Ahir al vespre, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae donà el tret de sortida a la seva temporada 2020-21 al Palau de la Música amb la colossal darrera simfonia del mestre dels mestres, Beethoven. 

No era un repte fàcil: la Novena simfonia del compositor de Bonn s’ha sentit fins a tres vegades des de la setmana passada — el 4rt moviment a càrrec de l’Orquestra del Liceu i sota la batuta de Dudamel al mateix Palau— i, malgrat tot, possiblement ha estat la que millor complert el seu objectiu. Durant les darreres setmanes, la programació de la Coral de Beethoven ha constituït un missatge d’esperança pel món cultural, que ara més que mai necessita tot el suport que pugui rebre: tal i com assenyalava Aina Vega en un article publicat a Barcelona Clàssica, «les propostes que demanen els temps són inclusives i democràtiques» i la Novena de Tomàs Grau i la Camera Musicae ha estat l’única que ha comptat amb una plantilla en la seva totalitat del quilòmetre 0, un gest cap als artistes del territori que, a més de simbòlic, és efectiu.

la Novena de Tomàs Grau i la Camera Musicae ha estat l’única que ha comptat amb una plantilla en la seva totalitat del quilòmetre 0, un gest cap als artistes del territori que, a més de simbòlic, és efectiu

Amb un escenari clarament marcat per unes circumstàncies sanitàries excepcionals —tots els músics, tret de la secció de vents, duien mascareta—, l’Orquestra Simfònica Camera Musicae s’enfrontà a la partitura de Beethoven amb un entusiasme que contagià a tot el públic. L’enèrgica direcció de Tomàs Grau de vegades es vegué superada per algunes entrades descontrolades, però predominà una destacada precisió especialment en els volums dels dos darrers moviments, que reflectiren el rigorós estudi que el director havia fet de la partitura. 

Marta Mathéu, Tànit Bono, Marc Sala i Josep-Ramon Olivé foren els solistes que, juntament amb les veus d’un reduït Orfeó Català, ompliren el Palau amb la seva versió del cant més popular de la música clàssica. Olivé arrencà amb força l’exigentíssima part vocal de la simfonia, a la que s’hi sumaren la resta de solistes amb el desafiament de cantar des del fons de l’escenari. Un desafiament provocat per les restriccions sanitàries que també obligaren a l’Orfeó a cantar en una formació que, si bé incòmoda i complexa pels cantaires, fou superada amb èxit: cantar la Novena Beethoven no és tasca fàcil, i fer-ho amb els cantaires separats per 1’5 metres de distància i duent mascareta no ho haguéssim cregut possible abans del confinament. El que varen fer ahir els 4 cantants solistes i l’Orfeó fou mostrar que, de qualitat i talent, ja en tenim a casa i no cal buscar-ne fora.

El concert d’ahir va ser brillant i el resultat és fruit d’un respecte, treball i necessitat envers la música que hem anat alimentat molt especialment durant aquests darrers mesos, en els quals la cultura s’ha revelat com l’essencial per a la supervivència de l’ànima humana. Les restriccions ocasionades per la pandèmia ens negaren l’oportunitat de gaudir dels somriures dels músics en la seva compenetració tocant i cantant la simfonia, de l’escalfor de veure un cor cantant a la fraternitat dels pobles en comunió al darrere de l’orquestra. Però l’enardiment hi era; i va fer del concert una vetllada memorable. 

Tant de bo aquest fos el principi d’una curosa solidesa en l’apreciació dels nostres artistes. Perquè, repeteixo, el talent és a casa. 

---

---