Un article publicat al blog de ‘The Daffodil Perspective’ serví per a inaugurar un seguit d’articles anomenats “Té futur, la clàssica?”. Després d’haver-nos endinsat en la relació del cànon i la música, i d’haver disseccionat el masclisme intrínsec de la clàssica, és hora de qüestionar el sentit de les commemoracions, els homenatges i les recuperacions musicals.

En les anteriors parts d’aquesta ambiciosa reflexió (la primera i la segona) es va procurar teixir un seguit de pensaments al voltant de la música clàssica, la seva contemporaneïtat i el futur que, potser, l’espera. En aquest tercer fascicle, el focus d’atenció s’inspira en “l’any Beethoven” i es centra al voltant del sentit que té celebrar certes figures històriques i la diferència que hi ha entre celebrar-les i recuperar-les. 

Com ja sabem, tant aquest any 2020 com el passat han servit per a commemorar la figura d’un dels compositors més canònics i més celebrats de la història de la música, Ludwig van Beethoven. Arran d’aquesta celebració, que s’ha estès per tot el globus i que ha ocupat gran part de les programacions de sales públiques i privades de totes les mides, algunes de nosaltres ens plantegem el sentit de tal homenatge, tot i que no tenim cap dubte de ser una minsa minoria. 

Les persones que es preocupen per saber allò que passa musicalment al seu entorn, coneixen prou bé la tendència “recuperadora” que, de tant en tant, es fa a nivell musicològic. Curiosament, les responsables de tornar a insuflar vida a les autories oblidades són, normalment, les formacions més novelles, que aprofiten per a llançar-se als cercles públics amb noms innovadors i programes relativament desconeguts. No obstant això, la recuperació de compositores i compositors que semblen desaparèixer de la història de la música no és el que ens interessa, en aquest cas. 

Com dèiem, l’any Beethoven ha envaït les programacions de les grans sales amb cicles simfònics, cicles de cambra, cicles de conferències i un llarg etcètera, però també de les sales més petites, com ara les d’entitats associatives, públiques o simplement espais més reduïts on les programacions són més minses i, per tant, el percentatge de protagonisme es dispara. 

I quin problema hi ha, en ocupar la programació de la majoria d’espais concertístics? Bé, algunes de nosaltres creiem que certs espais musicals, sobretot els públics, haurien de vetllar per les seves missions (encara que sovint no sembla que en tinguin), essent així que recau en ells la tasca de programar autores i autors poc coneguts, música contemporània, i tot allò que les sales més petites, que depenen única i exclusivament del taquillatge, no es poden permetre programar. És d’aquesta manera com s’introdueix al públic general a la música menys coneguda, i és així, doncs, com la música poc coneguda deixa de causar temor en oïdes poc entrenades. El perill que té seguir ocupant la major part de l’espai musical amb obres i autors que hom coneix fins la sacietat és que no queda espai per a la resta, i si no es fa espai per la resta… doncs bé, llegiu la primera i segona part d’aquesta reflexió. 

Si seguim estirant del fil, podem arribar a plantejar-nos quin sentit té commemorar una figura com la de Beethoven en un context en la qual hi és plenament inserida. Apartant-nos completament de l’espectre musical, veurem que aquells personatges que es commemoren en contextos en els quals no els fa falta, solen perpetuar quelcom plenament establert, de manera que solidifiquen l’estabilitat d’un modus operandi, en aquest cas cultural. En el cas del compositor germànic per excel·lència, la commemoració extraordinària sembla passar per alt el constant homenatge que se’n fa arreu del globus, ja sigui en forma de programacions constants, de títols honorífics als noms de les formacions del moment, o en les nombroses publicacions que durant anys i panys ocupen el sector editorial de la musicologia canònica. 

Si la musicologia es dedica en cos i ànima a solemnitzar aquests personatges, qui farà reflotar aquelles figures encara avui oblidades?

De ben segur que el sector més conservador del món musical, que tristament n’és una gran majoria, creurà que tot això són bajanades, i que al públic general ja li agrada escoltar Beethoven fins la sacietat, i que l’alumnat agraeix estudiar les composicions canòniques, i que el sector acadèmic devora qualsevol publicació sobre “el geni”, i així ad infinitum. El problema que pot sorgir és que, molt sovint, no hi ha alternatives. Si aquestes figures masculines desborden la cultura musical d’una capital com Barcelona, com poden sobreviure els marges? Si la musicologia es dedica en cos i ànima a solemnitzar aquests personatges, qui farà reflotar aquelles figures encara avui oblidades? Al cap i a la fi, sobre qui recau la responsabilitat d’equilibrar la balança cultural? 

Doncs recau sobre totes nosaltres, finalment. La responsabilitat d’entendre com funciona el món (musical) en el qual vivim,  passa per apreciar tot allò que es crea al nostre voltant, sense oblidar les aportacions meravelloses de les persones que la història ha arraconat. D’aquesta manera, potser, podrem començar a viure en una cultura musical (clàssica) rica, diversa, transversal i contemporània en tots els seus aspectes, que no faci por ni sembli massa elitista, oberta a tothom i propera. De la mateixa manera que la gent s’acosta sense problemes a les arts plàstiques, ens hauríem d’acostar sense témer la clàssica.

---

---