’entrada de la gent a la sala es fa a comptagotes, sigui pel fet d’haver-hi un nombre reduït d’assistents o per contrast amb el batibull de l’òpera catalana.

A diferència de l’Estat espanyol, un cop l’espectador s’ha assegut i assentat a la seva localitat li és permès de treure’s la mascareta. La falta de públic crea la il·lusió d’estar a un espai molt més petit del que realment és.

La Frankfurter Opern und MuseumOrchester posa la música d’aquesta producció com porta fent amb les òperes de la ciutat des de fa més de 200 anys. En aquesta ocasió, però, pren l’excepcional forma d’una orquestra de cambra amb instruments simfònics per la qual s’ha hagut d’arranjar expressament tota la instrumentació original.

I puritani té un inici tenebrós protagonitzat per una projecció de tombes que no casa massa amb la intenció d’allò que toca l’orquestra. L’acció, en lloc d’ambientar-se a la guerra civil anglesa entre els puritans i els reialistes, pren la forma d’una mena de caricatura goth de la convulsa societat parisenca dels anys 30 del segle XIX. El que originàriament representa un cant de guerra es transforma en una pregària per la mort de Bellini que el glorifica. El repetit tòpic “patria, vittoria, honor”, molt present a les òperes d’aquell període, queda eclipsat per una proposta amb projeccions i aportacions tecnològiques que resignifica l’obra i li dóna un enfocament creatiu original.

La mort, representada amb la figura d’una jove dona amb vestit negre, és pràcticament present a totes les escenes. Un protagonisme que sembla intencionat en uns moments tan foscos com els que s’estan vivint arreu del món. La figura del cor, amb màscares negres i vestits més aviat propis d’una nit de Halloween, fa pensar en l’estranya dinàmica de la nostra col·lectivitat que s’adapta i es protegeix d’una amenaça present cada cop que sorgeix l’irremeiable desig d’apropar-nos mútuament. Una imatge esfereïdora que, com en moltes obres, adopta la veu del poble i, en aquesta ocasió, en certa forma, el representa.

És curiós escoltar com el públic de Frankfurt deixa anar uns bravo que, lògicament, sonen diferents dels d’una terra llatina com Catalunya. La claredat lingüística del Don Arturo del tenor Francesco Demuro, protagonista del triangle amorós, destaca per sobre de la dels seus companys d’escena. La proximitat amb la tradició musical centroeuropea i eslava fa que l’interès, especialment fonètic, per la llengua italiana sigui segurament menor que a altres parts.

Tant a Frankfurt com a Barcelona i com a gairebé tots els indrets del món, la gent té ganes de tornar a gaudir de l’oci, de la cultura, de l’art. La reacció d’un públic ansiós per veure òpera durant l’obra genera aplaudiments abans d’hora que destorben els finals d’algunes àries i recitatius. Això provoca alguns retrets pujats de to entre els assistents que posen en una posició incòmoda a la resta del públic. 

A diferència de Catalunya, a l’òpera de Hessen els artistes poden gaudir de les reaccions de l’audiència, ja que el fet d’anar sense mascareta els ho permet. Tot i l’ocupació reduïda a un terç del total, els aplaudiments sonen molt més fort i fervorosos del que proporcionalment hauria de ser.

La gent s’entreté molt menys als foyers que a les sales catalanes i no hi ha bars a la sortida de l’òpera que acullin part del públic que hi faci una cervesa, una tradició molt nostrada, per acabar bé el dia. Les nou de la nit és hora d’anar de cara a barraca per la societat alemanya, la poca llum de l’Abend del setembre al país convida a recollir-se a casa.
Quan sembla que l’interior de la sala queda en silenci absolut, els crits de joia dels artistes s’esmunyen entre la densa cortina del teatre. Aquest passi del 20 de setembre és el darrer de la producció a la ciutat. L’alegria de culminar tants esforços, haver aconseguit omplir de música la sala i haver-ho fet exhaurint les entrades, apropa, tant als músics com al públic, a l’anhelada tornada a la normalitat. L’experiència germànica a l’òpera de la ciutat de Frankfurt arriba al seu punt i final amb un eufòric “viva l’Opera!” i un concernit “We need to close the hall”.

---

---