De la física a la metafísica. Del gest al so. De la necessitat expressiva a l’art, del diàleg oral a la construcció sonora. El 2012, Hèctor Parra i Agustí Fernández van crear Frec 1, una obra col.laborativa a partir de petites improvisacions al piano, amb el suport de l’Institut Ramon Llull, i que es va estrenar aquell mateix any al Huddersfield Contemporary Music Festival, en el qual Parra va ser compositor resident -el primer i únic català en assolir aquesta fita tan destacada de la música de nova creació. Ara, el segell Sirulita, del mateix Agustí Fernández, l’ha editat en CD i ben aviat el podrem tenir a les nostres mans.

Durant el procés creatiu de Frec 1 -del qual en sorgirien, posteriorment, Frec 2 i Frec 3, amb el mateix impuls generatriu-, Parra i Fernández enregistraven i diseccionaven el so per aconseguir trobar una expressió comuna, sorgida de la convergència entre la musicalitat de Fernández i la capacitat constructiva i arquitectònica de Parra que, en aquest cas, ha actuat més de xammà que de compositor. Per tangibilitzar la feina compartida, basada, en gran mesura, en l’“amplificació de detalls”, Parra va dissenyar una partitura molt visual per evocar tot un univers sonor que, sorgit de dues ments creatives en sintonia i simbiosi, s’ha convertit en un únic discurs que va directament a les emocions més primàries.

Fernández no només treballa el soroll per extraure’n l’elixir de l’art sonor, sinó que representa una cerca dels límits expressius del piano.

És una obra que no sorgeix pas d’una conceptualització abstracta, sinó de l’experiència directa amb l’instrument, que explora al màxim les seves potencialitats. El piano esdevé una extensió física de Fernández, que cerca constantment la millor forma d’expressar com, d’un sol gest -el de fregar-, en pot sortir una obra de cinquanta minuts improvisada en base a unes estructures pactades amb el compositor. Parra ha dissenyat una partitura acolorida i gràfica amb indicacions molt visuals per guiar i acompanyar l’experiència física i espiritual de Fernández, que posa les seves capacitats al límit en una obra que neix, creix i s’extingeix, de la mateixa manera que es posa a prova la fiscalitat i la capacitat de resiliència de l’intèrpret quan aquest no només treballa el soroll per extraure’n l’elixir de l’art sonor, sinó que representa una cerca dels límits expressius del piano.

No es tracta d’un exercici de piano preparat, sinó de manipulació amb diversos objectes per aconseguir sonoritats inaudites, sovint al llindar entre allò de naturalesa acústica i electrònica, entre el soroll i la substància melòdica. El treball s’ha fet a la recerca d’un object trouvé, d’encontres per jugar i improvisar junts per recopilar experiències, trobar la sonoritat més expressiva a través de l’ús d’objectes anodins i improvisats per anar fixant l’objectiu a assolir musicalment. El compositor ho descriu com un exercici de “cria bacteriològica”, de cerca dins un viver molt propera a l’obra de Tàpies i Miró.

L’obra explora la possibilitat plausible d’assolir una quarta i, fins i tot, una cinquena dimensió partint de la naturalesa vibracional de la realitat. Crea un efecte sinestèsic que sintetitza sentits com el tacte, la vista, i l’oïda, partint d’un material físic i visual que es converteix en so. Un joc de ressonàncies, en gran mesura, gràcies a harmonies espectrals del piano, que creen un flux temporal orgànic a partir de la simbiosi de dos concepcions artístiques diferents que es retroalimenten. Una aposta que pot semblar molt abstracta però que, finalment, s’inicia amb la fricció d’un material que fa de xiulet -clara referència a la Menorca natal de Fernández- i que es va metamorfitzant en diversos sons fins l’extinció sonora, per la saturació fisiològica. Frec 1 planteja els límits de la resistència humana.

Parra insisteix a dir que tota la sèrie Frec és música de tradició oral, per la manera en què és concebuda i plasmada en paper: no en resten notes, sinó esbossos d’idees concebudes conjuntament, sense entrar al detall preciosista però, tanmateix, articulant un discurs que es va dibuixant a si mateix de forma cada cop més diàfana, fins a arribar al nivell del microgest. En aquesta obra, el que compta és l’emoció, l’equilibri, la densitat, els colors.

L’espectromorfologia del so esdevé una regressió ad infinitum similar als exercicis psicoanalítics del Dr. Freud.

“Cal allunyar-se de la mecànica clàssica per pervertir-la”, comenta Parra i, en efecte, la transgressió és part essencial de l’obra, perquè la mateixa forma queda corrompuda: no és una improvisació, però tampoc una composició. És un univers nou que s’expressa amb el gest i els colors a partir d’un estat de trànsit xamànic en què la comunicació entre els dos artistes es torna tan treballada que un sol instant capturat pot acabar configurant una secció sencera d’una obra de cinquanta minuts.

En certa manera, aquesta obra apel.la els nostres instints més íntims, el primitivisme i allò ritual. De fet, Parra es considera un gran col.leccionista de documents sobre coves paleològiques: “No hi ha diferència entre l’elaboració ritual paleolítica de l’actual, només canvia l’instrument” perquè, rebla: “Trobant els teus orígens preindustrials pots accedir als teus orígens més humans”. A més, l’espectromorfologia del so esdevé una regressió ad infinitum similar als exercicis psicoanalítics del Dr. Freud. Però per molt que hi posem ciència, aquí, el piano no deixa de ser una alquímia secreta. En aquest sentit, el compositor proposa recuperar la paraula màgia en el món musical i compositiu.

Parra la qualifica d’obra per a un sol intèrpret, en aquest cas, Agustí Fernández, a l’estil de Keith Jarrett i el seu Köln Concert. Fernández expandeix els seus sentits, extrema la seva sensibilitat. Desplega un arsenal tècnic i emocional que no només fa vibrar les cordes, sinó també a tots nosaltres quan fem una escolta atenta i imaginativa que ens ajuda a veure l’artista com un demiürg a la cerca de l’impossible. L’experiència de Fernández com a creador-improvisador és desbordant, per això el material sonor és tan valuós, i ara el podem alliberar a les nostres llars per acompanyar el confinament.

“Quan l’organisme viu, tu desapareixes”. I aquí és on entrem els oients, per sentir-nos atrets per la sinestèsia magnètica de Frec 1, on la materialitat es converteix en allò tan immaterial com és la música.

---

---