Quan parlem de compositores del Barroc, Francesca Caccini i Barbara Strozzi són, indubtablement, els noms que sorgeixen més ràpidament en la nostra ment. Si bé el seu llegat és importantíssim, pel que fa a la música instrumental ens cal recuperar una figura que ha sobreviscut, amb més dificultats, el pas del temps. 

Anna Isabella Leonarda, la protagonista d’aquesta tercera edició de La història de la clàssica escrita per dones i una compositora clau en el desenvolupament dels gèneres musicals no vocals, nasqué l’any 1620 a la ciutat italiana de Novara. Provinent d’una família noble de llarga tradició piemontesa, Isabella Leonarda —de manera similar al cas de Hildegarda de Bingen— ingressà com a novícia als setze anys al Collegio di Sant’Orsola, un prestigiós convent del qual els Leonardi n’eren benefactors: s’ha especulat en diverses ocasions sobre si aquest darrer factor contribuí a l’augment de la influència de Leonarda al convent, que als 66 anys esdevingué madre superiora. 

Són aproximadament 200 composicions les que s’atribueixen a Isabella Leonarda, una xifra que la converteix fàcilment en la compositora més prolífica de la seva època

Són aproximadament 200 composicions les que s’atribueixen a Isabella Leonarda, una xifra que la converteix fàcilment en la compositora més prolífica de la seva època. El recorregut educatiu musical que tingué Leonarda és poc conegut: al convent, possiblement rebé formació de l’organista i professora de música Elisabetta Casata, però les dues primeres composicions de Leonarda —publicades l’any 1640 al Terzo libro di sacri concenti de Gasparo Casati— la relacionen també amb aquest compositor, mestre de capella de la catedral de Novara. 

Tot i que Isabella Leonarda cultivà quasi tots els gèneres musicals sacres del seu temps —especialment motets—, destaca majoritàriament per ser la primera dona en publicar sonates instrumentals. Sovint s’atribueix a les compositores la producció de gèneres vocals, però Leonarda fou pionera en treballar sobre un gènere que, més tard, s’ha dit que inspirà Corelli a l’hora d’establir la forma estàndard de les sonates preclàssiques. Sonata da chiesa, Op. 16 és l’històric assoliment publicat l’any 1693 que converteix la compositora barroca en una figura clau en la història de la clàssica: consisteix en un conjunt de 12 sonates amb un nombre de seccions variades a trio —excepte la dotzena, que és l’única escrita per a violí solista i baix continu.

Totes les obres d’aquesta il·lustre i incomparable Isabella Leonarda són tan belles, tan gracioses, tan brillants, i alhora tan enteses i tan sàvies… que em dol no tenir-les totes

Sébastien de Brossard

Leonarda també compongué música per a vespres, misses, motets en solitari i lletanies entre molts altres gèneres en els que demostrà unes dots musicals que, si bé no sorgiren en la seva faceta d’intèrpret, li foren reconegudes com a compositora —fou molt popular a Novara, tot i que la seva fama no arribà en la mateixa mesura a la resta d’indrets de la península italià: a França, però, fou descoberta al segle XVIII pel compositor Sébastien de Brossard, que digué afirmà: «Totes les obres d’aquesta il·lustre i incomparable Isabella Leonarda són tan belles, tan gracioses, tan brillants, i alhora tan enteses i tan sàvies… que em dol no tenir-les totes».

Quasi totes les obres de la compositora contenen dues dedicatòries, una a la Verge i una altra per a alguna personalitat important de la seva època: segons Isabella Leonarda, que componia tan sols en els moments de lleure que no l’ocupaven els deures administratius del convent, la primera dedicatòria tenia com a principal objectiu mostrar al món la seva devoció per la Mare de Déu —i no pas aconseguir reconeixement per la seva pròpia obra—; la segona, que inclogué noms com el de l’arquebisbe de Milà i l’Emperador Leopold I, fou principalment motivada per la necessitat d’aconseguir suport financer per al convent. 

Així com Novara ha tingut homes il·lustres en totes les professions… tampoc li han faltat dones virtuoses que la facin famosa. Entre ells brilla amb gloriosa fama el nom d’Isabella Leonarda, qui per la singular estima que se li té en l’art de la música, amb raó podria anomenarse la Musa Novarese per excel·lència

Lazaro Agostino Cotta

Isabella Leonarda deixà de publicar les seves obres l’any 1700, després de 60 anys en actiu. Quatre anys després, el 25 de febrer morí als 83 anys. L’any 1958 fou identificada en un document del convent com a magistra musicae: el seu rol com a mestra de música possiblement li donà l’oportunitat d’escoltar la seva música interpretada per altres monges. Actualment, l’obra de Leonarda encara s’interpreta en alguns serveis religiosos. I és que, el llegat de la compositora, ja fou ben descrit per Lazaro Agostino Cotta: «així com Novara ha tingut homes il·lustres en totes les professions… tampoc li han faltat dones virtuoses que la facin famosa. Entre ells brilla amb gloriosa fama el nom d’Isabella Leonarda, qui per la singular estima que se li té en l’art de la música, amb raó podria anomenarse la Musa Novarese per excel·lència».

La recuperació de l’obra i la història d’Isabella Leonarda en aquesta tercera entrega de La història de la clàssica escrita per dones constitueix un pas mes en el coneixement de repertori inèdit que no només cal valorar des d’un punt de vista social —les compositores han estat oblidades després dels seus temps—, sinó també des d’un punt de vista musical: l’enriquiment, la importància i el posterior estudi de tot aquest repertori clàssic esdevé una important eina per al seguiment històric del valor funcional i social de la música en tots els àmbits, de la fluïdesa de les darreres tendències i dels mètodes de transmissió que compositors i compositores han utilitzat fins els nostres dies. Ara, amb la presència de dones —que sempre han estat— damunt la taula, podem i és el nostre deure explorar la cara amagada de la moneda. 

---

---