Txaikovski és un dels compositors que ha estat, afortunadament, guardonat amb una fama mundial que, des que va viure, ha perdurat fins els nostres dies. Amb tot, però, sovint és relacionat pel públic amb un mateix conjunt d’obres que obvia un corpus artístic molt més extens en el qual podem trobar també la personalitat i tècnica del compositor i que, malgrat tot, no és tan interpretat en les sales de concerts.  En aquest article, proposem quatre obres que han estat a l’ombra de les grans obres simfòniques de Txaikovski, juntament amb un seguit d’anècdotes perquè el lector pugui apropar-se més a la figura del compositor com a persona. 

“Cançó del querubí” de la Litúrgia de Sant Joan Crisòstom i els tres “Himnes del querubí” de les 9 peces religioses

Quasi bé ningú sap que Txaikovski, indirectament, tingué un paper fonamental en la fi del monopoli de la música religiosa que la Capella Imperial russa feia anys que custodiava amb gelosia. Com en moltes altres ocasions, Txaikovski informà d’aquest fet a la seva patrona, Nadejda von Meck, explicant-li com aquesta institució «rebutja rotundament tots els nous intents de musicar textos sagrats». El seu editor Piotr Jurgenson, però, li assegurava que, si ell escrivia quelcom per l’església, trobaria la manera d’evadir aquesta «estranya llei» i publicaria la seva música a l’estranger. Quan Txaikovski tingué llest l’esbós de la Litúrgia de Sant Joan Crisòstom —el principal ofici de l’Església Ortodoxa Russa— per a coral sense acompanyament, Jurgenson no només s’atreví a publicar-la a l’estranger, sinó que, a més, es decidí a divulgar la partitura de Txaikovski per Rússia. 

En el moment de publicació, l’any 1879, i tal i com era d’esperar, la Capella Imperial s’apropià de totes les còpies en un moviment que va precedir una àrdua batalla legal de dos anys de durada. Finalment, però, la justícia es va posicionar a favor de Jurgenson i, com a conseqüència, de que qualsevol artista pogués composar i publicar música per l’església. Juntament amb la Litúrgia de Sant Joan Crisòstom  —que inclou la Cançó del querubí, una peça vocal meravellosa—, Txaikovski  va composar el 1881 l’ofici Vigília de tota la nit i 9 peces religioses per a cor sense acompanyament. En aquesta darrera, es troben tres “Himnes del querubí” que van adquirir una gran popularitat arreu del país i que van influenciar enormement l’evolució de la música eclesial posterior. 

La tempesta i el lligam amb la literatura

Txaikovski era un àvid lector, fet pel qual sempre va establir una intensa relació amb el món literari. Gaudia especialment les obres de Dickens, Schiller, Puixkin i Gogol i adaptà la història de Francesca de Rímini tal i com l’explica Dante a La divina comèdia en una fantasia orquestral amb el mateix nom. A més, conegué personalment dos grans pilars de la literatura russa del segle XIX, Txékhov i Tolstoi. Amb el primer va coincidir a casa del seu germà Modest la tardor de 1887 i l’admiració va ser mútua. A Tolstoi el va conèixer l’hivern de 1876: malgrat que Txaikovski el considerava el més gran de tots els escriptors de Rússia, mai va gaudir les converses que mantenien sobre art i, sobretot, sobre música. Amb aquestes es va desfer en gran mesura la imatge que el compositor s’havia fet del seu contemporani, tot sentint-se especialment molest quan Tolstoi es referia a Beethoven com un músic “sense talent”. Malgrat aquestes desavinences, Txaikovski sempre recordà agraït i emocionat —«potser mai vaig sentir-me tan adulat, ni el meu orgull com a compositor tan commogut»— quan el desembre d’aquell mateix any, Tolstoi, «assegut al meu costat escoltant l’Andante del meu primer quartet, es va desfer en llàgrimes».

La fantasia simfònica La tempesta és la segona peça en què Txaikovski s’inspirà  en una obra de Shakespeare. Posterior a la famosíssima obertura inspirada en la història de Romeu i Julieta, La tempesta presenta una perfecta combinació entre màgia i encanteri i l’amor entre dos personatges molt humans. Els apassionats del quart moviment de la Pastoral de Beethoven no quedaran decebuts amb el caos musical que Txaikovski construeix sobre una mar abans calmada. Amb el tema de Miranda i Ferdinand, en què Txaikovski ens proveeix amb una d’aquelles emotives melodies que tant el caracteritzen, La tempesta és una de les obres que val la pena treure del calaix de l’oblit. 

La Simfonia Manfred i el destructor de partitures

Inspirada en el poema de Lord Byron amb el mateix nom, aquesta és una de les simfonies menys interpretades juntament amb les tres primeres que Txaikovski composà. Creada entre la Quarta i la Cinquena, en aquell moment la Simfonia Manfred va ser considerada pel compositor com «la meva millor obra simfònica, tot i que per la seva dificultat, impracticabilitat i complexitat està destinada al fracàs, i a ésser ignorada». Si bé actualment efectivament no és la peça de Txaikovski que omple més programes, abans que l’any de publicació finalitzés, la simfonia s’havia sentit tres vegades a Sant Petersburg i, fins i tot, havia arribat a Nova York.  

És ben sabut que Txaikovski, a més d’ésser més aviat insegur pel que fa a la composició, tenia una terrible tendència que l’impulsava a destruir les obres amb què es sentia decebut. En la dècada dels 70 del segle XIX, Txaikovski va destruir el manuscrit complet de l’òpera Voievoda —reconstruïda parcialment després de la mort del compositor a partir d’esbossos— i, irònicament, el mateix succeí l’any 1891 amb una balada simfònica amb el mateix nom —«aquesta porqueria mai hagués d’haver-se escrit». El primer concert per a piano és una de les grans obres que perfectament hagués pogut acabar a la brossa si no fos perquè Txaikovski trobà injustes les dures crítiques i cruels caricatures que li feu Nikolay Rubinstein: «“No penso canviar cap nota”, vaig dir-li, “i el publicaré tal i com està ara!” I així ho vaig fer!» Tot i que, com ja s’ha dit abans, al principi Txaikovski se sentí satisfet amb la Simfonia Manfred, un parell d’anys després de la seva estrena, en revisar-la, Txaikovski sentí que només el primer moviment era digne d’ésser conservat. Per sort, però, Jurgenson impedí que destruís la simfonia. 

El llac dels cignes i l’amor per la dansa

Amb aquest ballet ens allunyem de la línia que fins ara hem seguit amb obres poc conegudes o interpretades, donat que El llac dels cignes és un dels grans treballs simfònics pels quals es reconeix el compositor. La primera concepció de l’obra cal situar-la l’estiu de 1871, quan Txaikovski passava les vacances a casa de la seva germana Alexandra amb els seus nebots. Precisament per a ells Txaikovski es decidí a crear un ballet —música i coreografia— que passà de ser un projecte domèstic sense ambició a una de les obres més conegudes del món de la clàssica. «La posada en escena va ser creada enterament per l’oncle Piotr. Va ser ell qui n’inventà els passos i les piruetes, i també les ballava, ensenyant als intèrprets què volia d’ells»: el germà de Txaikovski, Modest, que també es trobava en la reunió familiar, feia de Príncep, i Tatyana, la neboda més gran, interpretava el paper d’Odette. 

L’amor de Txaikovski per la dansa era un fet que no s’esforçava en dissimular. L’any 1876, Camille Saint-Saëns visità Moscou i va oferir dos concerts als quals Txaikovski assistí i en quedà impressionat. La compatibilitat de caràcters es feu palesa en una anècdota explicada per Modest, en què recorda que Txaikovski i Saint-Saëns, atrets pel ballet, «van interpretar a l’escenari de la sala principal del Conservatori un breu ballet sencer, Pigmalió [de Rameau]». El compositor francès, que llavors tenia 40 anys, era Galatea; Txaikovski, amb 35 anys, féu de Pigmalió. Nikolay Rubinstein s’encarregà de la direcció orquestral d’aquell divertit esdeveniment que mai es tornà a repetir. Quan Txaikovski viatjà a França l’any següent, va evitar deliberadament trobar-se amb Saint-Saëns: quan van trobar-se cara a cara, van actuar «com desconeguts, i com a tal van restar».

---

---