Cambra
Teresa Carreño, la valquíria del pianoLa història de la clàssica escrita per dones X
10-11-2020
La història de la clàssica escrita per dones X
La història de la clàssica escrita per dones X
«És difícil d’expressar adequadament el que sentien els músics sobre aquesta dona increïble que semblava una reina entre pianistes —i tocava com una deessa. L’instant en què caminava cap al podi amb el seu digne i ferm posat captava l’atenció del públic, que no es perdia cap detall en la col·locació de la llarga cua dels vestits que portava habitualment. El seu enèrgic i masculí to de veu, igual que la seva manera de tocar, i la meravellosa execució dels passatges amb octaves, duien completament a la seva audiència a un altre món» Així va expressar-se Henry Wood, el mateix director que va acceptar a Rebecca Clarke en la seva orquestra, quan parlà de Teresa Carreño.
María Teresa Carreño (1853-1917) va ser una destacada pianista, soprano, compositora i directora veneçolana: la primera dona pianista, deia Rubinstein. Nascuda a Caracas en el si d’una família amb tradició musical Carreño —coneguda també com a “Teresita”— va ser una músic precoç des de la seva infantesa: va rebre les seves primeres classes de mans del seu pare, compositor dels més de 500 exercicis amb els quals Carreño ja practicava als cinc anys davant del piano, i, més tard, estudià música amb el professor alemany Julio Hohene.
L’any 1862, la família Carreño va emigrar a Nova York, on la joveníssima pianista s’inicià al món professional de la música oferint concerts privats i públics. Durant les primeres setmanes que Carreño va estar a Nova York, va conèixer el pianista i compositor americà Louis Moreau Gottschalk; després d’escoltar les seves interpretacions, Gottschalk va fer-se càrrec de la formació i la promoció de la nena, que va dedicar-li la seva primera composició —Gottschalk Waltz. Entre 1863 i 1865, Carreño va viatjar per tot els Estats Units oferint concerts, començant per Nova York i Rhode Islands fins arribar a Washington, D.C, que va combinar amb una gira per Cuba. Amb tan sols nou anys, va debutar com a solista amb l’Orquestra Simfònica de Nova York i la Filharmònica de Londres. D’entre tots els concerts que va oferir durant aquest període de la seva formació, destaca la vetllada musical que va protagonitzar a la Casa Blanca la tardor de 1863 després d’haver estat convidada pel president Abraham Lincoln: Carreño va interpretar la música del seu mestre, donat que era sabedora que la música de Gottschalk era del grat del president. Carreño tornaria un altre cop a la Casa Blanca l’any 1916, quan als 63 anys va oferir un concert pel president Woodrow Wilson.
Teresa Carreño es va traslladar amb la seva família l’any 1866 a París, on conegué a alguns dels músics més destacats del moment. La pianista, que es va endinsar en una gira per països d’arreu del continent entre els quals trobem el Regne Unit i Espanya, va establir contacte amb Gounod, Liszt —que quedà impressionat amb la tècnica de la pianista—, Ravel, Debussy, Brahms i Rossini. Aquest darrer va ser el primer professor de cant de Carreño, que va preparar la seva veu de soprano per a la seva primera participació en una òpera en el rol de la Reina a Les Huguenots de Meyerbeer i en el rol de Zerlina a Don Giovanni.
Durant les següents dècadaes, Carreño va expandir la seva activitat artística pels Estats Units, on oferia concerts acompanyada pels cantants d’òpera més importants del moment. Carreño també va ser convidada per Joaquín Crespo a oferir diverses vetllades musicals a Caracas, la ciutat on va néixer. L’any 1889 tornà a Europa per establir-se a Alemanya, on va debutar amb la Filharmònica de Berlín amb el Concert per a piano de Grieg. L’èxit que gaudí la pianista veneçolana durant gairebé deu anys al Vell Continent van dur-la a esdevenir una cotitzada solista que tocava sota les famoses batutes de Grieg, Mahler i Hans von Bülow, que la va descriure com «l’única artista del bell sexe que interpretava Beethoven d’una manera satisfactòria»: el repertori de la pianista solia incloure obres de Chopin, Liszt, Tchaikovsky, Schumann, Grieg, Rubinstein, Beethoven, Schubert, Mendelssohn i Weber; de vegades, també interpretava les seves pròpies composicions.
Tu ets un pianista, Teresita, i no pas una pianista
«Jo no escric concerts per a piano per a dones», va dir Brahms en una reunió. Carreño, que era amiga del compositor i es trobava present quan el també pianista es va expressar d’aquesta manera, es sentí dolguda i va protestar pel poc tacte del germànic. «Tu ets un pianista, Teresita, i no pas una pianista», va respondre-li ell, tot agafant-li les mans i besant-li-les. Tal era el talent d’aquesta gran pianista, que ha estat considerada per nombrosos experts com la més prolífica de l’Amèrica Llatina durant els segles XIX i XX.
Al llarg de la seva vida, Carreño va combinar la seva faceta concertística amb l’exercici de la docència i la pràctica de la composició. Pel que fa a l’ensenyament, al principi Carreño visitava els seus estudiants durant les seves gires; a partir de 1900, eren els alumnes els que es desplaçaven a la seva residència d’estiu durant les vacances estivals per rebre classes durant setmanes. Pel que fa a l’activitat creativa, entre el corpus musical de la llatinoamericana trobem aproximadament 75 obres escrites per a piano, cor i orquestra i música de cambra, entre altres estils, moltes de les quals contenen pinzellades de la cultura de Carreño a través de clares al·lusions al merengue. La majoria d’aquestes peces van ser compostes abans de 1875, excepte un breu conjunt publicar després de 1880 que incloïa l’Himno a Bolívar i l’Himno al ilustre americano, dedicades a Joaquín Crespo i a Antonio Guzmán Blanco, respectivament. Kleine Walzer (Mi Teresita) va ser una de les obres més populars de Carreño, composta l’any 1885, la pianista veneçolana va dedicar-la a la seva filla i la interpretava sovint als concerts com a bis.
Teresa Carreño va morir el juny de 1917 a Nova York, després d’una agitada carrera musical que es va allargar durant més de cinc dècades. La pianista, que mai va deixar de viatjar per tot el globus, a més de l’admiració dels seus contemporanis, també va rebre dedicacions de compositors de la talla d’Amy Beach. Durant el seu enterrament, varen sonar obres de Fanny Hensel; més tard, les seves cendres es van traslladar a Veneçuela, on la valquíria del piano descansa des de 1977 al Panteón Nacional.
