Malgrat les dificultats del moment, el LIFE Victoria està realitzant el programa de concerts previst amb un aforament de públic limitat i una retransmissió en streaming a través del seu canal de YouTube. El dissabte 10 d’octubre, Helena Ressurreição, una de les artistes residents d’enguany, va oferir un recital inspirat en el disc Songs of my lands de Victòria dels Àngels acompanyada de Francisco Poyato, que substituïa a James Baillieu.

Concerts com el de dissabte passat són necessaris per seguir humanitzant aquesta nova normalitat. Podem acostumar-nos al control de noms a l’entrada, a les mascaretes obligatòries, a les distàncies de seguretat entre nuclis familiars, a la personalització de les reserves, als gels hidroalcohòlics i a la limitació d’aforament però no a la falta de música en directe. Som éssers humans, necessitem emocionar-nos, sentir-nos partícips d’altres vides més enllà de la nostra, escoltar històries que ens transcendeixen. Dins aquesta realitat d’higiene constant, de por a l’invisible, d’individualisme desfermat, però, ens és difícil trobar un espai on connectar amb el que queda fora de l’actualitat. És per això que, més enllà de tecnicismes, el recital de Ressurreição i Poyato va ser un regal per a l’ànima.

Com si es tractés d’un vinil del 1976, el concert estava dividit en dues cares: una primera part formada per lieder de compositors europeus, de temàtica introspectiva i dins el gènere pròpiament líric i una segona més mediterrània i llatina, amb un aire desenfadat i distès. La mezzosoprano portuguesa, d’una veu profunda i dolça però gens fosca ni pesada, va fer gala de la seva expressivitat des d’un inici: es dirigia amb sinceritat i transparència als ulls d’un públic que tenia a tocar, aguantava els silencis entre frase i frase amb elegància i portava cada desig, record o anhel d’aquestes obres del XIX a un present que es tornava propi. Cal destacar l’acompanyament de Poyato que, sense necessitat de cap mirada, coincidia plenament en intencions i matisos interpretatius amb Ressurreição.

En aquesta primera part va lluir uns aguts amb cos i un vibrato delicat, vam caminar des d’un inici més correcte i moderat cap un final més sentit. Després d’un Allerseelen de Strauss de pell de gallina, tancàvem el bloc líric amb Ich bin der Welt abhanden gekommen de Mahler amb moments que tallaven la respiració. L’amplitud dels greus, la senzillesa dels salts intervàl·lics o la intel·ligència en el fraseig van ser alguns dels elements que van fer d’aquesta interpretació una de les més especials de la nit.

La cantant desviava i atansava l’atenció del públic cap allà on desitjava

La segona part va respirar amb un aire més terrenal, de floritures lleugeres i meloses que ressonaven a la sala amb gust per tots els assistents. La cantant desviava i atansava l’atenció del públic cap allà on desitjava i variava el registre emocional amb cada canvi de cançó. Es mostrava a estones divertida i seductora – a Amor de Bolcom –, d’altres brillant i elèctrica – a Dengues de mulata desinteressada de Nobre – o nostàlgica i penosa – a Tenho tantas saudades de Lacerda. La interpretació de Poyato era gaudida i treballada a parts iguals, amb l’inici de Cuba dentro de un piano de Montsalvatge com un dels seus moments de lluïment. Tancava el recital A route to the sky de Heggie, peça en la qual Ressurreição va poder mostrar de manera clara i definitiva les seves dots teatrals.

La pluja d’un vespre gris d’octubre i les campanes de l’edifici modernista que ens havien acompanyat al llarg del recital emmudien amb els aplaudiments generosos d’un públic que va acabar dempeus. No voldria tancar l’article sense valorar la dificultat que ha de suposar cantar davant d’una cinquantena de persones de les quals no se’n poden llegir les expressions facials perquè només se’ls hi veuen els ulls. La sensació de comunitat que fàcilment s’aconseguia crear en aquests espais abans de la pandèmia, ara serà una mica més difícil d’aconseguir. En qualsevol cas, una servidora somreia.

---

---