Els amants del Lied ens hem de considerar afortunats de la iniciativa del festival LIFE Victoria, que cada octubre programa recitals fantàstics amb solistes de primer nivell al Recinte Modernista de Sant Pau. Aquesta vegada saludem encomiàsticament el fabulós recital de la soprano anglesa Kate Royal, acompanyada al piano per un intèrpret d’una sensibilitat extraordinària, el també anglès Joseph Middleton. 

El concert va començar amb el LIFE New Artists, que presentava dos joves músics catalans, el baríton Pau Armengol i el pianista Álvaro Carnicero. Van interpretar una selecció del Liederkreis de Schumann i dos Lieder de Schubert. Sens dubte, és un goig que sorgeixin joves valors de casa que es dediquin a un gènere tan exquisit —i minoritari— com el lied. Armengol és un cantant de veu potent i timbre bonic, amb un bon coneixement i domini del gènere, però al seu cant li van faltar matisos d’intensitat. La veu sonava un xic massa monolítica, amb manca de la ductilitat que la poesia requereix. El lied és un gènere que sembla fàcil quan el canta un especialista, però amaga una gran complexitat. Armengol és un bon cantant que encara ha de treballar l’estil, però el seu Schumann va ser sòlid i molt prometedor. En canvi, els dos Lieder de Schubert, especialment l’Ständchen, van sonar massa agressius, i el piano no semblava que es posés al costat del cantant, sinó per sobre.

Després d’aquest tastet de lied alemany van aparèixer Kate Royal i Joseph Middleton per interpretar un programa d’allò més original, que no pivotava al voltant de cap compositor o tema. Era un recorregut per les vint-i-quatre hores d’un dia. Amb una cançó per a cada hora del dia, seguíem el viatge d’un jove de l’albada al capvespre, passant per la nit més profunda. Així doncs, vam poder escoltar vint-i-quatre Lieder de compositors com Schumann, Mahler, Liszt, Loewe, Guastavino, Grieg o Wolf, entre d’altres.

Kate Royal és una soprano amb una veu cristal·lina, vellutada, i amb un registre central ple. La seva línia vocal és impecable i plena de delicadesa. Va abordar cada lied amb gran sensibilitat i expressivitat, denotant el caràcter de cadascun. La majoria eren d’estil romàntic i melangiós, potser intentant emular amb la tria el Winterreise schubertià, però també n’hi havia algun de divertit, com el Rabbit Stew de Bernstein.

“Kate Royal és una soprano amb una veu cristal·lina, vellutada, i amb un registre central ple”

Amb la seva tria, Royal i Middleton van enfilar de manera natural les vint-i-quatre perles d’un collaret preciós i van agermanar compositors tan diferents com Schumann, Guastavino o Vaughan Williams. La música fluïa cadenciosa, com un riu. La veu transparent i plena de bellesa de Royal ho facilitava, però sense Joseph Middleton al seu costat, el viatge no hauria estat possible. Middleton va ser un pianista d’una sensibilitat en harmonia amb la d’ella, el piano acaronava la veu i la compenetració entre tots dos era màxima, però ell destacava per una percussió delicada i precisa de les tecles. Middleton no era un acompanyant, sinó un músic de cap a peus que encarava el viatge en igualtat de condicions amb ella.

L’única cosa que li podem retreure a Royal és un fraseig insuficient. En el lied és un element imprescindible, ja que el text assoleix una importància molt més marcada que en l’òpera, i ni la dicció ni el fraseig de Royal no van ser òptims. Si no haguéssim pogut seguir l’ordre de les cançons a través de les dues pantalles que hi havia a la sala, s’hauria fet difícil endevinar en quin idioma cantava cada peça. Royal és una cantant que fia massa el so en les vocals, i descura les consonants, de manera que la lletra esdevé gairebé inintel·ligible.La llum de la sala canviant a cada hora del dia acompanyava les vint-i-quatre cançons del viatge que ens proposaven Kate Royal i Joseph Middleton, en un recital deliciós en un recinte únic.

---

---